El 24 de juliol vinent farà cinquanta anys de la mort a Perpinyà (el Rosselló) de Balbina Pi i Sanllehy (1896-1973), una de les figures més rellevants de l’activisme anarcosindicalista a casa nostra. Nascuda a Sant Boi de Llobregat (el Baix Llobregat) i forjada ideològicament en les fàbriques tèxtils de Sabadell (el Vallès Occidental), on treballà com a filadora des de l’adolescència, amb 21 anys entrà a formar part del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT. D’aquesta manera, va iniciar la seva intensa trajectòria vital dedicada a defensar els drets laborals i de les dones. Tot i que existeixen molt pocs vestigis documentals dels nombrosos discursos que va pronunciar en mítings i dels articles o assajos que va firmar, alguns dels principals assumptes que hi tractà en ells ens permeten poder gaudir d’una visió global i valuosa del seu pensament polític i el seu compromís per la justícia social i la llibertat. Fervent abanderada de la igualtat de gènere, criticà sense subterfugis la discriminació i l’opressió masculina de les dones en la societat i en el mateix moviment anarquista. Reivindicà també la importància del sindicalisme revolucionari com una eina per poder aconseguir un canvi social real, i argumentava que l’acció directa i la solidaritat entre les classes socials eren elements essencials perquè la lluita contra l’opressió del capitalisme fos efectiva. Tampoc no va perdre mai l’oportunitat per denunciar les atrocitats comeses pel feixisme, ni per animar a combatre’l.
D’altra banda, entenia la revolució social com la formula més adient per construïr una societat més justa i igualitària, basada en els principis de solidaritat i la igualtat. L’internacionalisme també va ser un dels eixos troncals del seu pensament: concebia que una societat justa, solidària i igualitària no podia donar-se si aquests valors i principis no es compartien a escala internacional. Per això argumentà que la revolució social havia de fer-se des d’una escala global i no limitar-se a un país o a una regió concreta.
Però la producció ideològica de Pi i Sanllehy abasta molts més assumptes. Va escriure articles sobre el cooperativisme i el paper fonamental de les dones durant la Primera Guerra Mundial. El 20 de gener del 1928 assenyalava en el diari Acción Cooperativista: “El programa cooperativista té una independència completa pel que fa a idearis polítics, socials i religiosos; i no pot ser d’altra manera, atesa l’heterogeneïtat dels seus elements integrants. L’organització cooperativista respon equitativament a una aspiració de tots els temps entre les classes proletàries: la d’una distribució econòmica, necessitat imprescindible per a tota societat humana”.
El primer esdeveniment històric on tenim notícia de la presència de Balbina Pi amb un paper rellevant és en l’organització de les protestes contra l’encariment de la vida a causa de la hiperinflació de preus que es produí arran de la Primera Guerra Mundial, que acabaren desembocant en la vaga general
En el mateix article proclamava que les dones conquerissin nous espais que tradicionalment els eren vedats. “La gran guerra ho ha demostrat; hem vist com les dones han suplantat l’home en la complexitat de les feines de la vida. Dones mecàniques, mobilitzant el torn i el motlle al taller i a la fosa; dones que han manejat el volant amb la precisió i la intuïció del cas, dones que han aportat iniciatives enginyoses d’estabilitat social en comicis polítics; a la crítica, a l’art, a la literatura, a la poesia, a la filosofia; en fi, a totes les branques del saber hem vist manifestar-se a la dona tan aviat com les traves que li ho impedien han caigut”.
De fet, Balbina Pi i Sanllehy escrigué a molts mitjans obrers, entre els quals podem destacar Nuestra Voz, La Colmena o Solidaridad Obrera, i fou militant i participant dels cercles propagadors no només del feminisme, sinó també de l’esperantisme, l’espiritisme i el cooperativisme. Una de les curiositats més desconegudes de la seva trajectòria és la seva participació com a actriu en quadres de teatre amateur de Sabadell, per exemple, a la Companyia Carbonell, al grup del Círcol Sabadellenc i també a la cooperativa La Sabadellenca.
El primer esdeveniment històric on tenim notícia de la presència de Balbina Pi amb un paper rellevant és en l’organització de les protestes contra l’encariment de la vida a causa de la hiperinflació de preus que es produí arran de la Primera Guerra Mundial, les quals acabaren desembocant en la vaga general ocorreguda entre el 23 i el 28 de gener de 1918. Aquesta multitudinària mobilització –segons les cròniques de l’època, més de 5.000 dones sortiren als carrers– es va centrar sobretot a reivindicar el dret de poder adquirir productes a preus raonables sota consignes com “No podem menjar!”, “Tenim gana!” o “Que vingui l’abaratiment de subsistències!”. Pi, a més de ser-ne una de les promotores, fou una de les portaveus de les vaguistes i, juntament amb altres companyes sindicalistes com Roser Dulcet o Llibertat Ródenas, que s’encarregaren de visibilitzar i denunciar la precarització de la vida.
Un fil roig-i-negre
El 1923, ara fa cent anys, participà en el Ple Regional de Catalunya del sindicat CNT a Lleida, on es van discutir les estratègies a seguir i com afrontar el recent cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera. També fou activa en les campanyes que reclamaren l’alliberament de companys sindicalistes empresonats a La Mola de Maó (Menorca). Joan Garcia Oliver explica en la seva obra autobiogràfica El Eco de los pasos (reeditat per Virus Editorial el 2021) com Balbina Pi va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI al carrer de Sant Jeroni, juntament amb María Espès, companya del dirigent cenetista Ángel Pestaña, les mateixes banderes que van ondejar durant el primer 1 de Maig republicà, el 1931.
En aquell moment es posicionà entre les files de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la qual tot i estar majoritàriament formada per militants de la CNT, prioritzà la unió i el control de les derives sindicalistes en pro de la propagació política i ideològica anarquista. En canvi, la CNT s’enfocà principalment en la lluita sindical i en la representació dels interessos de les classes treballadores. Amb l’adveniment de la Guerra Civil, Balbina Pi no aturà la seva activitat combativa i es va bolcar en la lluita antifeixista, així com en l’organització de les milícies de defensa dels barris populars.
Mitjançant la seva involucració amb el que es va anomenar Agrupació Feminista Anticlerical –formada exclusivament per dones–, el 1936, s’oposà ferventment a la influència de l’Església catòlica en la societat de l’època, per considerar-la una institució opressora que limitava els drets de les dones, i apostà per una societat laica i amb igualtat de drets.
Quasi mitja vida a l’exili
Un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola i instaurada la dictadura franquista a Catalunya, Balbina Pi –com moltes de les persones supervivents implicades en la lluita antifeixista– passà a la clandestinitat i, posteriorment, a l’exili. En un primer moment s’establí a Tolosa (Occitània) i posteriorment a París; però tot i estar lluny del que havia estat el seu marc geogràfic de lluita constant pels drets obrers –i, en especial, de les dones treballadores–, no s’aturà i continuà vinculada al moviment anarcosindicalista des de l’Estat francès, fins a esdevenir una de les veus femenines més escoltades i valorades per l’exili republicà espanyol. Coherent amb el seu trajecte vital, continuà lluitant i reivindicant la necessitat d’establir la justícia social i la igualtat.
Mitjançant la seva involucració amb el que es va anomenar Agrupació Feminista Anticlerical –formada exclusivament per dones–, el 1936, s’oposà ferventment a la influència de l’Església catòlica en la societat de l’època
A l’edat de 77 anys morí a causa d’un atac de cor a l’hospital de Perpinyà, el 24 de juliol de 1973. De la seva vida personal se sap que a Sabadell va conèixer a Gonçal Soler Bernabeu, alcoià i militant anarquista com ella. La parella va tenir tres filles, Llibertat, Assutzena i Teresa. Aquesta última, Teresa Soler i Pi, a l’exili coneguda amb el nom artístic de Teresa Rebull, va ser una activa militant del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i a partir dels anys seixanta va despuntar com a cantautora i com una de les grans agitadores del moviment de la Nova Cançó a Catalunya Nord. Teresa Rebull, que sempre va reivindicar la memòria de la seva mare, va morir a Banyuls de la Marenda (el Rosselló) el 2015, amb 95 anys.
Finalment, cal mencionar que Balbina Pi comptà al llarg de la seva vida amb un elevat nombre de complicitats i col·laboracions de dones polititzades, entre les quals destaquen Frederica Montseny, Lucía Sánchez Saornil, Amparo Poch i Gascón i Soledad Estorach. Amb una d’aquestes col·laboradores, Emilia Claramunt, va reivindicar la supressió del conegut com a impost de la
inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatge a preus que poguessin assolir les classes treballadores; una lluita avui més viva que mai.
