Benidorm, l'almadrava del turisme

Un model de negoci al marge de criteris de sostenibilitat imposa el monocultiu econòmic a l’epicentre de la Marina Baixa i amenaça l’espai natural de la serra Gelada
21/02/2018

La comarca de la Marina Baixa –i, en particular, el municipi de Benidorm– és un dels exemples paradigmàtics del desenvolupament del monocultiu turístic –en paral·lel al creixement urbanístic desmesurat i el seu greu impacte en el medi natural– a l’Estat espanyol. Un poble que l’any 1950 tenia 2.700 habitants va passar a ser el principal centre turístic de tot el litoral mediterrani en la dècada dels anys 60 del segle passat. En algunes guies turístiques actuals, com ara Visitar Benidorm, se la rebateja com a Beni-York i s’hi detallen algunes dades reveladores: 300 edificis de quinze plantes o més, la ciutat de l’Estat espanyol amb més gratacels que superen els 100 metres d’alçada (26 edificis) o la segona ciutat del món amb més gratacels per quilòmetre quadrat, només superada per Nova York.

/Diego Delso


El turisme apareix a la Marina Baixa a meitat del segle XIX. Famílies adinerades de l’interior de la província, de València, de Madrid i de procedència anglesa van arribar a les costes de la comarca buscant tranquil·litat i les seues platges. Així mateix, els impressionants paisatges van atraure visitants, que s’allotjaven en una de les dues posades o a la pensió –amb només deu llits– que en aquell moment hi havia a Benidorm. Les habitants del municipi també començaren a deixar les seues cases a l’estiu per arrendar-les i arredonir així els seus ingressos.

A finals del segle XIX famílies adinerades de València, Madrid i Anglaterra van arribar-hi buscant tranquil·litat

La comarca es va mantindre amb un estil de vida fonamentalment rural fins a l’any 1960, però, a poc a poc, totes les famílies que històricament havien estat marineres o dedicades a la pesca van anar convertint-se en promotores, constructores, agents turístics i un llarg etcètera. Segons afirmava Evarist Caselles, actual president del Patronat de Turisme de la Diputació de València, en una entrevista amb l’economista valencià Néstor Novell, Benidorm és una indústria turística que ha perviscut gràcies a unes tretze famílies, que la van generar i que la mantenen, com són els Devesa, Zaragoza, Barceló, Amor, Pérez Such o Mayor, entre d’altres.
 

Keynesianisme i turisme de masses

El final de la Segona Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en tot el continent europeu: es va iniciar una època caracteritzada per unes polítiques econòmiques i socials enquadrades en el model fordista-keynesià. La Marina Baixa i, en general, tot el litoral mediterrani es van convertir en territoris importants per a la implementació d’aquest model a Europa. Serien dos aspectes els que determinarien el futur de la comarca: un increment significatiu del poder adquisitiu de les classes treballadores europees i el principi de les vacances pagades, tal com detallen Isidro López i Emmanuel Rodríguez –de l’Observatori Metropolità– a la publicació Fin de ciclo.

/ Pau Fabregat


Sols hi havia un problema. Existia l’aïllament d’un règim feixista supervivent que internament es debatia entre dos sectors: el que s’oposava a un desenvolupament turístic que poguera amenaçar els fonaments ideològics del règim i el que creia que si el règim no s’alliberava econòmicament no podria enlairar-se ni integrar-se en el sistema econòmic internacional. En 1950, la balança s’aniria decantant cap al costat del segon grup, que, en 1957, va culminar amb l’eixida dels ministres “blaus” i l’entrada de tecnòcrates al govern.

Al llarg d’aquella dècada, una sèrie de reformes –juntament amb l’entrada de l’Estat espanyol a la comunitat internacional de la mà dels Estats Units– van provocar una lleugera recuperació econòmica que no acabava de solucionar els problemes de dèficit exterior. L’any 1959, amb l’aprovació del Pla d’estabilització es va liberalitzar l’economia, però aquesta mesura va provocar un dèficit en l’apreuament de la pesseta que, a la vegada, beneficiaria l’arribada d’inversions estrangeres. Tant les reformes com els problemes particulars de l’economia del règim van obrir el camí al desenvolupament del model turístic i a la consegüent transmutació de la costa mediterrània. I, dins d’aquest nou paradigma, Benidorm passaria a ser un dels primers experiments, segons desenvolupa l'investigador Ivan Murray al llibre Capitalismo y turismo en España. Del 'milagro económico' a la 'gran crisis'.
 

Pedro Zaragoza Orts, ‘el Visionari’

Pedro Zaragoza Orts, nascut en 1922 a Benidorm, va marxar del poble després de la Guerra Civil Espanyola i va tornar quan va morir el seu pare –un capità de la Marina Mercant– per gestionar l’herència familiar. Després de convertir-se en el cap local del Movimiento, l’any 1951 va ser nomenat –a dit– alcalde pel governador civil de la província d’Alacant, Jesús Aramburu.

Amb el boom del turisme, les famílies que es dedicaven a la pesca van anar convertint-se en promotores

En 1952 es va tancar definitivament l’almadrava –estructura costanera dissenyada per a la captura de la tonyina i altres espècies migratòries–, que havia estat el centre de l’economia del poble, simbolitzant així el final d’un mode de vida basat en la pesca i l’agricultura. S’obria la porta a la “modernització” de la mà del turisme i la construcció. Com a exemple, l’any 1955 passaren per Benidorm 15.000 estiuejants, sis vegades el nombre d’habitants empadronades en aquella època.

Una aportació fonamental de Zaragoza, a banda d’apostar per un turisme per a la classe mitjana en comptes d’un turisme elitista, va ser saber captar el finançament internacional a través dels operadors turístics. El tracte era senzill. Els operadors turístics garantien un flux continu i creixent de turistes a canvi de controlar els preus i de poder influir en les polítiques urbanístiques. I no va resultar difícil: es va produir una simbiosi absoluta entre les altes esferes del règim –que hi participaren des del principi–, les elits locals –que es mostraven encantades–, i fins i tot la població local –que va veure com un bancal passava de no valdre pràcticament res a revaloritzar-se com mai no haurien pogut imaginar.

Zaragoza, per la seua banda, mai no va abjurar de les seues conviccions falangistes i va votar en contra de la Reforma Política i de la Llei de Successió per a la suposada transició democràtica. Va morir en 2008, i periòdics internacionals –com els anglesos The Telegraph The Economist– van publicar pàgines senceres sobre la seua biografia. L’alemany Die Welt titulava: “Ha mort l’artífex del turisme de masses a Espanya”. Encara avui, moltes de les constructores més conegudes de la zona continuen lloant la seua tasca respecte al model urbanístic
i al desenvolupament turístic de Benidorm.
 

“Paco, a on t’han clavat?”

L’altra gran aportació de Zaragoza seria el primer Pla general d’ordenació urbana (PGOU) de Benidorm de 1956. Francisco Muñoz Llorens, el llavors arquitecte en cap de la secció d’urbanisme de la Delegació d’Alacant del Ministeri d’Habitatge franquista, va ser l’encarregat de liderar l’equip que elaboraria aquest PGOU. També hi van participar Luís Rodríguez Hernández, delegat en aquesta zona per la Direcció General d’Urbanisme, i Pedro Bidagor Lasarte, director general d’Urbanisme i redactor de la Llei del Sòl de 1956. També en formaven part Manuel Muñoz Monasterio, qui feia la tasca d’inspector regional d’urbanisme i va aprovar totes les iniciatives proposades; Guillermo Campos, topògraf del pla, i Pedro Devesa i Juan Jesús Pérez Zaragoza com a arquitectes. Mentrestant, a l’ombra de Zaragoza es trobava el seu secretari municipal, Juan Antonio Baldoví Nácher, un altre dels caps d’aquest pla.

/ Pau Fabregat


Segons va explicar el mateix Zaragoza en entrevistes, el de Benidorm fou el primer PGOU a l’Estat espanyol elaborat sobre tot un terme municipal –ja que el de Barcelona estava circumscrit a la zona estrictament urbana de la ciutat. El Pla va establir el futur de Benidorm i de la resta de la comarca, i es va considerar així una “carta pobla”, ja que, avui dia i en allò fonamental, encara no ha estat alterat.

El mateix Muñoz Llorens, en una memòria de l’any 1996 sobre el Pla general d’ordenació urbana de la vila de Benidorm de 1955, exposa que quan Zaragoza el va reclutar per desenvolupar l’experiment urbanístic va pensar: “Paco, a on t’han clavat?”. Els temors o dubtes provenien tant per la gosadia urbanística com per la falta de recursos econòmics per a desenvolupar el que l’alcalde volia –uns diners que es van anar aconseguint amb el pas del temps a través dels operadors turístics i de mecenes adinerats, normalment relacionats amb el món de la construcció, com Alfonso Puchades Jou, Luis Mayor, Pepe Fuster, Batiste Ronda o Pepe Enrique, entre d’altres.
 

Expansionisme vertical

En un primer moment, el Pla pretenia establir una mena de ciutat jardí de baixa densitat pensant encara en la tipologia de turisme de famílies adinerades, en un turisme elitista. A continuació, es va imposar el límit d’altura de cinc plantes per als carrers de més de catorze metres d’ample i el límit de dues per als carrers més estrets. La millor mostra que el Pla tenia unes intencions a molt llarg termini són els enormes vials, més propis d’una metròpoli, així com les 700 hectàrees que havia d’abastar, que encara no han estat esgotades a causa del creixement vertical de la ciutat.

En les successives modificacions del Pla, i en especial en la seua refundació en 1963, es van eliminar els límits a l’altura en l’edificació i el concepte de ciutat jardí va donar pas a un model de ciutat compacta pensada per al turisme de masses. Tant per l’èxit turístic com per les pressions d’operadors turístics com ara Ultramar Express –del flamenc Luis Maris–, que ja s’havien assentat a la ciutat i finançaven la construcció d’hotels. Cal destacar que en la majoria d’escrits i documents que parlen de l’època no apareixen els noms d’aquests finançadors internacionals que s’assentaren al municipi. A partir de la dècada dels 60 i 70, i amb la construcció de l’aeroport internacional de l’Altet en 1967, la configuració del model propi de l’actual Benidorm ja estava consolidat i la construcció d’hotels i apartaments, fins als anys 80, es va disparar. L’any 1965 la ciutat va alçar el primer gratacel de l’Estat espanyol, amb 94 metres d’alçada i a primera línia de platja, anomenat Coblanca-1.

Platja de Llevant, Benidorm, anys 50 i a l'actualitat / Francisco Pérez Bayona


Zaragoza Orts va deixar el càrrec d’alcalde en 1967 per passar a altres funcions de rellevància relacionades amb el turisme dins la jerarquia del règim franquista. Els alcaldes que el precediren, i molts dels regidors, s’encarregaren de continuar amb el seu model –amb més intensitat durant l’etapa franquista–, fins avui dia.

Més recentment, Mario Gaviria –sociòleg de referència en l’àmbit d’estudi sobre el fenomen turístic– va ser contractat als anys 70 a Benidorm a través de la Fundació March, a petició de Baldoví i amb l’objectiu d’elaborar uns estudis sobre característiques i millores ecològiques a les ciutats que s’havien creat arran del turisme. Gaviria, en una entrevista concedida l’any 2012, va afirmar que els últims responsables de l’alcaldia no tenien la mateixa visió estratègica que els seus predecessors, els quals, tot i enriquir-se amb el negoci turístic, no havien marxat mai de Benidorm, al contrari que els seus homòlegs balears o catalans. Gaviria assenyalava també que, per a la supervivència de Benidorm, caldria atraure i mantindre els hereus de les famílies més adinerades de la ciutat perquè treballaren i hi invertiren.

*Article publicat al número 448 de la 'Directa'

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: