Quan, el 7 de desembre, l’ara expresident Pedro Castillo va anunciar de manera sorprenent el tancament del Congrés i la instauració d’“un govern d’emergència nacional” al Perú, es van desencadenar una sèrie d’esdeveniments, tant a l’esfera política com a la social que estan sacsejant el país andí. Tot just unes hores després de l’anunci de Castillo, en el Congrés es van aconseguir els vots necessaris –cosa que havia estat impossible fins aquell moment– per cessar el president i posar al seu lloc la vicepresidenta Dina Boluarte. Com assenyalen diversos informes i els mateixos testimonis d’assessors presidencials, tot indicava que aquell dia a la tarda el tercer intent del Congrés per destituir el president fracassaria, donat que no comptava amb els 87 vots necessaris per fer fora el mandatari.
Per tant, continua vigent la pregunta sobre del perquè de la decisió, com és possible que el que semblava destinat a ser una nova victòria política per al govern en la pugna que sostenia amb el Congrés va acabar convertint-se en una derrota contundent, que es va expressar en els 101 vots a favor de la destitució de Castillo. Fins ara no és del tot clar què és el que va portar el ja expresident a prendre la decisió de suspendre el Congrés, repetint la posada en escena i utilitzant gairebé les mateixes paraules que el 1992 va pronunciar el llavors president Alberto Fujimori per anunciar la mateixa decisió.
Immediatament després de l’anunci de Castillo, la pràctica totalitat del seu gabinet de ministres va presentar la renúncia, deixant clar que no comptava amb el suport del seu mateix govern, ni tampoc de les forces armades i policials. Hores després, el van detenir quan suposadament intentava arribar a l’Ambaixada de Mèxic per demanar asil. La veritat és que en el llarg historial de cops d’estat o intents de cop d’estat en el Perú, aquest serà recordat com un dels més absurds: el cop feble d’un govern feble que sens dubte estava destinat al fracàs.
Al Perú rural, Castillo és “un dels nostres”
Des del moment en què la nova presidenta va assumir el càrrec i amb l’expresident Castillo detingut, es van començar a desplegar una sèrie de protestes a tot el país que ràpidament es van expressar en mobilitzacions que, amb el pas dels dies, s’han tornat massives i en algun cas acompanyades de violència. Al tancament d’aquesta edició, els enfrontaments i la forta repressió de les forces policials han deixat almenys 26 persones mortes –algunes de les quals menors–, 600 ferides i més de 300 detingudes, segons la Defensoria del Poble peruana. Els organismes de drets humans s’estan desplegant arreu del país per atendre la greu situació.
Costa imaginar que un govern sense partit, sense grup parlamentari propi, ostatge del Congrés i amb el rebuig de la població es pugui perpetuar
Tot i l’estat d’emergència que ha decretat el nou govern, poblacions de diferents parts del país es continuen mobilitzant, sobretot a les zones rurals, en diversos casos marxant fins a les capitals dels respectius departaments i fins i tot a la capital de l’estat, Lima. En diverses ciutats del país s’han produït actes de violència, vandalisme, saquejos i afectacions a la propietat pública i privada. Les manifestants també han pres aeroports durant hores.
Sobretot al sud andí del país, es viu una situació de tensió extrema, amb mobilitzacions, bloquejos de carreteres i enfrontaments entre la població i les forces policials. A Apurímac, Cusco i també a regions veïnes com Puno, Arequipa i Ayacucho, s’estan produint mobilitzacions massives, que tot indica que continuaran creixent. Alguns pobles indígenes de l’Amazònia també estan mobilitzats i, en alguns casos, sobretot des de la selva central, han iniciat marxes cap a la ciutat de Lima.
L’anunci d’avançament d’eleccions per a l’any 2024 per la nova presidenta ha calmat la tensió que es viu a tot el país. Tot i que amb alguns matisos, les demandes principals que se senten als carrers apunten a exigir la dissolució del Congrés, l’avançament d’eleccions generals, la realització d’una assemblea constituent i també l’alliberament de l’expresident Castillo.
A bona part de l’opinió pública peruana l’ha sorprès la contundent resposta de la població, sobretot des de l’interior del país, com a resposta a la destitució de Castillo i la seva posterior detenció. Tot i això, el que queda clar és que sectors importants de la població s’han continuat identificant amb la figura de l’expresident. Tot i les denúncies de corrupció i les evidències d’una gestió pèssima, gran part de les classes populars percep Castillo com un dels seus; algú a qui des d’un inici del seu mandat se li ha fet la vida impossible, precisament pel seu origen, pel racisme i el classisme que imperen en el país i perquè no forma part dels grups de poder que tradicionalment l’han governat.
El desbordament popular que es veu aquests dies a bona part del país és heterogeni, no té lideratges clars ni referents organitzatius socials o polítics
Castillo va arribar al poder el mes de juny del 2021, després de guanyar amb un marge estret unes eleccions generals contra Keiko Fujimori, filla i hereva política de l’expresident Alberto Fujimori. Abans de ser president, havia estat mestre de primària durant una dècada, per després estudiar Psicologia Educativa a la universitat i convertir-se en líder sindical del professorat i, posteriorment, ser secretari general de la Federació Nacional de Treballadors de l’Educació del Perú. Amb 51 anys, els seus orígens en l’activisme es remunten a les Rondas Campesinas, organitzacions comunals autònomes sorgides a finals dels anys setanta que defensaven les comunitats rurals de Cajamarca (en un context de conflicte armat intern, marcat per l’activitat armada de Sendero Luminoso i el Moviment Revolucionari Tupac Amaru).
Les percepcions, la identificació i els símbols compten molt en un país com el Perú. El cansament de sectors importants de la ciutadania per les accions de l’oposició, de les forces polítiques que tenen avui el control del Congrés, les campanyes i els biaixos dels mitjans de comunicació, són factors que van provocar que la popularitat de Castillo tingués un creixement sostingut a les enquestes en els darrers mesos. A l’últim sondeig elaborat per l’empresa Ipsos i publicada pel diari de perfil conservador El Comercio fa unes setmanes, es pot apreciar que, entre l’abril i el novembre, l’aprovació de Castillo havia augmentat vuit punts i la desaprovació baixava deu punts, malgrat una allau de denúncies de les seves col·laboradores.
Els escenaris possibles
És difícil pensar que un govern sense partit polític, sense bancada parlamentària pròpia –més aviat ostatge de l’actual majoria del Congrés– i, sobretot, amb el rebuig massiu de la població, es pugui mantenir durant molt de temps més actiu. Tot i això, ni Dina Boluarte ni el Congrés semblen estar disposats a cedir les seves posicions. D’una banda, l’executiu ha endurit les mesures per enfrontar l’aixecament de la població i de l’altra, el legislatiu busca dilatar la possibilitat d’aprovar l’avançament de les eleccions.
És important recalcar que el desbordament popular que es veu aquests dies a bona part del país no té lideratges clars, és heterogeni i sobrepassa la capacitat de qualsevol referent organitzatiu, social o polític. Com bé ha emfasitzat el politòleg Steve Levitsky, el Perú pateix una greu crisi de representació política i també social: “Ningú en tota l’elit política (i social) pot respondre amb autoritat a la crisi actual”.
La sortida no serà senzilla i tampoc serà semblant a transicions passades (com, per exemple, va ser la de l’any 2000 després de la caiguda d’Alberto Fujimori). Tot i això, des de les entitats de defensa dels drets humans del país s’alerta que el risc d’una sortida autoritària –que, sens dubte, és present– hauria de ser enfrontat amb la recerca de consensos democràtics bàsics expressats en un pla de mínims que servís, en primer lloc, per sortir de l’actual situació d’enfrontament i bloqueig acompanyat d’una violència creixent i, en segon lloc, per establir les bases d’una nova convivència.
