“És evident que quelcom està passant en aquests boscos, en els vincles que s’estableixen amb ells. Hi ha qui ha començat a habitar aquests espais amb una intensitat absoluta. No només perquè estiguin amenaçats per no se sap quin projecte d’infraestructura de mort, sinó perquè contenen alguna cosa que resisteix a l’avanç de la planificació, alguna cosa que ve a trencar el pla, a fracturar la tapa de formigó col·locada sobre el món”.
Jean-Baptiste Vidalou (pseudònim) parla com a defensor del bosc de les Cevenes, a la localitat provençal de Gardana. Aquí, una aliança entre veïnes, pagesia i activistes emboscades s’enfronta al gegant elèctric alemany EON, que té impacte en aquesta regió inclosa en un parc nacional francès. En nom de l’anomenada “energia neta” i la “transició energètica”, s’ha acordat l’explotació d’un radi de 400 quilòmetres de bosc per aprovisionar-se de fusta i alimentar una megacentral de biomassa. “La crisi energètica és un mitjà per experimentar noves formes de governança i mesures d’excepció”, alerta Vidalou en el seu llibre Ser bosques: emboscarse, habitar y resistir en los territorios en lucha (Errata naturae, 2021).
En l’obra, radiografia les pràctiques que es generen entre aquelles persones que abandonen durant un temps indeterminat la vida a les metròpolis per “convertir-se en bosc”. Són grups humans que organitzen una defensa activa des dels territoris amenaçats per megaprojectes de governs o empreses. Emboscar-se, ocultar-se i activar-se. Habitar en els territoris en disputa, construir comunitat, posar-hi el cos, “convertir el terreny en ingovernable”. Cases als arbres, plataformes elevades, ponts i manifestacions es combinen amb accions i sabotatges contra edificis, maquinària o forces de seguretat per a paralitzar el procés de destrucció de la terra. “Es dibuixa una relació diferent amb el territori, una nova sensibilitat pren forma. Una sensibilitat que és comuna, perquè s’articula en oposició directa contra la ciència militar de l’ordenació del territori; aquí contra una presa, allà contra un aeroport, una planta d’extracció de biomassa o un cementiri nuclear”, assenyala Vidalou.
En la profunditat de boscos i selves, han trobat refugi les “poblacions flotants”: beduïnes, gitanes, remeieres, cimarrones, jueves que fugien del nazisme… Fins a les actuals migrants a la “jungla de calais”
Les lluites de defensa forestal són presents ja a tot el món. És un moviment efervescent que aflora en paral·lel a la devastació dels boscos del planeta. Segons l’observatori Global Forest Watch, la Terra va perdre 2,3 milions de quilòmetres quadrats de massa forestal entre els anys 2000 i 2012, l’equivalent a cinquanta camps de futbol per minut. L’extracció massiva de fusta per a les drassanes, la indústria paperera, la construcció o la biomassa hi tenen molt a veure. I sense obviar la desforestació per a ubicar-hi pastures, monocultius o bé l’establiment de zones residencials o infraestructures. “La civilització occidental s’ha construït, pedra a pedra, sobre les cendres dels boscos”, apunta l’activista francès. I no sembla que aquest negoci mundial hagi d’aturar-se. L’informe “Estado de los bosques del mundo (2020)” elaborat per l’agència de l’ONU de per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) estima en més de 33 milions els llocs de treball al món que depenen del sector forestal i assegura que l’any 2050 el creixement del consum global de productes de fusta processada serà del 37 % respecte de l’actual, amb un “especial interès” en la matèria d’origen tropical.
Una geografia de desercions
La publicació del llibre La vida secreta dels arbres (Cossetània, 2020) va revolucionar el que la majoria de les societats humanes sabien, fins aleshores, al voltant de l’univers arbori. L’autor, Peter Wohlleben, aportava una nova percepció sobre el bosc, amb recerques científiques que expliquen com els arbres s’organitzen, comunicant-se en cas de perill, mantenint connexions socials importants, vincles afectius i xarxes de parentesc. La magnífica recepció del llibre va ajudar a posar llum en un àmbit que, des dels ulls de la metròpoli i dels seus relats, sovint ha estat envoltat d’obscurantisme i misteri; uns territoris-món que, com ha dit l’escriptora Irene Solà, “estan plens de capes geològiques i històriques; hi ha un rastre màgic i literari de personatges de ficció, llegendaris, mitològics, històries inventades, que han passat en aquests llocs”.
El misticisme del boscós ha atret, efectivament, escriptores, pensadores i anacoretes, captivades per un camí de retirada, d’introspecció. Als Estats Units, les idees de Ralph Waldo Emerson (1803-1882) i del seu deixeble, Henry David Thoreau (1817-1862), van tenir especial influència en la cultura del país per mitjà de l’anomenat corrent transcendentalista. El llibre de Thoreau Walden o la vida als boscos (1854) convertida en un clàssic iniciàtic, és un cant a favor del retorn a la natura i la vida senzilla, en oposició a l’estat modern i als artificis de les metròpolis.
A més d’això, o potser, a causa d’això, el bosc també ha estat percebut com un indret que escapava a les normes i al control dels poders imperants. Un món situat “en els marges”, en el qual era difícil penetrar, físicament i psicològicament, tant per la complexitat de la seva morfologia com per la insubordinació de les seves habitants. En la profunditat de boscos i selves han trobat refugi les “poblacions flotants”: beduïnes, gitanes, remeieres, nòmades, cimarrones, jueves ocultes del nazisme… fins a les actuals migrants a la coneguda com a “jungla de Calais”, on s’apleguen en espera de poder fer el pas del territori francès al britànic. També grups rebels i bandolers que s’enfrontaven al poder i vivien en clandestinitat van trobar refugi en la frondositat forestal: des del llegendari arquer anglès Robin Hood fins als anabaptistes del Tirol, el maquis antifeixista durant el franquisme o les guerrilles naxalites a la Bengala Occidental. Sota aquesta lògica, l’exèrcit turc practica incendis massius al mont Cudi, justificats com a “esforços antiterroristes” per deixar sense refugi les guerrilles del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK).
Aquests espais d’ocultació física i mental són els que l’antropòleg James C. Scott, a la seva obra The Art of Not Being Governed (L’art de no ser governades, 2009) descrivia simbòlicament com a “muntanyes-refugi”: “No es tracta tant d’una qüestió de relleu com de la relativa opacitat que pot aconseguir-se, també, en forma d’aiguamolls, selves o inclús en barris perifèrics o places ocupades. No s’ha de limitar a una regió, sinó entendre-ho com una forma de vida, com una determinada percepció del món”.
Per això, Vidalou sosté que acabar amb territoris com el bosc, però també controlar-lo (amb l’ordenació territorial) i monetitzar-lo (amb projectes energètics o turístics com els parcs naturals) són tècniques que el poder utilitza per implementar la seva sobirania, per neutralitzar el que escapa als seus ulls, per imposar els seus codis. I considera que aquests projectes, aparentment pacífics, “són una guerra de baixa intensitat contra els llocs que aniquila i contra els éssers vius. Tota fricció del terreny, tot poble massa ferm, s’haurà de plegar o enfrontar-se al poder de l’ordenació territorial i els seus militars”. I és que aquesta guerra no declarada contra la natura arrossega també a algunes de les seves defensores. Segons l’informe de Global Witness, més de 1.900 activistes ambientals han estat assassinades des de l’any 2012 al món. Només l’any 2022, l’estudi comptabilitzava 177 morts, la majoria a Colòmbia i al Brasil. Les zones on habiten les poblacions indígenes representen el 28 % de la superfície terrestre del món i contenen boscos mil·lenaris intactes, des d’un punt de vista ecològic.
Ser bosc
“Vaig descobrir una lluita que semblava que tenia sentit. El context polític, l’aposta activista, amb forta repercussió mediàtica i incidència política… feia pensar que podia salvar-se la part del bosc per la qual s’estava lluitant. I estic content, perquè la lluita de centenars o milers d’activistes va aconseguir salvar-la i generar repliques en altres territoris”. Aquest és el testimoni de Roger P., un català que l’any 2017 va viatjar al bosc alemany d’Hambach, i que demana mantenir-se en l’anonimat. La multinacional RWE és propietària d’aquesta zona forestal mil·lenària, que va arribar a ocupar 5.500 hectàrees i que avui tan sols conserva un 7 % de la superfície històrica. L’explotació minera a cel obert que li ha guanyat el terreny és considerada la principal emissora de diòxid de carboni a Europa. Des de fa deu anys, un potent moviment de resistència d’activistes i veïnat bloqueja l’activitat de les màquines i conviu emboscat entre desallotjaments, reokupacions, detencions i ferides. L’any 2018, el fotoactivista Steffen Horst moria en caure d’una casa-arbre durant un dels intents de desallotjament policial.
La vida de les persones que tornen al bosc transita entre diferents nivells d’intensitat. La ignorància o la ridiculització inicial per part del poder deixa pas a les amenaces i pressions, que solen desembocar en la criminalització (l’extensió de l’etiqueta “ecoterrorisme”) i la brutalitat policial per recuperar el control del terreny disputat. “Per algú que desconegui la lluita, els defensors forestals poden semblar extrems, fins i tot semblar ridículs. Sovint interposen les seves vides per guanyar temps per al bosc, comprometent-se amb la desobediència civil, dormint precàriament dalt d’un arbre, estirant-se al mig de camins impedint, amb el seu cos, el pas a camions de tala. Què més es pot fer, a part de viure, literalment, al bosc, per aturar aquests projectes?”. Així s’expressa el fotoperiodista Cristopher LaMarca, qui durant cinc anys va documentar la lluita dels activistes al Siskiyou Wilderness, àrea boscosa al Nord de Califòrnia (els EUA), on viuen arbres mil·lenaris de més de trenta metres d’alçada, amenaçats per les indústries de la fusta, i que són l’amagatall de les qui va anomenar “Forest Defenders” (és a dir, “defensores del bosc”) en el seu llibre homònim (Powerhouse Books, 2008).
L’etiqueta “ecoterrorisme” sol acompanyar la pressió i l’amenaça que experimenten les persones que tornen a viure al bosc, tot i haver estat sovint ridiculitzades en un inici
Als Estats Units, aquests moviments tenen una força creixent des dels anys setanta, amb el naixement del moviment ecologista Earth First! (en anglès, “Primer, la Terra!”). Encadenaments a maquinària pesant o cases als arbres foren alguns dels seus mètodes de lluita per evitar la tala de sequoies. La seva inspiració provenia dels textos de l’ambientalista Edward Abbey i de la lluita del moviment Chipko, format per dones hindús d’Uttar Pradesh que fa cinquanta anys van lligar-se al voltant d’arbres perquè no fossin talats. Avui, al bosc de Weelaunee (a Atlanta, Geòrgia), centenars de defensores forestals resisteixen emboscades per bloquejar el projecte CopCity, que contempla la tala de 1.400 hectàrees de superfície forestal per a la construcció d’una ciutat d’entrenament policial. La repressió està sent ferotge i els processaments amb càrrec de “terrorisme domèstic” cada cop pesen sobre més detingudes. El mes de gener, l’activista veneçolà Manuel Páez Terán, conegut com a Tortuguita, va morir tirotejat durant un operatiu policial dins del bosc.
Ocupació forestal, ecologia autònoma
Viatjant des dels EUA fins a Europa, les tècniques de resistència forestal es van implementar amb les road protests dels anys noranta a Anglaterra. Cases als arbres, tirolines, embidonaments o l’autoconfinament d’activistes en túnels sota les zones amenaçades van aconseguir aturar fins al 80 % del programa de carreteres que impulsava el govern britànic. La fusió amb col·lectius contraculturals com Reclaim the streets! (Recuperem els carrers!) aportava creativitat als sabotatges. S’organitzaven grans festes perquè milers de persones ballessin enmig de l’autopista en construcció M-11, mentre d’altres destruïen l’asfalt amb martells pneumàtics i plantaven arbres a la carretera.
Alemanya també ha estat un país amb un considerable moviment de lluites als boscos. El col·lectiu CrimethInc. ho detalla en una de les seves anàlisis: “Les mines de lignit, les autopistes, les pedreres, els aparcaments i les fàbriques tenen una cosa en comú que a primera vista podria no ser evident. Els capitalistes necessiten talar boscos per fer-s’hi lloc. Arreu d’Alemanya, la gent s’està mobilitzant per a aturar-los. Durant l’última dècada, les okupacions i accions de defensa forestal han proliferat fins a tal punt que podem reflexionar sobre un moviment en conjunt”. La magnitud del fenomen pot il·lustrar-se amb l’aparició de moviments ecologistes de masses, com Ende Gelände, Extinction Rebellion o l’okupació al bosc de Dannenröde per bloquejar la construcció d’una autopista. S’hi van aixecar més de 500 barricades i construir centenars de cases arbre. A moltes hi havia connexió a internet perquè les habitants poguessin estudiar o teletreballar mentre hi resistien. El seu desallotjament, l’any 2020, va suposar dos mesos de desplegament policial diari.
Als boscos francesos, la confluència de sindicats, ecologistes, professionals de la recerca científica i pagesia ha conegut una especial intensitat en les anomenades ZAD (Zones à Defèndre), okupacions col·lectives de terreny que desafien a empreses i administracions públiques, bloquejant projectes que, en cas d’executar-se, tindrien un gran impacte ambiental. Darrerament, algunes ZAD s’han reinventat en l’anomenat Soulèvements de la Terre, un moviment itinerant de suport a conflictes ambientals locals. Una estela de lluites que ha aconseguit aturar projectes com aeroports o cementiris nuclears, però que també ha tingut el seu cost en forma de vides humanes. L’octubre de 2014, l’ecologista Remi Fraisse moria assassinat a la ZAD de Tarn per l’explosió d’una granada atordidora llençada per un gendarme; i l’any 2018, a Notre-Damme-des-Landes, on es volia construir un aeroport, la brutalitat policial feria greument més de cent zadistes, que es defensaven amb bombes d’excrements o una catapulta autoconstruïda.
Viure a dins com es pensa a fora
“Habitar aquests territoris s’ha convertit, per a tota una generació, en un gest necessàriament polític, en una manera de viure, en una ètica. Perquè els llocs ocupats contenen més que una reacció a un projecte: contenen mons. Teixits de costums, de complicitats, de lluites passades, amaguen un imaginari comú on tot està per aprendre”, reflexiona Vidalou. Sovint, aquests boscos revoltats esdevenen comunitats experimentals que plantegen noves maneres d’organitzar-se, amb economies d’autosuficiència, organització en comunes i autoconstrucció, i que també incorporen infraestructures per viure dins del bosc de la manera que es pensa a fora: generadors d’energia domèstica, zones de cultiu, graners i menjadors, escoletes i ludoteques, infermeries, mitjans de comunicació, biblioteques… A mitjans de la passada dècada, a Standing Rock (Dakota del Nord, els EUA), el bloqueig de la comunitat originària Lakota contra l’oleoducte Dakota Pipe Line va arribar a concentrar fins a 5.000 persones, aplegades en un campament autorganitzat per carrers, que disposava d’un servei intern de correu postal i cases per atendre els naixements que es van donar durant els sis mesos de resistència.
“A llocs com la ZAD, es desplega una força col·lectiva que, a més d’intentar frenar un projecte o l’altre, prefigura relacions i formes de vida autònoma, amb presencia d’elements comunals”. Helios Escalante, membre d’Ecologistes en Acció, ha investigat les formes d’acció comunal i autònoma que es donen en enclavaments de defensa del territori. “La convivència en aquests espais, la ruptura de la normalitat, l’organització col·lectiva de la vida –des de l’alimentació, les cures o la defensa contra la policia– genera vincles molt forts, a més de conflictes i tensions, i noves formes d’habitar els territoris i de relacionar-se”, afegeix. “La vivència que es dona en aquests llocs és molt potent, implica deixar enrere moltes coses i vincular-se amb un nou entorn”, recorda Roger P., anys després de la seva experiència. “Construir espais on poder conviure i mantenir-se sa físicament i mentalment en un entorn advers no és fàcil. Després toca organitzar-se per fer treball d’acció directa, de premsa, suport a la repressió… Resulta difícil posar límits al compromís i endinsar-s’hi sense perdre-s’hi”, apunta.
Després de la seva estada als boscos alemanys, membres de CrimethInc. afegeixen: “Són llocs on podem desenvolupar noves maneres de prendre decisions, on compartim en lloc de competir sense descans, on coneixem gent meravellosa i participem en debats desafiants. Tot i que aquestes experiències s’associen amb una intensa brutalitat policial, és impossible esborrar els records dels moments preciosos. Aquests records són llavors que germinen i s’expandeixen”.
Vidalou conclou: “La idea del poder governamental és preveure-ho tot, calcular-ho tot, reduir-ho tot a economia. Partint des d’on vivim, des d’on lluitem, la nostra aposta és contrària d’una manera radical. A tot arreu hi ha éssers que es resisteixen a aquesta equiparació integral. Forces vives que ja no suporten aquesta devastació de l’existència. No donarem receptes ni solucions llestes per aplicar. Tan sols procurem ‘ser boscos’. Com una força que creix, arrel en arrel, tija a tija, fulla a fulla. Fins a les copes exuberants, entre el cel i la terra. Tornar-nos ingovernables”.
