Yacine Belahcene i Marc Serrats són dos dels músics responsables del projecte Cafè d’Alger, que acaba d’estrenar un primer disc homònim. Es tracta d’una iniciativa que explora territoris musicals amb influències jamaicanes, feta a Catalunya, amb arrels nord-africanes, regust mediterrani i amb lletres cantades en català, amazic, francès i àrab.
Per què escolliu el nom de Cafè d’Alger per al grup?
Yacine Belahcene: Aquest nom l’hem triat per capturar l’imaginari d’una ciutat mediterrània rica en pluralitat i diversitat cultural, i Alger és un símbol apropiat per a això, A part, els meus orígens són d’aquesta ciutat. Alger, capital d’Algèria, ha estat històricament un punt de trobada de diferents cultures i tradicions al llarg dels segles. Com a port mediterrani, ha vist passar artistes, intel·lectuals i viatgers de tota mena, creant un mosaic vibrant d’identitats i influències. Amb “Cafè d’Alger” volem transmetre aquest ambient d’intercanvi cultural i coexistència pacífica que és característic de les ciutats mediterrànies.
Marc Serrats: És evident que en Yacine es també d’allà i el que connecta la música que fem és la barreja en què els dos ens hem conegut a Barcelona, però els nostres orígens i influències, tot i ser els dos d’aquí, són diferents.
Proveniu d’altres projectes musicals com Cheb Balowsky, Xerramequ, Yacine & the oriental groove… Què té de nou i què d’herència d’aquestes experiències Cafè Alger?
Yacine Belahcene: “Treballar des de la pluralitat entre el català i el chaabi algerià ha estat un procés orgànic i instintiu, en el qual hem seguit els sons i les emocions que ens han guiat cap a una fusió fàcil d’entendre i directa”
Y.B.: Doncs que les cançons son versions principalment d’artistes algerians i de cançons populars del nord d’Àfrica. Com per exemple la cançó Aïsha de l’artista Cheb Khaled que hem versionat al català. Igualment és evident que l’herència de les bandes que esmentes influencien i han influenciat a l’hora de pensar el projecte i de per on haurien d’anar els trets.
M.S.: Al disc Obrador de Xerramequ, a la cançó “Canto”, hi apareix aquesta primera barreja, àrab catalana en una col·laboració de Yacine i va quedar super bonica.
Com ha estat treballar el mestissatge entre la tradició catalana i chaabi?
Y.B.: En lloc de forçar una fusió artificial, hem optat per explorar les similituds i les connexions naturals entre els dos estils musicals, buscant les melodies, els ritmes i les temàtiques que ressonaven millor amb la nostra visió. Treballar des de la pluralitat entre el català i el chaabi algerià ha estat un procés orgànic i instintiu, en el qual hem seguit els sons i les emocions que ens han guiat cap a una fusió fàcil i directa d’entendre per la gent que ens ve a escoltar i a ballar als directes.
M.S.: El mestissatge quasi és una paraula demodé. Tota la música barreja coses d’arreu, si més no, de zones d’influència, i és evident que la costa sud del Mediterrani, és zona d’influència
Per què penseu que era important fer un pont entre aquests dos mons?
Marc Serrats: “Per nosaltres el pont musical entre les dues ribes del Mediterrani un pont inexistent. La música és simplement, i amb tots els matisos del món, la mateixa”
Y.B.: Fer un pont entre la riba nord i sud del Mediterrani, concretament entre Catalunya i Algèria no només és una qüestió de reconèixer i celebrar les nostres arrels compartides, sinó també de treballar junts cap a un món més cohesionat i harmoniós, on la diversitat és valorada i celebrada.
M.S.: Per nosaltres és un pont inexistent. La música d’aquesta part del Mediterrani és simplement, i amb tots els matisos del món, la mateixa, a nivell rítmic, poètic, estètic…
La cançó “Fuig Salam” és potser l’encarnació d’això?
Y.B.: Sí, seria un bon exemple de cohesió natural.
M.S.: Exactament. No ens va costar, va sortir sola, sense pensar-hi. no és producte d’una complexitat creativa.
Què us permeten explicar cançons com “Mustapha català”?
M.S.: “Mustapha” és una cançó joc, una mica a l’estil de la Trinca, sembla que és per riure, però diu moltes coses aprofitant que l’humor et fa poder dir coses que d’altres maneres, algú es podria posar a la defensiva.
Creus que, per la situació de les llengües, hi ha un vincle entre cantar en català i fer-ho en amazic?
M.S.: Estem en un moment que tot el que no sigui cantar en anglès o espanyol pràcticament et situa com a minoritari. Cantar en qualsevol llengua no colonitzadora connecta. L’amazic i el català estructuralment passen per moments molt diferents, però conceptualment, la defensa de la llengua és la mateixa.
Què representen per vosaltres noms com Dahmane el Harrachi, Khaled, Sheikh el Hasnaoui o Amar Ezzahi? Perquè decidiu reinterpretar-los?
Marc Serrats: “‘Aïsha’ ens va ensenyar que més enllà de la música saxona i llatina, hi havia altres mons, i altres estils. Nosaltres l’hem portat a un terreny on ens hem sentit més còmodes reinterpretant-la”
Y.B.: Doncs que són artistes que hem escoltat i que representen molt la música algeriana del darrer 50 anys i que formen part de la música popular nord africana i amazic. I d’aquesta manera intentem reconèixer-los com a artistes que han marcat generacions tant al nord d’Àfrica com a les generacions que han crescut escoltant-los des de Catalunya o França.
M.S.: Molts d’aquests artistes els he conegut gràcies a Yacine i Massinissa, un antic component del grup. Jo he escoltat música nord africana tota la vida, però des d’un vessant estètic, ja que no entenia el que deien, i la profunditat d’aquests artistes i el que representen i el que diuen les seves lletres ho he descobert amb la fundació de Cafè d’Alger.
“Aïsha” de Cheb Khaled és tot un himne? Què ha suposat per vosaltres fer-ne una versió en català?
M.S.: “Aïsha” és un himne comercial, que va posar la música algeriana al centre del món. Ens va ensenyar que més enllà de la música saxona i llatina, hi havia altres mons, i altres estils. Nosaltres l’hem portat a un terreny on ens hem sentit més còmodes reinterpretant-la.
