Gabriela Wiener és periodista, poeta i escriptora d’origen peruà. Autora de Sexografías, 9 lunas, Llamada perdida i Ejercicios para el endurecimiento del espíritu, fa uns mesos va publicar el seu cinquè llibre: Dicen de mí, una autoexploració a través de les persones que millor la coneixen, amb entrevistes que expliquen qui és i experiències compartides. Un mètode que la despulla i ens mostra la dona migrada, la chola (dona mestissa), la mare, la poliamorosa, la periodista, la germana, la feminista. Gabriela navega pel periodisme gonzo (un estil de reportatge que converteix la periodista en part important de la història), amb cròniques on es posa al centre, parlant sobre sexe, sobre relacions, posant en pràctica tot allò que vol investigar, com l’intercanvi de parelles o la donació d’òvuls per part de dones migrades. Wiener posa el cos a les seves cròniques i ens mostra allò que la travessa per després travessar-nos a nosaltres amb la seva experiència. L’entrevistem amb motiu de la seva visita a Barcelona per moderar la conferència de Rita Segato en el marc de la Biennal del Pensament.
Enguany has publicat Dicen de mí, l’exploració de tu mateixa a través de persones molt properes a la teva vida. Per què has fet aquest exercici? Què esperaves de totes aquestes entrevistes?
Després d’escriure molt sobre mi mateixa, em va interessar l’experiment que els altres m’escriguessin. I en el fons, ens va sortir un llibre col·lectiu. Utilitzo el gènere de l’entrevista que jo he explotat molt com a periodista, però per passar a un altre nivell. Ja sabem que la literatura d’autoajuda ens aconsella no pensar en el que diran, però sempre he fet el contrari. Sempre he volgut saber què pensa realment la gent de qualsevol cosa, també de mi. Ha estat l’oportunitat de fer un fact checking del que se suposa que sóc o represento per aquestes persones properes, íntimes. A través d’aquest llibre proposo un mètode que crec que una altra gent podria estar interessada a utilitzar. La idea és acostar-nos molt, fer que la literatura sigui un excusa per estar al món i reunir-nos amb els altres.
Durant un dels capítols expliques la teva relació amb el teu ex i com va suposar un punt d’inflexió a la teva vida perquè va ser molt tòxica i a més et va agredir. Li demanes que et faci una entrevista. Al principi no vol, però després va accedir-hi i no la vas publicar perquè et van decebre les seves respostes. Creus que els masclistes o els agressors poden canviar?
Hi ha moltíssims homes que estan molt còmodes amb els seus privilegis i no baixaran de la moto. No hi renunciaran així tal qual. Despatriacalizar-nos és ardu i suposa un treball bestial que no a tots els interessa fer
Sí, crec que molts poden millorar i mantenir a ratlla la seva violència si s’hi posen, però no tots. Per començar cal voler canviar. I aquest no va ser el cas. Hi ha moltíssims homes que estan molt còmodes amb els seus privilegis i no baixaran de la moto. No hi renunciaran així tal qual. Despatriacalizar-nos és ardu i suposa un treball bestial que no a tots els interessa fer. Jaime, la meva parella, diu a l’entrevista del llibre que “ser masclista és com ser alcohòlic i tothom sap que els alcohòlics mai deixen de ser-ho encara que no beguin ni una gota”. És interessant pensar-ho així, pensar que està internalitzat. Però el que podem fer és que no es manifesti en més agressions.
Haguessis publicat la seva entrevista?
No vaig publicar l’entrevista perquè em va acusar de voler usar-la per a la meva “croada feminista”, va posicionar-se com a víctima i va distorsionar tota la conversa perquè quedéssim els dos al mateix nivell de violència. Va negar que el que em va fer va ser violència de gènere, es va burlar de les feministes. Va dir que les dones colpejaríem igual si tinguéssim més massa muscular com els homes i altres bajanades. Va intentar difamar-me, tractar-me com una boja i posar en dubte la meva paraula, bàsicament va exercir una altra vegada violència psicològica contra mi sense una mínima comprensió i empatia. Solament hagués publicat l’entrevista si haguéssim estat d’acord els dos, això va ser el que li vaig prometre. Crec que cada dona tria fer-se justícia –quan el sistema no te l’ofereix– a la seva manera. Per algunes la reparació ve a través d’una denúncia pública, i crec que cal respectar l’elecció de cadascuna. Jo el que volia era tenir una conversa profunda sobre violència, però no va ser possible. I el relat del llibre és la crònica d’aquesta conversa impossible, de la impossibilitat de comprendre’ns.
“Quan tenia 20 anys, jo no podia esmentar les meves històries sexuals sense provocar en els homes que hi havia al meu costat una inseguretat profunda i reaccions violentes. Ell no va ser l’únic que es va sentir així amb mi, però si va ser l’únic que em va pegar per això”. Per què creus que els home s’incomoden amb la sexualitat de les dones?
“En l’origen del masclisme hi ha un home insegur, fràgil, que es torna mortífer intentant aconseguir aquestes quotes de domini que li demana la societat. Necessita ser el proveïdor, el follador, el soldat, el protector, el pare de família, el senyor de la casa o entra en col·lapse”
Crec que aquí he de recórrer a Rita Segato, a qui he estat llegint últimament amb força desesperació. Ella parla molt de la letalitat de l’home insegur. L’home rep des que neix el mandat de la masculinitat, que consisteix en demostrar tot el temps un tipus de masculinitat forta, agressiva, matona, “buleadora”, davant altres homes. El xou és per als seus amigotes a les graderies, nosaltres som el sac de boxa. En l’origen del masclisme hi ha un home insegur, fràgil, que es torna mortífer intentant aconseguir aquestes quotes de domini que li demana la societat. Necessita ser el proveïdor, el follador, el soldat, el protector, el pare de família, el senyor de la casa o entra en col·lapse. I el sexe és força i a les dones ens fa lliures, poderoses, felices, autònomes, tot el que no vol el patriarcat que siguem. Ens peguen per això.
En el llibre al final et centres en la violència que s’exerceix contra les dones i com la llibertat sexual no és fàcil d’entendre en alguns contextos. Crec que puntualitzes en el Perú, però tampoc aquí a l’Estat espanyol. Quin camí necessita prendre aquesta societat per acabar amb els estereotips? Per exemple, amb què si una dona es fica al llit amb molts homes és una “puta”.
Fa res, una dona que es divorciava ja era considerada una puta. Acabem de veure un jutge que afrontava un cas de custòdia dels fills en un divorci insultant la dona. Els jutges ens tracten com a putes, la policia ens tracta com a putes. I això que parlem de dones que han estat violades, no de les que gaudim del sexe, que també. I damunt, la meitat de les feministes són putofòbiques. Seguim culpant les putes, i el patriarcat ens segueix cridant putes per insultar-nos. O totes som putes o cap ho és. En suma, deixem d’usar les treballadores sexuals per a aquestes porqueries, cal agermanar-nos i marxar juntes. I no oblidem que el slut shaming, és a dir, culpabilitzar una dona pels seus comportaments i fins i tot per la roba que porta, no és cosa solament d’homes, les dones també ho perpetren moltíssim contra altres dones.
Creus que la prostitució està també estigmatitzada? Al final la prostitució voluntària també té una part de llibertat sexual? Tu mateixa parles d’això a la columna “Hola puta” on milers de dones han convertit el puterio en la seva identitat política.
“Tant de bo no existís la prostitució ni el treball a les mines, però mentre estem intentant abolir-los, espero que s’escolti i respecti l’opinió de les putes sobre la seva pròpia vida”
No hi ha feina que estigui més estigmatitzada que aquesta. De fet, hi ha qui pensa que no és una feina. Se m’ocorren diversos treballs que s’originen en les més grans desigualtats, d’altres feminitzats i no remunerats, que no reben tants atacs. És l’etern debat dins del feminisme i no hi ha unanimitat. Com bé dius, ja m’he manifestat diverses vegades en contra de la tracta i de l’esclavitud sexual i a favor que les treballadores sexuals s’organitzin per exigir drets, per protegir-se, sindicar-se bé, per no seguir en la clandestinitat, que és molt més perillosa. I no hem d’invisibilitzar la diversitat de treballs sexuals que hi ha més enllà de la prostitució. Tant de bo no existís la prostitució ni el treball a les mines, però mentre estem intentant abolir-los, espero que s’escolti i respecti l’opinió de les putes sobre la seva pròpia vida. M’interessen molt els projectes de bordells autogestionats que hi ha a Bolívia, per exemple, manejats per elles i sota les seves regles i condicions, sense alcohol, de dia, etc. Acabo de signar un manifest perquè no s’il·legalitzi OTRAS (Sindicat de Treballadores sexuals).
A Sexografías parles, per exemple, de la donació d’òvuls que fan les persones migrades en l’Estat espanyol i de com vas viure el procés. Què opines sobre els ventres de lloguer?
No és gens fàcil respondre a això, em costa tant que fins ara no he pogut escriure una columna sobre el tema, encara que sí que vaig fer un reportatge infiltrada dins de la fira Surrofest, de gestació subrogada i, per moments és més venda de bebès que lloguer de ventres. Els bebès vénen amb smartphones de regal, un canastrell i una mainadera per als primers dies. Mou tants diners el negoci que dóna per a aquestes “gangues”. En general, l’assumpte fa olor de mercat, a Cristiano Ronaldo encapritxat amb la seva reproducció biològica i a agències intermediàries que són les que més es forren. Hi ha dones que ho fan per necessitat i fins i tot perquè no tenen una altra elecció. Mai és només altruisme com diuen. Jo mateixa una vegada vaig donar els meus òvuls a canvi de mil euros que vaig usar per pagar una lletra de la meva merda de màster a Barcelona. Mai se m’ocorreria ficar-me amb les dones que decideixen fer-ho, però la cosa empesta per altres costats. Suposo que és el més semblant que hi ha a una fira d’òrgans, de ronyons i fetges, encara que això sigui completament il·legal a tot arreu. No obstant això, ens plantegem que sigui legal fer-ho amb úters. És a dir, que si anem a parlar d’això cal parlar de fins a on volem arribar com a humanitat; si volem que hi hagi “granges” de dones embarassades tipus El conte de la criada, com hi ha bordells a qualsevol carrer de la ciutat. Ja hi ha dones que es consideren supervivents de la subrogació (encara que ara com ara no conec col·lectius organitzats), així com hi ha supervivents de la tracta i l’explotació sexual. Cal escoltar-les. A les que ho segueixen fent i a les que mai ho tornarien a fer. Sospito que aquí està la resposta.
Tu ets dona migrant a l’Estat espanyol, Quin tipus de violències genera això? Recordo la història “Su abuelita y yo” en la qual vas explicar el menjar familiar de la teva núvia i que la seva àvia et va confondre amb una dona de la neteja.
Hi ha violències com aquestes que són invisibles, estan soterrades, i ocorren fins i tot dins dels ambients més íntims. I després estan els que et criden que ets “menjar per a peixos” i els que et persegueixen pel carrer fins a matar-te encara que no tinguis res i estiguis només intentant sobreviure a aquest sistema. Jo per sort no sóc del grup de major vulnerabilitat, sóc sudaca conreada, però també m’he menjat alguns gripaus. He hagut d’escoltar moltes vegades asseguda en una taula que em cridin panchita com si això fos alguna cosa graciosa, i que se m’atribueixin tot el temps característiques que solament existeixen en els seus terribles prejudicis. Han corregit mil vegades la manera com parlo o escric, fins i tot editors –perquè sóc escriptora, hello! –, s’han allunyat de mi al metro amb por. Ric a la primera, a la segona i a la tercera ja vull fer la revolució. Fa uns dies al parc, un nen d’uns vuit anys em va preguntar enfadat si jo era la cuidadora d’una nena que l’estava molestant perquè així li digués alguna cosa, em vaig quedar paralitzada. Perquè fins i tot un nen pot reobrir una vella ferida. És el problema que tenim amb aquest altre que no coneixem, que prejutgem, que encasellem, que estereotipem, que tanquem al CIE, que deportem amb lleis d’estrangeries violentes, que deixem morir al mar. Tot això també és Europa i Espanya. I si la gent no comença a canviar, els seus fills seran tan racistes com ells, com aquesta gent que hem vist als vídeos virals, als bars i avions, escopint tot el seu odi.
Et reivindiques com a “chola” en molts escrits i expliques com vas patir racisme a l’escola perquè et cridaven negra. Quin paper creus que juga el racisme a Perú o a Llatinoamèrica i com afecta la població? Perquè ser “cholo” determina un lloc al món?
Clar, els nostres cossos ens situen. El meu cos de chola “mochica” del nord m’ha portat fins a aquí, per bé o per mal. S’han encruelit amb el meu cos tota la meva vida. El que t’acabo d’explicar que em passa a Espanya a mi també em passava a Lima, que per alguna cosa vam ser colònia. La colonització no ha marxat, subsisteix en aquestes relacions verticals i violentes. El Perú és un país tràgicament racista. Ens ensenyen des de nens a menysprear al que té un matís de color de pell més fosc que el teu. El blanc peruà, aquesta entelèquia, encara és una figura amb privilegis socials i econòmics respecte al cholo. I encara que la societat ha canviat en els últims anys, encara el cholo, que és la nostra identitat més àmplia, mestissa urbana i diversa, pateix discriminació als mitjans, al carrer, a l’escola, a les institucions. Encara sort que durant els últims temps ha aparegut gent preguntant-se d’on ve, activistes que treballen perquè no se segueixi normalitzant aquest racisme. Col·lectius cholos, afroperuans, indígenes, amazònics… que parlen d’orgull, de rebel·lió, de diversificar la cultura oficial, de tenyir-ho tot, de cholear-ho tot, també el poder. El que ve és el poder marró, el poder cholo.
El passat 15 d’octubre vas entrevistar Rita Segato en el marc de les jornades Ciutat Oberta i vau dialogar sobre identitats, sobre els camins que ha de prendre el feminisme, sobre les agressions… em va cridar l’atenció un punt en concret: “Què passa quan les violències masclistes són exercides per homes en situacions de poder, en institucions com per exemple les universitats?”
“Em qüestiono com no equivocar-nos gestionant, per exemple, una justícia autònoma, des de les nostres pròpies ciutats, entre grups d’afinitat o col·lectius polítics davant les agressions. Seguim intentant fer la guerra sense perdre la tendresa”
Jo em pregunto tots els dies com lliurar aquesta batalla, sobretot a les nostres vides quan ens relacionem tots els dies amb aquesta subjectivitat masculina, conscient o no, que obeeix el mandat de “la manada” de la qual parla Rita. Però també em qüestiono com no equivocar-nos gestionant, per exemple, una justícia autònoma, des de les nostres pròpies ciutats, entre grups d’afinitat o col·lectius polítics davant les agressions. I fins i tot dels nostres propis companys, dels nostres mestres i de la gent a la qual abans respectàvem. Seguim intentant fer la guerra sense perdre la tendresa.
Com creus que enderrocarem aquestes estructures de poder masculines? Què opines sobre el #Metoo o “Cuéntalo”?
Després d’“èxits” tan diferents però igual de crucials com Ni Una Menys, MeToo o Cuéntalo –que van despertar consciència feminista, perquè per primera vegada globalment les dones van compartir les seves experiències de violència i dolor i es van adonar que no estaven soles i que es tenien les unes a les altres–, estem davant d’una altra fase de la lluita: les dones negres i indígenes al Brasil van empènyer en els últims dies la resistència als carrers contra Bolsonaro, però aquest va guanyar les eleccions. Segons les enquestes, el van votar moltes dones. Com arribem a través del feminisme a les altres? A l’Argentina, als carrers, les minas deien: “Encara que no guanyem ja guanyem”, després que el Senat bloquegés la llei de l’avortament. A Espanya, la vaga del 8 de març va ser tot un èxit, però hi havia moltes preguntes sobre què segueix a aquest moment, perquè no es pot estar sempre en la primera línia de combat. Estem esgotades, però alhora no podem parar. Hem de fer-ho a la nostra manera, sense imposar-nos els ritmes patriarcals, no podem articular-nos sota lògiques tradicionals de lluita. Així que només puc pensar en una forma de fer política en clau femenina, que es concentri en allò comunitari, pragmàtic, en la política del dia a dia i la subsistència, en les cures, en amors revolucionaris, en maternitats subversives. Crec que per enderrocar l’enemic, cal atacar-ho per tots els seus flancs i això implica que siguem feministes però també antiracistes i decolonials, perquè això és el que està a la base de les violències que patim.
