Un “no, però sí” plana al voltant de la decisió del president sirià, Bashar al-Assad, de no reunir-se cara a cara, si més no per ara, amb el seu homòleg turc, Recep Tayyip Erdogan, un dels enemics més aguerrits. L’encontre, sens dubte, tindria gust de victòria per Al-Assad. Erdogan, després de l’inici de la guerra a Síria el 2011, va actuar inequívocament, armant i finançant formacions islamistes contra el govern de Damasc per provocar-ne la caiguda. Però el líder sirià ha resistit i la poderosa Turquia, mentre bombardeja la població civil kurda a Rojava i al Kurdistan iraquià, amenaça amb noves ofensives militars. Ara, ha de reconèixer el fracàs de la seva estratègia a Síria, tot i que encara ocupa, de facto, la zona desmilitaritzada d’Idlib. Tanmateix, Erdogan necessita èxits diplomàtics per mitigar les conseqüències de la crisi econòmica turca i la presència de milions de refugiats sirians al país de cara a les pròximes eleccions.
Sembla que durant almenys tres mesos Al-Assad ha estat resistint la pressió dels aliats russos i iranians que pretenen empènyer-lo als braços d’Erdogan per consolidar la seva influència i presència en territori sirià. El motiu? Apujar el llistó, apunten diverses fonts, per anar més enllà de la “pau per la pau” i obtenir garanties sobre el retorn d’Idlib al control de Damasc, i ajuda econòmica i humanitària per superar l’efecte de les sancions nord-americanes (la coneguda com a Caesar Act) que ofeguen Síria. Per als sectors opositors d’Al-Assad, en canvi, una cimera entre els líders només seria una “posada en escena” orquestrada des de Moscou, amb poc recorregut, per reforçar la imatge del president sirià i mostrar-lo com un actor independent de Rússia i l’Iran. De fet, la renúncia de Damasc, gairebé en l’últim moment, a retornar a la Lliga Àrab durant la cimera celebrada a Alger fa poques setmanes, pot haver tingut l’objectiu d’assenyalar que Síria no pensa acceptar les condicions plantejades per l’Aràbia Saudita i Qatar per a la seva readmissió. Altres fonts, però, indiquen el contrari. Tot i la intervenció algeriana, les petromonarquies haurien imposat que Síria segueixi fora de la Lliga Àrab.
Al president de Turquia li interessa ara explorar l’ajut de Damasc en les accions militars a l’autonomia kurda
Com dèiem, no, però sí. Si vol ser realista, Bashar al-Asssad acabarà acceptant el cara a cara amb Erdogan… però amb els seus termes. És a dir, imposar a Turquia la renúncia al control d’Idlib i la fi de les operacions militars que, a més de copejar l’autonomia kurda del nord, també tenen com a objectiu l’exèrcit sirià, causant morts i ferits. Entre altres motius, per pal·liar alguns dels greus problemes econòmics a què s’enfronta el país, sense oblidar la recent epidèmia de còlera. Fa uns dies va arribar a Baniyas un petrolier iranià amb 700.000 barrils de cru. Són bones notícies, però, tal com ha advertit el ministre del Petroli i els Recursos Minerals sirià, Bassam Tohme, aquest subministrament no resol la crisi energètica que paralitza Síria i que amenaça d’abocar a passar fred a milions de persones durant aquest hivern. Per abordar la situació, el govern ha anunciat que totes les empreses estatals tancaran durant dos dies a banda dels festius aquest mes, mentre que els treballadors malden per arribar als llocs de feina amb el sistema de transport públic a punt de col·lapsar a causa de l’escassetat de combustible.
A tot l’Estat sirià, els tornejos esportius s’han suspès temporalment i els treballadors han vist retallada la proporció de gasolina subsidiada per l’estat. La majoria dels camps petroliers sirians estan controlats per les SDF kurdes i per militars nord-americans i, per tant, fora del control de Damasc. Com a resultat, el preu del combustible per a calefacció importat s’ha duplicat i la benzina per a automòbils no subvencionada ara només està disponible al mercat negre, a preus prohibitius. El 4 de desembre, la ira i la frustració de la població es van traduir en protestes a la ciutat de Suwayda, de majoria drusa, on almenys dues persones han mort a causa dels trets de les forces de seguretat. La comunitat drusa, a més, comença a reclamar una autonomia que segueixi el model de la zona de majoria kurda.
Erdogan té poc interès per als problemes de la vida diària de milions de sirians. La seva sobtada voluntat de restablir els llaços amb Al-Assad té l’únic propòsit de promoure els interessos turcs, començant per buscar la col·laboració de Damasc en accions militars contra l’autonomia kurda. Una petició que el president sirià és incapaç de satisfer, en bona part tenint en compte la línia triada pel seu gran aliat, Rússia, que ha millorat les relacions amb el lideratge kurd-sirià en els darrers dos anys. Tard o d’hora es produirà el cara a cara entre Al-Assad i Erdogan, però els resultats d’aquest fan de mal predir.
