Als afores de la ciutat de Gradisca d’Isonzo, a pocs quilòmetres de la frontera entre Itàlia i Eslovènia, en passar pel carrer de Roma, es pot veure una llarga tanca. A la part superior hi ha línies de filferro d’arç i, al darrere, s’hi entrelluquen parts d’edificis. Entre el mur i el carrer hi ha unes barreres de ciment; sobre una d’elles algú ha escrit en color violeta: “CPR lager d’estat” (fent referència al terme que en alemany s’usa per designar els camps de concentració, que s’ha exportat a la llengua italiana). Els CPR, Centres de Permanència per a la Repatriació, són els llocs on, a Itàlia, acaben en règim de detenció administrativa les persones en situació de residència considerada “irregular” i amb perspectiva de ser repatriades. La de Gradisca d’Isonzo és una d’aquestes instal·lacions. A Itàlia n’hi ha vuit més actives, majoritàriament a les regions de frontera com Sicília o la Pulla.
Nascuts com a Centres de Permanència temporal i Assistència (CPTA), l’any 1998, amb el govern de centreesquerra presidit per Romano Prodi, aquestes dependències han sigut després mantingudes per tots els executius fins a rebre el seu nom actual. Es tracta d’estructures que comporten una privació de la llibertat (tot i que, tècnicament, es parla de “retenció”) sense que hi hagi hagut cap delicte. La llei estableix que es pot confinar algú dins d’un CPR quan no es pot dur a terme la seva expulsió immediata, si hi ha condicionants que fan que aquesta expulsió pugui ser complicada, si hi ha perill de fuga o si és necessari esbrinar la seva identitat. Cada retenció i les possibles ampliacions del temps de confinament han de ser confirmades per la titular d’un jutjat de pau, no per un tribunal ordinari.
El mes de setembre, el govern de Giorgia Meloni va aprovar una ampliació del període màxim que les persones poden ser retingudes a dins dels CPR: dels noranta dies fins llavors vigents s’ha passat a divuit mesos. La llei estableix que els centres han de respectar nivells mínims sanitaris i de qualitat de les instal·lacions, però aquest no és sempre el cas. Societats o cooperatives privades que reben l’encàrrec de la prefectura –o sigui, l’articulació local del Ministeri de l’Interior– són les que gestionen els centres. Però les forces de l’ordre italianes –inclòs, de vegades, l’exèrcit, a la banda exterior dels murs– s’ocupen de controlar les estructures i fan que hi hagi una barreja entre responsabilitats públiques i privades.
Drets sense garanties
Un informe d’enguany, elaborat després de la visita a alguns dels centres del Garant Italià dels Drets de les Persones Privades de Llibertat –una institució pública de control de les presons i altres centres similars, com els CPR– ha evidenciat que, sense una intervenció constant de l’autoritat judicial, és complicat assegurar que els principis continguts en les normatives es respectin a l’interior dels recintes. A més, el Garant denuncia dificultats per accedir-hi i el fet que les persones que hi són tancades no tenen activitats previstes durant el dia.
La llei garanteix llibertat de correspondència telefònica per a les residents en els CPR, però en un reglament que va aprovar l’any 2022 el Ministeri de l’Interior italià es constata que aquesta està limitada: es pot telefonar només sota vigilància i si es fan servir aparells del centre, i es pot utilitzar un mòbil personal només per buscar els números a l’agenda o en casos d’emergència. El Garant evidencia també la necessitat que el personal mèdic adscrit al servei sanitari públic visiti cada persona que entra en els Centres de Permanència Temporal; la visita ha de verificar que no hi hagi cap incompatibilitat per romandre a la infraestructura, com la diagnosi d’un trastorn de salut mental.
Diverses denúncies atribueixen l’aplicació deficient del filtre d’entrada als nou Centres de Permanència per a la Repatriació (CPR) italians al fet que estan gestionats per empreses privades
L’informe, però, denuncia que, dins dels centres, la gestió de la salut mental és molt precària i que s’administren psicofàrmacs sense conèixer bé els casos. Fa pocs mesos, la revista italiana Altreconomia alertava d’aquest problema i posava en evidència que dins dels centres d’on va poder obtenir informació –que no van ser tots– l’ús de psicofàrmacs era molt elevat.
Ofertes al millor postor
Després d’haver estat en mans de la Creu Roja italiana durant molts anys, a partir de 2008 la gestió dels CPR va ser atorgada en concessió a grups que participen en una convocatòria on sol guanyar l’oferta més econòmica- Això fa que els serveis siguin sovint precaris, com ha evidenciat un estudi publicat enguany per la Coalició italiana Llibertats i Drets Civils (CILD) sobre la qüestió. Les seves autores hi denuncien que la revisió mèdica que es practica en el moment d’entrar en un CPR no sempre la duen a terme metges del sistema públic, de manera que el gestor privat acaba tenint la potestat de decidir qui pot entrar-hi i qui no. Un cop a dins, la vigilància sobre la salut de les persones correspon a professionals contractades.
Si es fa un repàs a les convocatòries de concessió de la gestió dels centres, es pot comprovar que la prefectura de cada lloc paga més o menys segons el nombre de persones que s’hi acullen, i no en funció de la capacitat total de la infraestructura. Hi ha així el risc que el gestor confini persones que no estan en condicions de viure en un CPR per poder millorar els seus ingressos.
Segons un recent treball de l’organització Actionaid, des del 1998 fins avui, més de trenta persones haurien mort dins dels CPR italians. En alguns d’aquests casos encara cal aclarir totes les circumstàncies i depurar possibles responsabilitats. Tampoc són infreqüents les protestes en els recintes, com la que en els primers mesos de 2023 va provocar que el CPR de Torí quedés inutilitzable.
Tot i les crítiques i el fet que només el 50 % de persones retingudes acaben repatriades, sovint per falta d’acords amb els països d’origen, els CPR continuen considerant-se un element central en la gestió de la immigració a Itàlia i, segons les dades de l’any 2022 de la magistratura comptable italiana, entre 2018 i 2021 hi han passat una mitjana anual d’entre 4.000 i 6.000 persones.
El govern de Meloni va arribar al poder fa un any amb la promesa d’aturar la immigració que titlla d’“il·legal”, i ara es troba amb dificultats per dur a terme aquest propòsit davant del gran nombre de persones que arriben al territori italià, per via marítima o travessant la frontera oriental amb Eslovènia. L’executiu i la premsa de dretes continuen alimentant el relat de les migracions com un element “invasor” que s’ha de gestionar com si fos un problema de seguretat. Cal tenir en compte, a més, que l’existència dels centres afecta no només qui arriba ara a Itàlia, sinó també qui ja fa temps que viu al país i es troba en situació administrativa irregular, per exemple, perquè ha perdut la feina i, en conseqüència, no aconsegueix renovar el permís de permanència. No és estrany, doncs, que l’administració de Meloni estigui treballant per incrementar el nombre de CPR.
