Fa setmanes vam rebre la notícia de l’obertura del mòdul de dones en el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona. El van obrir amb total opacitat al gener després del tancament momentani per reformes del CIE d’Aluche (Madrid), on dones estrangeres de diferents parts del regne d’Espanya són privades de llibertat.
Aquesta setmana, l’organització Mundo en Movimiento va publicar un informe on descriu les múltiples formes de violència que enfronten les dones al CIE d’Aluche, la majoria provinents d’Amèrica Llatina i d’Europa de l’Est. L’informe assenyala que el 68% de les dones tancades van relatar haver sofert violència durant la seva estada al CIE i que la majoria havia sofert violència de gènere, ja sigui al seu país d’origen, durant el trànsit migratori o ja a territori espanyol. També adverteix que el 53% es dedicaven al treball sexual, el 19% al treball de la llar i les cures, el 8% a la venda ambulant i el 5% eren jornaleres.
No hi ha suficient informació sobre el mòdul de dones del CIE de Barcelona a causa de l’opacitat amb la qual opera
Sobre el mòdul de dones de Barcelona encara no hi ha suficient informació a causa de l’opacitat amb la qual opera el CIE i els diferents obstacles que existeixen per a fer visites. No obstant això, col·lectius que brinden assistència assenyalen que es troben en situació similar a les descrites en l’informe. Es tanca a dones que han enfrontat múltiples formes de violència durant la seva estada a territori espanyol: violència masclista, retirades de custòdies de les seves criatures, explotació sexual, tràfic de persones, problemes de salut mental, criminalització pel seu treball sexual, denegació de protecció internacional, etc. A més, moltes d’elles no viuen a Catalunya, van ser traslladades des d’altres territoris, la qual cosa suposa un càstig afegit pel fet d’aïllar-les i separar-les del seu entorn més pròxim.
Davant aquest panorama desolador sorgeix la pregunta de per què les empresonen, quan vivim en un context de proliferació de lleis contra les violències masclistes. Sobretot quan escoltem quotidianament discursos del feminisme institucionalitzat que exposen les diferents mesures que s’adopten per enfrontar-les. Una possible resposta seria que aquestes mesures encara no arriben a totes i, per això, és necessari continuar aprofundint-les. És a dir, continuar apostant per un model que delega a l’Estat, a través de la policia i de la justícia penal, la seva protecció.
No obstant això, fins al moment, les polítiques desplegades “per protegir-les” oscil·len entre la criminalització del treball sexual i l’enfortiment del complex industrial migratori i carcerari. En el marc del Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial, col·lectius antiracistes a Madrid van exigir la dimissió de Grande-Marlaska i Irene Montero per la seva responsabilitat en la massacre de Melilla. Denunciaven que van pactar el suport al ministeri de l’Interior a canvi de la no reprovació de la ministra per la llei del “només sí és sí”.
Les dones tancades al CIE provenen d’excolònies i no se’ls apliquen les lleis de protecció contra les violències masclistes que afronten
Així mateix, la situació de les dones tancades als CIE és el resultat d’una successió de violències racistes, classistes i patriarcals exercides des de les institucions, especialment pel sistema judicial que en comptes d’atorgar-les protecció les criminalitza i les deporta. En aquest sentit, Angela Davis pregunta: “Com esperar que l’estat resolgui el problema de la violència sobre les dones, quan aquest recapitula constantment la seva pròpia història de colonialisme, de racisme i de guerra?”.
En el cas del CIE de Barcelona, la reactualització del colonialisme és evident. Les dones que estan tancades provenen d’excolònies i viuen múltiples formes de violència enfront de les quals les lleis de protecció contra la violència masclista no s’apliquen. La falta d’aplicació no respon a una fallada del sistema sinó al fet que no són reconegudes com a subjectes d’aquests drets. Com explica María Lugones no són considerades dones perquè la colonització les va despullar de la seva humanitat i el sistema en el qual vivim continua reproduint tal deshumanització. Així, enfront de les polítiques que busquen millorar les condicions de tancament, és urgent exigir el tancament definitiu dels CIE perquè formen part d’un entramat d’explotació i persecució que afronten les persones migrants des que arriben al territori. Com adverteixen col·lectius antiracistes “els CIE són violència capitalista, racista i cisheteropatriarcal” i les polítiques feministes actuals, lluny d’atacar-les, contribueixen a la seva reproducció.
