Yo solo quiero caminar
como corre la lluvia en el cristal
como camina el río hacia la mar
Lorei lorei lorei lorá
Lore lorei lorei lorei lorá…
(Paco de Lucía)
L’atzar va voler que el darrer llibre que llegís a.C. (abans del confinament) fos La revolución de las flâneuses, d’Anna Maria Iglesias, que revisa la història de les dones com a passejadores i ocupants del carrer. A partir del flâneur, aquell explorador urbà, observador ociós, que reivindicaren poetes i escriptors francesos del XIX, el llibre analitza la revolucionària pràctica que va suposar i encara suposa per a les dones ocupar el carrer, passejar-lo sense excusa ni explicacions, sense haver d’anar enlloc, només pel gust de ser-hi, formar-ne part, ser subjecte que mira i crea realitat.
Va voler l’atzar, o segurament vaig ser jo, que el llegís mentre em perdia de la mateixa manera, sense rumb fix ni objectiu, pels carrers de l’estimada Cadis. Cantonades que no saps si doblegaràs cap a la dreta o l’esquerra, amb aquell mar a tocar on sempre acabes desembocant. Mirada que segueix les passes i passes que segueixen la mirada. Façanes, places, interiors, rostres, rastres, hores que no estrenyen, murmuri de vida compassada, tant si és alegre rere aquella porta entreoberta, com si s’intueix trista, en aquell altre racó.
Pensava que deambular, vagarejar, errar és dels plaers més grans de la vida. I que aquest caminar erràtic i gustós suposa certa insubordinació al sistema i la seva lògica productivista
Per aquells indrets em perdia i pensava que deambular, vagarejar, errar és dels plaers més grans de la vida, sigui per Cadis o al costat de casa. I que com deia el llibre i han dit tants i tantes, aquest caminar erràtic i gustós suposa certa insubordinació al sistema i la seva lògica productivista (desplaça’t per anar a consumir o treballar). Vaig tancar el llibre vora el mar, quan el carnaval es resistia a acabar i recloure’s; poc sabia jo que just una setmana després es decretaria aquest estat d’alarma, aquest confinament, aquesta vida suspesa. Poc sabia jo que mesos més tard, la passejada seria qüestió d’Estat, normativitzada i regulada.
I com aquests dies tristos i estranys em venen al cap les provocadores paraules de l’àvia d’una amiga que les havia passat magres (Júlia, ser feliç no és un dret, és un deure, li deia), agafo les engrunes fetes franja horària i metres a la rodona, i em llanço als carrers, amb ganes de defensar les nostres passes erràtiques i el gust de trobar-nos en la mirada, mai en l’amenaça. I si em ve de gust, canvio les passes per pedalades, que sobre la bici també el deambular i l’observació són una festa.
I un capvespre qualsevol podem fer com si Netflix no existís; que no, no he vist aquella sèrie, però tampoc mai abans no havia vist aquests carrerons de Font de la Guatlla, ni havia baixat per aquí al Poble-sec. I allà ens trobem la Diana, a un carrer Blai irreconeixible, ple de vida, com sempre, però de la que no necessita ser mediada pel consum. Gent passejant, xerrant. La Diana ens diu que està feliç perquè els carrers són una mica nostres i que ara queda amb les amigues només per passejar i l’asfalt respira diferent, també la muntanya, tan a prop. Ens diem que semblem fauna silvestre recuperant la ciutat. I que no volem que això sigui un parèntesi, no volem que sigui el miratge anecdòtic d’aquells primers dies de la desescalada. Tenim fam de carrer i veïnatge, sempre l’hem tingut, i ara ens dóna la raó aquest aire pur i aquest cel tan blau.
Ens diem que semblem fauna silvestre recuperant la ciutat. I que no volem que això sigui un parèntesi, no volem que sigui el miratge anecdòtic d’aquells primers dies de la desescalada
Més endavant passen uns patinets i em fan trontollar, hòstia que pesats. Són l’insofrible atac a passejants, el terror de la gent gran, fulles que tallen l’aire en lliscar per la vorera. Perquè no la trepitgen, no la roden, la llisquen hieràtics en tensió amb el seu objectiu final (ells sí que el tenen), sense mirar a banda i banda, sense deambular. Una mica com els cotxes, una mica com la cadena de producció, una mica com el dit que llisca de pressa sobre la pantalla per clicar el botó.
Ara ens diuen que tot s’arreglarà amb l’e-commerce, però som moltes les qui no volem els carrers com a interfícies, la ciutat tota com a interfície on importació i exportació reboten, pantalla on algú clica i sap que aviat ho tindrà, on les cases tornen a rebre gent, però són missatgers motoritzats, embrutant l’aire de la ciutat (tampoc no els volem a pedals, si és a cop de precarietat obscena). L’àvia de la Júlia em xiuxiueja a l’orella: ser feliç com a forma de resistència, la resistència com a forma de ser feliç, vagarejar com a forma d’invocar-la, a cada passa, a cada mirada que descansa en aquella finestra, en els ulls de l’avi que te la torna, la mirada, i saps que llavors tu l’has de retornar, a algú altre, de nou. I així a cada pas, a cada pedalada.
