“Ua que xulo! No em fan por, eh, els petards! Jo, de gran, vull ser diable”, deia una nena mentre gaudia aquest passat agost del XXX correfoc de Sant Quintí de Mediona, a l’Alt Penedès. Enfilada dalt les espatlles del seu pare, mirava fascinada esclatar els petards sense ser segurament conscient del que costa encara a les dones ser diablesses en ple segle XXI.
El Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona no ha comptat mai amb cap dona dins la seva colla en els més de 150 anys que té d’història, i el de l’Arboç, un altre dels balls folklòrics amb més antiguitat del Baix Penedès, tampoc ha tingut ni té amb cap dona diable
Precisament a Sant Quintí de Mediona, el ball de diables no ha comptat mai amb cap dona dins la seva colla en els més de 150 anys que té d’història. I això mateix passa amb el de l’Arboç, un altre dels balls folklòrics amb més antiguitat del Baix Penedès que tampoc ha comptat ni compta amb cap dona diable. Segons sembla, el pes d’una tradició centenària ha servit per perpetuar l’exclusió de les dones d’aquests balls fins al dia d’avui. Tot i això, des de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya afirmen no tenir constància de cap altra colla a Catalunya en què només participin homes. “Al territori hi ha altres balls tradicionals que tenen dones normalitzades, i de 450 colles que hi ha només en coneixem dues on això no sigui així”, aclareix Pep Enric, president de la Federació.
Per l’Assemblea Feminista del Penedès la Ruda que això passi, encara que no sigui generalitzat, ja és molt greu. És per això que ja fa uns anys que denuncien aquesta situació a través de campanyes com la d’aquest passat estiu, que duia per títol Jo també vull poder ser diable. “Els balls de diables centenaris no són intocables i nosaltres hi volem tenir cabuda”, reclamava el col·lectiu en un manifest que ha tingut repercussió i ja compta amb l’adhesió de més de 100 entitats i col·lectius.
Els efectes de la campanya de La Ruda
El manifest de l’assemblea feminista ha aixecat polseguera, i el debat encara dura. A principis d’estiu el Ball de Diables de Sant Quintí va voler desmentir allò que es deia d’ells i va emetre un comunicat on explicaven que els estatuts no neguen la participació de les dones a la colla. Arran d’això, els diables quintinencs ja no apareixen el dia d’avui a la campanya feminista, però des de La Ruda recalquen que per més que no ho prohibeixin estrictament, si no hi ha un esforç perquè participin dones, no canviaran les coses.
Qui sí que segueix en el punt de mira del col·lectiu feminista és el Ball de Diables de l’Arboç, que fins fa poc no s’havia expressat respecte a la campanya. En un comunicat als mitjans, ha considerat “molt greus” les acusacions tant de La Ruda com del Ple de l’Ajuntament del Vendrell, que el passat més de setembre va aprovar una moció de Som Poble que els prohibia actuar al poble. Argumenten que el fet que no hi hagi dones forma part del “folklore” i això passa a ser “una característica del ball”.
Cultura popular i masclisme
El Ball de Diables de l’Arboç, amb tots els seus anys d’història, evidencia que la cultura popular ha estat un ambient protagonitzat per homes. De fet, no ha estat fins fa relativament poc que, en alguns casos, ha deixat de ser així. A Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès), per exemple, no van acceptar dones a la colla de diables fins a la dècada dels 90, simplement perquè fins llavors es considerava tradició. Oriol Vilaró, secretari del ball de diables del poble, assenyala que van seguir “una evolució lògica”, però que també va ser molt més fàcil en ser una colla relativament nova, nascuda el 1988.
Tot i això, la participació de dones segueix sent minoritària i en el cas d’Olesa només n’hi ha tres que cremin. D’aquesta desigualtat també n’és conscient La Ruda, que assenyala que per més que no hi hagi una prohibició explícita, les dones segueixen sense ser benvingudes en aquests balls. “Sembla que s’infravalori la festa i la cultura com a àmbit discriminatori”, destaquen les membres de l’assemblea, que també denuncien aquests ambients masculinitzats i altres dinàmiques masclistes dels espais que tiren enrere les dones a participar-hi. Estan convençudes que fins que no hi hagi una voluntat de canvi real, no hi haurà una veritable igualtat, i fins que les coses no canviïn, no deixaran de denunciar-ho.
