Parlem molt de la necessitat de preservar els boscos. Aquesta afirmació pren vital importància en un cas concret: aquells que han sobreviscut centenars d’anys i han aconseguit assolir un alt grau de maduresa –els anomenats boscos madurs. Tècnicament, qualifiquem de madur un bosc quan ha romàs entre 200 i 400 anys sense cap gran pertorbació. Per tant, són boscos madurs a la Mediterrània aquells on s’hi ha practicat la ramaderia extensiva o hi ha hagut petits incendis, però no aquells que han estat subjectes de tala massiva o han sofert un incendi de grans dimensions.
Els boscos madurs tenen uns atributs molt característics, com per exemple la presència d’arbres centenaris de gran diàmetre, una elevada riquesa d’espècies o una gran quantitat de fusta preservada al sòl. Tot plegat, aporta unes propietats molt necessàries en l’escenari de crisi climàtica: retenen millor la humitat que els joves, són robustos per resistir la sequera, presenten una gran riquesa pel que fa a una biodiversitat molt (fins i tot amb espècies endèmiques), i tenen una gran potència per prevenir l’erosió del sòl. A més, com els altres tipus de bosc, capten diòxid de carboni de l’atmosfera, tal com fan. De boscos madurs en queden pocs al món i a Catalunya només en queden formant rodals, ocupen superfícies poc extenses, al voltant de dues desenes d’hectàrees. Malgrat això, aquests rodals conserven les característiques de maduresa i són de vital importància. Per imaginar-nos-ho, serien boscos com la pineda de Marimanya (al Pallars Sobirà), o el bosc de Gresolet (al Berguedà), espais petits plens de vida i que ens protegeixen davant del canvi climàtic, que precisament està intensificant les sequeres, els incendis i la pèrdua de biodiversitat.
Al conjunt de la Mediterrània, els boscos madurs ocupen un 2 % de la superfície forestal, segons dades de la FAO. A Catalunya, segons l’informe “Estat de la Natura 2020” que es va publicar l’Observatori del Patrimoni Natural, el grau de maduresa dels boscos del país és de 2,3 punts sobre 10. Malgrat que són de vital importància per a la societat, en molts casos són en terreny privat i no tenen la protecció que impedeix explotar-los intensament.
