El 31 d’octubre de 2022, la meitat de la població del Brasil respirava tranquil·la perquè sabia que el mandat presidencial de Jair Bolsonaro estava a punt de culminar. Luíz Inácio Lula da Silva, del Partit dels Treballadors (PT), guanyava les eleccions amb un 50,90 % dels vots i, dos mesos més tard, assumia el càrrec com de 39è president de la República Federal del Brasil. Però al davant tenia nombrosos reptes.
Sota el mandat del supremacista Bolsonaro, entre l’1 de gener de 2019 i el 31 de desembre de 2022, les desigualtats van augmentar al país, les fractures entre famílies riques i pobres es van fer més paleses i la vulneració dels drets humans es va convertir gairebé en una bandera d’orgull. Aquesta alarmant crisi social la constaten els informes anuals d’Amnistia Internacional que notifiquen homicidis en massa, una intensificació en les pràctiques de tortura i les detencions arbitràries.
Un personatge obsedit amb la mà dura
L’expresident és un militar que ha expressat sentir nostàlgia per l’època de la dictadura (1964-85) i no condemnar els crims que s’hi van produir. Mai se n’ha amagat. Mentre escalava cap al poder, saltant d’un partit a l’altre fins a trobar una cadira còmoda, va defensar en públic la tortura com a mecanisme legítim, i va afegir que l’error que es va cometre va ser torturar i no matar els adversaris del règim. Aquesta postura també l’ha mantingut davant dels òrgans del govern. Durant la votació al Senat del procés de destitució de la presidenta Dilma Rousseff, l’agost del 2016, va citar i homenatjar un dels principals torturadors de la dictadura: “Per la memòria del coronel Brilhante Ustra, per les forces armades, el meu vot és sí”. Rousseff havia estat torturada l’any 1970, al centre Doi-CODI de São Paulo, dirigit per aquest mateix comandament militar.
Un cop nomenat president, les apologies de la tortura i la violència van continuar. Cada 1 d’abril, Bolsonaro s’unia a la congregació davant de la caserna general de l’exèrcit a Brasília on es commemorava el cop d’estat de 1964. Diverses organitzacions de drets humans van denunciar aquests fets repetidament al Tribunal Suprem Federal (STF), però un cop Bolsonaro va prendre possessió del Palau presidencial de Planalto, la lluita estava perduda.
Des del Ministeri de Justícia s’indica que la sobreocupació dels centres penitenciaris se situa al voltant del 25 %, amb més de 160.000 presoneres sense vacant disponible
La vulneració dels drets humans a les presons del Brasil no s’origina durant el mandat de Bolsonaro, però amb la victòria del mandatari d’extrema dreta l’incessant abús de poder es va veure reforçat i va créixer de manera exponencial fins a arribar a rècords històrics. El 2022, la població empresonada al país va arribar a ser de 919.651 persones repartides en 1.415 unitats de reclusió, segons dades del Consell Nacional de Justícia (CNJ), una xifra mai assolida en la història moderna del Brasil, que el situava com el tercer estat amb més persones empresonades del món, darrere dels Estats Units i la Xina. De fet, les últimes dades del Ministeri de Justícia brasiler indiquen que la capacitat màxima dels centres penitenciaris s’ha superat, i que hi ha 165.754 presoneres sense vacant disponible: és a dir, la sobreocupació dels centres se situa al voltant del 25 %. Al mateix temps, les denúncies de tortura van augmentar un 37 %, segons la Pastoral Carcerària, una missió de l’Església catòlica, sota tutela de la Conferència Nacional de Bisbes del Brasil, que treballa per garantir els drets de les persones privades de llibertat.
A aquesta situació s’afegeix el lent procés judicial per dur davant dels tribunals els casos de vulneracions de drets. El CNJ estima que el 45 % del total de les persones recluses al país estan a l’espera de rebre sentència. La llei federal estableix que les recluses en situació de presó preventiva han d’estar separades de les que ja han rebut sentència, una obligació que Silvio Vieira, advocat penalista, alerta que fa anys que no es compleix.
En resposta a aquesta crisi, a finals del 2023 el Tribunal Suprem brasiler va reconèixer “l’estat inconstitucional del sistema”, responsable de la violació massiva dels drets humans fonamentals de les empresonades. Va determinar que la Unió, els diversos estats i el Districte Federal (Brasília), juntament amb el Departament de Seguiment i Inspecció del CNJ, havien de desenvolupar un pla de millora en sis mesos. Vençut aquest període, no hi ha notícies de què s’hi hagi avançat.
Han estat altres òrgans del govern els que han presentat un pla de xoc per pal·liar la crisi. S’ha anomenat pla Pena Justa, i ha estat elaborat pel CNJ, juntament amb la Fiscalia de l’Estat de São Paulo, algunes organitzacions socials i autoritats del sistema penitenciari. El govern federal pretén lliurar el pla a l’STF el juliol de 2024. El pla Pena Justa s’estructura al voltant de quatre eixos: una revisió dels ingressos i de les vacants als centres, una millora de la qualitat de l’ambient i dels serveis prestats, una major efectivitat dels processos d’excarceració i inserció social i, finalment, la implementació de polítiques per revertir degradació del sistema.
El polvorí de Ceará
L’advocat Silvio Vieira, conjuntament amb una seixantena d’homòlogues professionals, ha denunciat davant del poder judicial les tortures arbitràries que han patit milers de persones preses
a l’estat de Ceará, al nord-est del país. Malgrat totes les proves i testimonis presentats, els casos s’han arxivat amb l’argument que no es comptava amb el poder notarial dels presos, un fet que vulnera el cinquè article de la Constitució brasilera.
Déa de Lima és una advocada penalista que es va unir a la causa durant el moviment popular as guerreiras, l’any 2023, liderat per mares i filles dels presos. Ara porta casos de diversos reclusos que han patit tortures. “S’estan sobrepassant tots els límits constitucionals. El que estem veient és horrible”, explica. Assegura conèixer casos en què policies, aclaparats pel que està succeint, s’han suïcidat, però malauradament, una gran part del funcionariat n’és còmplice, sigui per por o per convicció. La galeria d’imatges del seu telèfon mòbil està plena de proves. Fa uns mesos, un treballador d’un hospital va fer fotos a les ferides que presentaven presos torturats. Ho descriu com un verdader acte de valentia, perquè fins aleshores no havien aconseguit proves gràfiques de la violència entre reixes.
Parlem amb una font pròxima a una víctima que ens demana no ser identificada. És la primera vegada que ho fa més enllà dels seus cercles més íntims. Durant la primera visita a la presó, després de vuit mesos de no poder-hi anar a causa de la pandèmia de la covid-19, va comprovar les tortures que havia rebut un fill seu reclús. Tenia un dit completament trencat i deformat. Va explicar que l’havien obligat a posar les mans entre els barrots de les cel·les i, amb un bat, l’havien colpejat, a ell i altres ingressats. Aquest va ser el primer episodi. Després fou aïllat durant llargs períodes en una habitació a les fosques. Fins que un dia li van trucar de l’hospital: el pres havia estat ingressat per tres trets de bala, un al nas i dos al cap.
L’advocada Déa de Lima descriu el pas per les presons del Ceará del Grup de Treball d’Intervenció Penitenciària, creat per l’expresident, com una “escola de tortura”
Durant el seu internament a l’hospital, les sol·licituds de visita van ser denegades. “Pensar que he de passar allà quinze anys més és sufocant”, explica la testimoni. D’ençà d’aquests fets, s’ha creat un grup de suport estès a persones que es troben en la mateixa situació. En aquest cas, la unió va fer la força: l’estiu passat, arran de les denúncies presentades mitjançant el moviment as guerreiras, entre d’altres, les tortures van cessar. Però fonts properes a l’entorn de les recluses informen que des d’inicis del mes de maig s’han tornat a practicar tortures per part del funcionariat penitenciari, amb més força que abans.
Daniel –un àlies per salvaguardar l’anonimat d’aquest exreclús, tal com demana– va entrar a la presó el 2018 i va sortir-ne el 2023. “Vaig patir molts tipus de tortures i maltractaments: descàrregues elèctriques als genitals, agressions amb la porra i, sovint, em treien la roba deixant-me dies i dies despullat”, detalla. Un segon expresoner, de nom Angelo, va ser internat el 2017 i alliberat el 2023. Afirma que quasi cada dia el colpejaven. “A vegades, les tortures eren més greus. Vaig ser castigat amb la tècnica de l’ofegament amb bosses d’aigua al cap i em ruixaven esprai de pebre als ulls. Ens aïllaven dies seguits sense menjar i ens tancaven en una cel·la de sis metres quadrats amb quaranta homes més. No podíem dormir, no hi cabíem”, recorda. Aquestes entrevistes es duen a terme via WhatsApp perquè, malgrat que garantim l’anonimat, la por a revelar la seva identitat és significativa. Tots ells narren com els primers a torturar-los van ser els agents de la FTIP, les forces que Bolsonaro va enviar a Ceará.
Després de tan sols 25 dies amb Bolsonaro com a president, el Ministeri de Justícia i Seguretat Pública va crear el Grup de Treball d’Intervenció Penitenciària (FTIP) adscrit al Departament Penitenciari Nacional. Des del moment fundacional es va establir la possibilitat que es desplacés per donar suport als estats “de forma episòdica i planificada”. El grup estava integrat per agents d’execució penal i agents penitenciaris federals i se’ls atorgava la responsabilitat de custodiar les persones detingudes. Després de les intervencions del FTIP, els agents penals de Ceará van adoptar-ne les pràctiques. “Van ser com una escola de tortura”, afirma Déa de Lima.
L’home fort de l’onada de repressió carcerària a Ceará és Mauro Alburquerque, assenyalat per implementar la tortura de les mans entre els barrots. Des de l’1 de gener de 2019, ocupa el càrrec de secretari estatal de l’Administració Penitenciària de l’Estat, és a dir, el responsable absolut del sistema. Aquesta posició va ser una oferta del governador de l’Estat, Camilo Santana (del Partit dels Treballadors) a qui el mateix Bolsonaro va felicitar per deixar de banda els drets humans a l’hora de lluitar contra el crim organitzat.
“Bandido bom, bandido morto”
Després d’un any i mig, sobre el despatx de Déa de Lima no hi figura cap cas d’èxit. “No he aconseguit justícia”, lamenta. Silvio Vieira, que fa més de cinc anys que és en aquesta lluita, constata la mateixa realitat. Recorda un cas amb molta indignació: un defensat per ell va alertar que patia problemes severs de cor, però la direcció de la presó va fer-ne cas omís i li va negar l’hospitalització urgent. L’home va morir d’un infart entre reixes, sense haver estat condemnat.
Un refrany brasiler conegut i repetit pels votants de tot l’espectre polític és “Bandido bom, bandido morto” (el bon delinqüent és aquell que és mort). “Al marge de qui votin, els drets humans de les persones preses o sota sospita són irrellevants per una bona part de la població”, explica Naiara Galarraga Gortázar, corresponsal del diari El País al Brasil des de 2019. La periodista assegura que els centres penitenciaris estan completament abandonats perquè “amb les condicions en què es troben no donen vots”. Els mitjans de comunicació segueixen una estratègia similar. Prenen nota del que succeeix, informen sobre episodis concrets, però la violència policial no es considera un assumpte d’interès públic.
L’estat de Ceará exemplifica una pandèmia que recorre en silenci tot el país de nord a sud, governi qui governi. Malgrat anar a contracorrent, centenars d’advocades defensores drets humans continuen treballant perquè el nou govern d’esquerres els miri amb l’esperança que el país sigui capaç de solucionar un dels problemes més endèmics que arrossega des de fa dècades.
