El 9 de gener de l’any 1960 va ser un matí de dissabte diferent. La sala Louis Liard de la Sorbona de París, plena de gom a gom, bullia d’expectació. Vist en perspectiva, no era per menys. Feia temps que un grup de joves d’origen africà generava enrenou entre els cercles acadèmics francesos i un d’ells, Cheikh Anta Diop ((1923-2023), es disposava a sacsejar les arrels de la civilització europea amb la defensa de la seva tesi doctoral. Diop, un senegalès que aleshores tenia 36 anys, es preparava per ser investit doctor amb una tesi que agafava pels peus les teories de la cultura clàssica europea i els hi donava un tomb de 180 graus.
El 29 de desembre de 2023 es va complir el centenari del seu naixement. Parlem d’una figura que, per ser africana, no manté un estatus d’intel·lectual universal, però que va transformar i posar de cap per avall l’estudi del passat africà, i de rebot també europeu. La seva mirada, africana i des de l’Àfrica, representa un llegat essencial per apropar-se a la història universal que cal reivindicar, així com el de tantes ments africanes invisibilitzades, un deure que permet seguir construint un coneixement més divers i que científicament cerca l’excel·lència.
Una ciència en disputa, l’arma de Diop
La base de la tesi doctoral de Cheikh Anta Diop era que Egipte, aquella civilització mítica de la qual havia begut el món grec i, per tant, també la futura Europa, fou una cultura i nació negroafricana. En altres paraules, Diop apuntava que l’Àfrica negra formava part del bressol cultural d’Europa. Potser és una afirmació que a molts no els hi remou res, però això significava contradir d’una tacada totes les bases culturals del Vell Continent. L’escàndol en els cercles acadèmics de la capital francesa va ser tal que, més de mig segle després, les seves teories dins l’ordre acadèmic —és a dir l’occidental— es troben als marges de la ciència, inclús arraconades i tractades amb cert menyspreu. Treure-les d’aquest obscurantisme és obligat. Però més enllà d’aquesta desmemòria volguda, Cheikh Anta Diop és una figura essencial per recordar les lluites anticolonials, decolonials i postcolonials des de la ciència i el coneixement, un dret que també volgudament fou arravatat durant dècades a molts pobles africans.
El físic, historiador, filòsof senegalès, i tantes altres qualificacions, va abandonar la sala investit com a doctor amb la menció d’“honorable”. Una fita que nou anys abans se li havia negat
Tornant al matí de dissabte de l’any 1960, al fons de la sala hi presidia l’imponent retrat del cardenal Richelieu. Sota aquella mirada inquisidora, Cheikh Anta Diop defensava els seus arguments davant d’un tribunal implacable i un públic expectant. Durant més de sis hores respongué preguntes i els rebatia. El físic, historiador, filòsof senegalès, i tantes altres qualificacions, va abandonar la sala investit com a doctor amb la menció d’“honorable”. Una fita que nou anys abans se li havia negat. Així i tot, la victòria acadèmica es veié desplaçada per la decisió de prohibir-li l’ensenyança a la mateixa universitat. L’escàndol que pel món acadèmic francòfon suposaven les teories defensades per Diop eren inassumibles. De retruc, el primer president del recentment independitzat Senegal (1959), Léopold Sédar Senghor, també el va vetar a la Universitat de Dakar. Ara aquesta universitat porta el nom de Cheikh Anta Diop, ironies de la vida.
Cheikh Anta Diop neix l’any 1923 a la població de Tiahitou, a la regió de Diarbel, al centre del Senegal. Ràpidament, s’incorpora al rígid sistema educatiu colonial, on comença a demostrar un gran interès per la història del seu continent i un concepte que el recorrerà al llarg de tota la seva carrera científica: la unitat cultural africana.
Amb el seu títol d’estudis secundaris s’embarca cap a França l’any 1946, just després del final de la Segona Guerra Mundial. El país on arriba es troba en plena reconstrucció i enrere deixa un espai, el Senegal i l’Àfrica occidental, on les veus d’emancipació i llibertat ressonen cada cop amb més força. No és d’estranyar, doncs, que ben aviat el jove Diop comenci a moure’s en cercles anticolonials africans. La universitat, un espai elitista de fanfarroneria blanca, tot just començava a absorbir part d’aquestes escletxes socials que travessaven a la població i aviat serà el camp de batalla de Cheikh Anta Diop, qui des de petit tenia les esperances de convertir-se en enginyer aeronàutic.
La història d’Àfrica, un fòssil a París
Són anys en els quals la lluita per les independències africanes es comencen a forjar també des de la diàspora. La línia d’actuació recau sota el que es coneixerà com a panafricanisme, un moviment tant unitari com divers en un continent que vivia, de forma majoritària, sota els dominis militars, econòmics, culturals, polítics i socials dels antics imperis europeus. Àfrica, l’any 1946, el moment en què Diop desembarca a França, segueix dividida sota el control de 6 països europeus: Regne Unit, França, Bèlgica, Portugal, Itàlia i Espanya. Dels 54 estats africans d’avui en dia, només Etiòpia i Libèria eren sobirans en acabar la Segona Guerra Mundial. I Cheikh Anta Diop, amb els seus 23 anys i tota la joventut, no quedarà al marge d’aquestes lluites i realitats.
Diop es matricula a la Sorbonne de París a cursos de ciències humanes i exactes. La seva formació universitària vingué marcada per aquests interessos diversos, que el portaren a apropar-se també a la física nuclear. D’aquella experiència n’han quedat les primeres traduccions al wòlof de la Teoria de la Relativitat. Eren anys de descoberta per moltes, també per Diop, qui a poc a poc mostrà una cara més pública formant part d’iniciatives culturals com la revista Présence Africaine (1947) o les trobades de la Société Africaine de Culture (1950). Cal destacar que just en aquells anys, concretament el 1945, se celebra a París el cèlebre V Congrés Panafricà a Manchester, el qual configura el panafricanisme tal com l’entenem avui en dia. En aquesta línia, Cheikh Anta Diop, no només prengué consciència de les seves responsabilitats com a intel·lectual africanista, sinó que les transportà a uns nivells acadèmics que feren retombar els fonaments tèorics més profunds de la civilització europea.
Sota el títol de Nacions negres i cultura, l’any 1956 Diop publica la seva obra de referència. En ella es disposa a “desfossilitzar la història d’Àfrica”. Una història que, segons ell, fins aleshores havia estat inerta, i que havia de ser un instrument bàsic per les futures generacions d’investigadores africanes
Sota el títol de Nacions negres i cultura, l’any 1956 Diop publica la seva obra de referència. En ella Diop es disposa a “desfossilitzar la història d’Àfrica”. Una història que, segons ell, fins aleshores havia estat inerta, empresonada als documents i que havia de ser un instrument bàsic per les futures generacions d’investigadores africanes per deixar enrere la idea de l’estancament perpetu. Diop mai se’n va amagar i considera la seva tasca també com una qüestió ideològica, la qual havia de donar com a resultat científic la construcció d’una unitat històrica, sociològica i cultural de l’Àfrica negra. Aimé Césaire, un dels pares de la negritud i company de Diop en els seus anys a París, digué que el llibre de Diop era “el més audaç que un negre ha escrit i que provocarà el despertar d’Àfrica”. Per la seva banda, el diari Le Monde el va descriure com un “manifest de racisme i d’imperialisme negre”. Unes acusacions a les quals Diop hagué de fer front al llarg de la seva trajectòria pel simple fet de bussejar per fonts científiques que contradeien el discurs de l’acadèmica occidental.
Nacions negres i cultura fou també la base de la tesi doctoral de Diop. En les seves pàgines es desgrana la seva gran aportació: els pobles de l’Antic Egipte eren negres. I Grècia, considerada de manera consensuada el bressol de la nostra civilització, va beure en gran part del coneixement i herències culturals de l’Antic Egipte. Diop s’enfronta directament i contradiu les teories de Hegel en les quals se situava l’eurocentrisme com a òrgan civilitzador. Europa, d’arrel clàssica grega, en la configuració del món era qui irradiava als altres pobles amb la seva civilització, els quals es trobaven immersos en un estat primitiu, mancats d’una història pròpia més enllà dels contactes amb les potències colonitzadores. No oblidem que, en nom d’aquesta idea de la civilització com un factor de distinció, s’han produït conquestes, colonitzacions i massacres arreu del món.
El que afirma Cheikh Anta Diop és que aquest bressol de la civilització europea té arrels negroafricanes. Diop analitza des de diferents punts de vista com l’antiga civilització egípcia manté unes similituds extremadament properes amb les cultures negroafricanes, és a dir, al seu sud. Les proves aportades, tant en el llibre com en el futur simposi sobre l’Antic Egipte celebrat al Caire l’any 1974, són minucioses i científicament consistents. Un fet que, com a mínim, hauria de donar a les conclusions de Diop el mateix estatus que les teories que el contradiuen. Malauradament, el silenci al voltant de l’Egipte negre continua sent majoritari.
Afrocentrisme per la mirada global
Cheikh Anta Diop amb els resultats de les seves investigacions modifica per complet l’enfocament de l’estudi de l’evolució de les civilitzacions, un tema del qual se n’ocuparia de manera més profunda en el seu llibre Civilització i barbàrie. No obria un nou camp d’investigació, sinó que en canviava totalment la centralitat. El “miracle grec” fins aleshores explicava que Europa es va civilitzar a partir d’un model nascut de manera autònoma, o a molt estirar amb influències de món Mediterrani com l’Antic Egipte, evidentment sense valorar la possibilitat de la seva negritud, i sense cap mena de connexió amb l’Àfrica Negra. I atenció, perquè Diop no afirma que el món grec fos hereu directe d’Egipte, el que pretén és situar Àfrica com un motor més de la construcció del món global en el qual vivim, que des de temps pretèrits es construïa d’una manera molt més interactiva i plural de la que ens hem imaginat. Cheikh Anta Diop no busca construir una superioritat africana, el seu afrocentrisme vol partir de la construcció d’un futur global comú on ni la ciència ni la cultura d’uns valgui més que la d’uns altres i on els transvasaments culturals han estat molt més rics i diversos del que la ciència occidental ens explica.
En el centenari del naixement de Cheikh Anta Diop, el gran drama recau en el fet que no només les seves teories segueixen invisibilitzades en l’acadèmia, sinó que l’estudi de la història pròpia africana, des d’una mirada africana, segueix sent pràcticament invisible
En el centenari del naixement de Cheikh Anta Diop, el gran drama recau en el fet que no només les seves teories segueixen invisibilitzades en l’acadèmia —ni s’expliquen, ni es rebaten de manera usual—, sinó que l’estudi de la història pròpia africana, des d’una mirada africana, segueix sent pràcticament invisible a les nostres universitats, instituts i escoles. De les universitats públiques catalanes, només tres d’elles ofereixen una assignatura dedicada íntegrament a la Història d’Àfrica, la qual es cursa en un semestre i es treballa des del paleolític fins a les independències del segle XX. A escala pràctica, és una utopia. Als plans d’ensenyament de l’educació secundària les referències a l’Àfrica només són definides per la presència europea en aquests territoris, sigui pel tràfic negrer o bé per l’expansió colonial. Una situació que exemplifica les pors, prejudicis i construccions racistes del coneixement que perpetuen encara avui la imatge d’Àfrica com un continent sense història, immers en un silenci cultural que només ha despuntat amb l’arribada d’innovacions des d’Occident. L’oblit també és una forma de racisme.
Aquesta situació impedeix posar al centre, per exemple, les relacions històriques que s’han establert entre Catalunya i Àfrica. Tot això, en un país on avui en dia hi ha més de 320.000 persones nascudes al continent africà i residents a Catalunya, de les quals més de 25.000 són d’origen senegalès, com Cheikh Anta Diop. A aquestes xifres cal sumar-hi les joves catalanes afrodescendents que sovint no tenen garantit l’accés al coneixement social, històric o cultural del país d’origen de les seves famílies.
És per això que, a 100 anys del naixement de Cheikh Anta Diop, l’obra d’aquesta figura és i ha de ser un pont d’anada i tornada, un referent que obri portes a reconnectar amb les nacions negres, que anomenava ell mateix, i que ens ha de servir també per bastir una educació, a tots els nivells, que reculli i sumi els coneixements de la nostra societat plural i diversa.
