“Bon dia per vosaltres també”. Com una fletxa em va travessar la frase quan marxàvem del cafè. No era pas la primera vegada que sentia el català de l’Alguer, però en aquell precís instant, amarat de prejudicis, havia donat per fet que la cambrera no sabria dir cap paraula en la nostra llengua perquè era cosa més aviat de gent gran, com el grup de jubilats del port que van canviar a l’italià quan va arribar un company més jove. Bon dia per vosaltres també, i de cop la familiaritat i la sensació de trobar-te a casa.
Quina meravella això que les paraules puguin ser casa. I quina meravella que les paraules hagin persistit en aquest raconet preciós de la mediterrània. Meravella en el sentit de sorpresa, quan allò que és obvi ens (em) sorprèn. Potser és aquest deix propi dels qui vivim a la comunitat autònoma de Catalunya de menystenir el català que es parla a fora dels límits administratius que ens han assignat, particularment quan és fora de l’Estat espanyol. El català de fora el veiem -si el veiem- i l’entenem com una curiositat, com una reminiscència del passat o com una anècdota. L’arraconem al reducte folklòric, malgrat les advertències de Joan Fuster.
El català de fora el veiem -si el veiem- i l’entenem com una curiositat, com una reminiscència del passat o com una anècdota. L’arraconem al reducte folklòric
Bon dia que em ressonava també perquè només hi havia estat una altra vegada a l’Alguer i n’havia tornat fent els típics (ho són, tristament) comentaris de “no he trobat ningú que parli català”. Una mica decebut, potser. No gaire diferent de la gent de pagès que baixa a Barcelona (al teatre, al metge o al centre) i rep totes les interaccions en castellà i torna donant per fet que és impossible viure a la ciutat en català. De la nostra experiència breu, puntual i superficial en traiem conclusions massa grans, i si bé les dades diuen que la llengua recula arreu, no vol pas dir que hagi desaparegut, ni que no sigui viva ni que no serveixi per viure.
Les fronteres són molt més que ratlles i els estats arriben a tots els racons de la quotidianitat. Les coses insignificants ens van recordant subtilment sota quina jurisdicció política estem. A les carreteres, a les matrícules, a l’arquitectura, als rètols, etc. Fins i tot a la identificació oficial a l’orella de cadascuna de les meves cabres hi ha l’escut del regne d’Espanya. I si els estats s’esforcen i s’esforcen a fer-se omnipresents, és preciós veure com un simple bon dia pot sobrepassar-los.
No va ser ni el primer ni l’últim bon dia, aquell del cafè. Mentre pagàvem a la seva botiga ens va explicar que el seu fill venia a estudiar uns mesos a Barcelona. I jo dubtava de si podrà seguir les classes sabent només català. O si podrà fer vida. Si tornarà a casa amb la sensació que la seva llengua materna li ha servit o si la veurà prescindible. Pensava si necessitarà aprendre castellà en aquests mesos i si veurà el castellà i l’italià com les llengües útils, les que farà servir en endavant.
Tenim una llengua en comú que és la nostra llar: com més parets hi posem menys llum entrarà i més petita serà. Potser és hora de cuidar-nos, replegar-nos i obrir-nos a la nostra llengua, sencera
Em van venir al cap cabassades d’exemples de llibres, xerrades, assemblees, exposicions, pel·lícules i un llarg etcètera de coses fetes a la comunitat autònoma catalana que afegeixen fragments en castellà amb naturalitat: sense subtítols ni traducció. I pensava que quan arribi no els entendrà, com tampoc els entén algú de la Catalunya Nord. Perquè l’estat eficient ha anat entrant als raconets de la vida fins al punt que quan fem coses en la nostra llengua donem per fet que qualsevol persona catalanoparlant entén el castellà. I no.
“Els meus fills no miren TV3 perquè no la poden seguir i se’n cansen”. Fa uns deu anys que em van dir aquesta frase en un casal català a l’estranger i em va quedar gravada al cervell. Els seus fills havien nascut i crescut fora d’Espanya i malgrat tenir el català com a llengua materna no sabien res de castellà i no podien seguir bé cap dels canals de la CCMA -ni Àpunt ni IB3. I és que quan diem que el català es parla a quatre estats sovint oblidem la diàspora, tota la gent que viu i manté la llengua terres i mars enllà. Es compten entre tres-centes i quatre-centes mil les que han marxat els darrers anys, però no els fills, néts o besnéts de les generacions anteriors i que mantenen viva la llengua a casa. Quan amarats de l’estat eficient on hem crescut ens mirem amb menyspreu el català de fora també oblidem els números: la diàspora, la Catalunya Nord i l’Alguer sumen gairebé un milió de persones.
Si el català recula a tot arreu és per moltes raons molt complexes que a mi se m’escapen. Però sembla obvi que recula sempre en favor de la llengua principal de cada estat: el francès se’l menja a Catalunya Nord, l’Italià a l’Alguer i el castellà a la resta. Aferrats als respectius bilingüismes ens girem l’esquena. Tenim una llengua en comú que és la nostra llar: com més parets hi posem menys llum entrarà i més petita serà. Potser és hora de cuidar-nos, replegar-nos i obrir-nos a la nostra llengua, sencera. Rebentar les fronteres, teixir vincles. Des de les coses senzilles, dir-nos bon dia: bon dia també per vosaltres.
