Un any, dos mesos i set dies després de l’explosió del port de Beirut, la ciutat va tronar, de nou. Era el 14 d’octubre de 2021, tot just tres dies abans de la data que va marcar –ara fa dos anys– l’inici de l’onada de protestes contra l’elit governant. Tanmateix, aquesta vegada l’estrèpit no era de baix cap a dalt, sinó al contrari. De nou. Un missatge clar cap a la ciutadania: “Si voleu pau, no tindreu justícia; si voleu justícia, no tindreu pau”. I el lloc des d’on es va enviar va ser el meu barri, casa meva.
La rotonda de Tayouneh està a la intersecció entre el barri musulmà de Chiyah i el barri cristià d’Ain el Remmaneh. És un punt reconegut en la història convulsa del Líban, ja que va ser la zona on va esclatar la guerra civil l’abril el 1975, quan milicians falangistes cristians van atacar un bus ple de persones palestines. Tayouneh, encara avui, és un dels punts calents de la ciutat libanesa, una línia divisòria psicològica, que 46 anys després es feia geogràficament present.
La nit del dimecres 13 d’octubre van començar ja els rumors. Una manifestació de Hezbollah i Amal estava convocada dijous al matí a Tayouneh. Aquests partits-milícia d’identitat musulmana xiïta, l’havien organitzat per protestar contra el jutge instructor en el cas de l’explosió al port de Beirut. La batalla per fer fora el magistrat va iniciar-se quan aquest va demanar aixecar la immunitat a diversos exministres lligats a les formacions xiïtes, per poder-los interrogar en relació amb l’incident. La manifestació formava part d’una campanya de pressió que també es desenvolupava al Parlament i al govern.
Ja la nit abans, al barri, l’ambient era tens, hi havia militars que tancaven carreteres i improvisaven ‘checkpoints’
Ja la nit abans, al barri, l’ambient era tens, hi havia militars que tancaven carreteres i organitzaven checkpoints improvisats. Tanmateix, la jornada del 14 va començar amb el soroll habitual de cotxes i botzines. En un ritual matinal rutinari des que a Beirut han començat a escassejar els béns i serveis bàsics, mentre preparava el cafè, vaig carregar el mòbil, l’ordinador i diferents bateries en previsió del tall d’electricitat de les onze, i em vaig posar a treballar. Eren tres quarts d’onze quan van sonar els primers trets a l’aire. Des dels balcons, algunes veïnes demanaven explicacions, hi havia confusió, però l’ambient era tranquil. Vaig dirigir-me al menjador on em vaig trobar amb Guids, amb qui comparteixo apartament, juntament amb Naïm. Desconcertades, vam seure al sofà a xerrar per alliberar la tensió.
Va ser llavors quan va arribar Naïm, sorprès de veure’ns al menjador –“un espai no segur”, va dir– i ens va instar a buscar refugi. Efectivament, en un no res, els trets es van fer més constants
i ja no eren només a l’aire, sinó que impactaven a murs i edificis. Vam decidir refugiar-nos a la cuina, situada a l’altra banda del pis, connectada pel celobert amb altres blocs de pisos. Llavors, no ens podíem imaginar que passaríem gairebé cinc hores tancades, immòbils, encastades a la paret de la cuina.
Estàvem al rovell de l’ou del tiroteig, però érem incapaces de veure què passava al carrer, qui disparava, des d’on i, sobretot, per què. Les ràfegues de trets eren cada cop més llargues, continuades i pròximes, com si vinguessin del nostre terrat. Vam connectar les notícies des d’un dels nostres telèfons: franctiradors distribuïts en diferents terrats –presumptament membres del partit milícia cristià Forces Libaneses– disparaven contra milicians armats de Hezbollah i Amal, que responien des de peu de carrer. El pànic es va apoderar del barri: silenci, carrers buits, comerços tancats amb gent atrapada dins…
Refugi enmig de la batalla
Les primeres fotos i vídeos dels enfrontaments van començar a circular per grups de WhatsApp i Telegram i, en aquell moment, vam adonar-nos de la gravetat de la situació; el nostre edifici sortia a les notícies. Sota casa era ple de soldats i tancs, i les persones situades a la carretera vella de Sidó disparaven en direcció als edificis on estàvem, contra els franctiradors.
En un no res, els trets es van fer més constants i ja no eren només a l’aire, sinó que impactaven a murs i edificis
Hi va haver un moment, durant la segona hora de tiroteig, en què vam pensar que ens havíem acostumat al so de les bales, ens sentíem segures a la cuina, era només qüestió d’esperar. Va ser llavors quan una explosió va fer tremolar tot l’edifici: a peu de carrer disparaven amb un llançacoets portàtil RPG-7. Ens vam mirar les unes a les altres, emmudides. No estàvem segures, la situació era crítica.
Seguíem amb el telèfon les notícies en viu que ens permetien veure amb uns segons de retard –per la connexió a internet– els trets i les explosions que nosaltres només escoltàvem. Gràcies a la pantalla petita, vam veure com els combatents foradaven el nostre barri amb tota mena d’armament, com disparaven contra edificis plens de civils o com l’exèrcit desallotjava veïnes d’una casa, que va començar a cremar. I nosaltres, a la cuina, immòbils, observàvem com el fum negre i la cendra entraven per la finestra.
Al cap de quatre hores de tiroteig, els moments de silenci es van fer cada cop més llargs, fins que el so de les bales es va aturar. Mitja hora més tard, la Creu Roja va tocar el timbre, ens va demanar que abandonéssim l’edifici de seguida, durant l’interval que es pensaven que seria només un alto el foc. Encongides, vam anar cap a les nostres habitacions per fer una motxilla amb quatre coses, sense saber què podia passar després.
El carrer era buit i el silenci aterridor. A peu de casa ens vam trobar el cotxe de Guids fet miques: el vidre frontal comptava cinc forats de bala, mentre que dues finestres i el vidre de darrere estaven completament destruïts, la roda de davant punxada… Els soldats, l’única presència al carrer, ens van demanar que ens l’emportéssim tan lluny com poguéssim.
Vaig mirar al meu voltant, l’ambient posava els pèls de punta: els vidres cobrien els carrers i hi havia forats de bala arreu. Al carrer només hi havia homes, molts d’ells mostraven amb ostentació grans creus penjades al coll, mentre d’altres es desplaçaven amb moto pels carrers del barri, fent sonar cançons patriòtiques.
Ens va sobtar veure com la vida no s’havia aturat: hi havia persones passejant gossos i bars plens de gent fent una cervesa
Dos nois ens van ajudar a canviar la roda i vam anar a casa d’un amic, que ens va oferir refugi. De camí al seu barri ens va sobtar veure com la vida a Beirut no s’havia aturat: hi havia persones que passejaven els seus gossos, salons de bellesa en ple funcionament i bars plens de gent fent la primera cervesa de la tarda…
Quan a la nit vam tornar al barri hi regnava un silenci inusual. Vam comprovar l’estat del pis, habitació per habitació: hi havia bales i forats a les finestres, pólvora, metralla, pedres i una olor impossible d’esborrar, que omplia la casa. Derrotades per la tensió i la por, aquella nit vam adormir-nos amb el so dels tancs movent-se pels nostres carrers.
Un país al llindar del col·lapse
El dijous 14 d’octubre, set persones van morir i més d’una quarantena van quedar malferides. Un dia després, es van tornar a sentir trets, en aquest cas, però, durant els funerals de les persones mortes. Moltes veïnes del barri van fugir de les seves llars en sentir el primer tret, revivint el record traumàtic del dia anterior.
A poc a poc, el veïnat, però, ha anat tornant i gràcies al boca-orella s’ha pogut anar construint un relat comú de l’experiència viscuda. Al reclam de justícia i veritat per l’explosió del 4 d’agost del 2020 –en què van morir més de 200 persones i milers van resultar ferides– se li suma ara la necessitat de respostes sobre els enfrontaments més greus dels darrers anys al país.
Mentre la població suma experiències traumàtiques, la classe dirigent es passa la pilota, s’espolsa responsabilitats
Però mentre la població segueix sumant experiències traumàtiques, la classe dirigent es passa la pilota, s’espolsa responsabilitats i es culpen els uns als altres. La dinàmica de repartició de poder sectària entre uns pocs líders no està exempta de tensió, però els ha permès saquejar el país durant dècades fins a arruïnar-lo.
Un país sense benzina, electricitat, aigua, medicaments i incapaç de garantir productes bàsics com la farina o la llet, avui dia inaccessibles per a gran part de la població pels seus preus desorbitats. Un país on les companyies telefòniques estan començant a fer fallida i van deixar, fa poc, el país sense cobertura durant hores. Un país on la població ha de fer cua durant hores a la carretera –fins i tot nits senceres– per posar un quart de dipòsit de gasolina; o ha de fer malabars per omplir la nevera amb uns aliments que es poden fer malbé pels llargs talls de llum. Un país que pateix una devaluació contínua de la seva moneda –més d’un 90 %– i un corralito bancari, fet que provoca que més de la meitat de la població sobrevisqui sota el llindar de la pobresa.
Avui, al Líban no hi ha responsables, ni noms, ni culpables, només el silenci de sempre, trencat per rumors i especulacions, el mateix silenci que regnava el 13 d’octubre, abans que recomencés tot.
