Alfonso: Una imatge ben diferent. Ho disfressen d’una manera que fins que no ho vius en primera persona és impossible que te n’adones. Els mitjans de comunicació no informen sobre què passa dins de les presons, només donen veu als funcionaris. Jo pensava que les presons eren centres de reclusió on les persones complien les seues condemnes d’una forma digna. Però ara m’he adonat que és tot el contrari. És una humiliació rere l’altra. Les persones passen a ser deixalles humanes.
Lídia: Jo tampoc tenia la mateixa visió que tinc ara que ho visc en la meua pròpia pell. Tenia la visió que quan algú feia alguna cosa il·legal havia de complir la seua condemna. Però de forma normal, sense vexacions, ni humiliacions, ni agressions ni deixant-los sense assistència mèdica. Tot això per a mi ha sigut nou. La nostra experiència està sent nefasta.
Com afecta la presó a la vostra vida diària?
A.: De forma indirecta nosaltres també estem privats de llibertat. Depenem completament de la institució penitenciària. Hi ha uns horaris determinats en els quals ens podem comunicar, aleshores has de deixar el que estigues fent si vols parlar amb el teu fill. Les visites són un cop a la setmana, si estàs prop, i si estàs lluny, quan t’ho pots permetre econòmicament. Els traslladen perquè no pugues veure’ls. I això els desestabilitza com a persones. Aquesta és la raó de molts dels problemes que succeïxen després a les presons. Segons ells són culpa dels presos, diuen que un pres es torna agressiu de sobte, però jo crec que són ells qui provoquen que els presos es fiquen violents.
L.: A mi principalment m’afecta psicològicament. Cada cop que parle amb el meu fill em pregunte: serà l’últim minut de la seua vida? El tornaré a sentir? Cada cop que sona el telèfon de casa pense que em diran que el meu fill ha mort.
Amb quines situacions concretes us heu trobat?
A.: La que més ens va afectar va ser l’episodi de tortura i el maltractament que va patir el nostre fill a la presó d’Aranjuez. A sobre no el vam poder visitar, ni la seua advocada tampoc. Automàticament li van impedir l’accés a les visites, al metge forense, a les trucades. No hi havia manera de veure la gravetat de les ferides. Un altre tema és com ens tracten als familiars. Ho fan com si també fórem reclusos, amb un despotisme exagerat. I a sobre has de callar perquè, si diem alguna cosa, el castigaran a ell. Li poden treure les visites, deixar-lo sis mesos sense comunicació. Un cop ja vam estar sis mesos sense poder comunicar-nos-hi. Deien que li havien trobat droga i ens acusaven a nosaltres.
L.: Vam rebre una citació com a imputats. Jo em vaig emprenyar moltíssim. Evidentment, al final ens van absoldre, però els sis mesos sense veure el nostre fill no ens els treu ningú. Després que li pegaren la pallissa que comenta el meu marit, el van deixar fet un cromo, no volien que l’advocada veiés en quin estat estava el meu fill i immediatament el van traslladar a Zuera perquè no poguera contactar amb ella. Volien que es recuperés de les ferides abans que ella el visités. Finalment vam poder-ho denunciar i el procés va endavant. Per aquest cas he rebut amenaces telefòniques per part de funcionaris, però no tinc por.
Sentiu que la societat us jutja per ser familiars d’una persona presa?
A.: En el meu entorn no. Sempre ens han donat suport. Vivim en un entorn de classe treballadora i mai m’he sentit jutjat per tindre un fill pres. No som els únics.
L.: Qui ens jutja són els funcionaris cada cop que anem a veure’l. I després hi ha les veïnes que ho fan pel morbo. Et volen treure informació per després contar-ho per ahí.
Què és l’associació Familias Frente a la Crueldad Carcelaria?
L.: És una associació creada per familiars i amics de persones que estan preses. També hi ha persones que han perdut familiars dins les presons. L’objectiu és que els presos puguen tindre advocats, que senten que tenen persones fora que els donen suport, roba, regals… Per exemple, fa poc vam fer una calçotada i vam vendre llibres per recollir diners per la caixa de resistència i pagar advocats. Participar en aquestes activitats també ens serveix per a socialitzar i evadir-nos una mica de la realitat que vivim.
A.: De moment és una associació molt jove, estem començant. Hem organitzat tallers d’autoajuda, cures i suport mutu per a les famílies. Parlem amb persones que tenen el mateix problema i pateixen com tu. Gràcies a l’associació ens adonem que no estem sols.
Article inclòs al suplement ‘Des de dins’, publicat conjuntament amb l’edició 474 de la ‘Directa’
