El cinema a la fresca és un dels plans d’estiu per antonomàsia. Tot i això, difícilment hi ha referències sobre el fenomen, més enllà de la mera enumeració de sessions, festivals i cicles durant els mesos d’estiu. Aquestes línies persegueixen fer-ne una anàlisi més exhaustiva i destapar-ne el rerefons i el context històric i social.
Els orígens del cinema a la fresca als Països Catalans són eminentment comercials. El desaparegut Cine Playa de Castelldefels o el Cine de Verano del municipi turienc de Serra són alguns dels referents del boom de les projeccions a l’aire lliure que es va viure a finals dels 40 i principis dels 50 del segle passat. No va ser fins a la dècada dels 80 que la seva organització va fer el salt al món associatiu i veïnal. En aquest sentit, cal parlar de tot un clàssic dels estius barcelonins, les sessions de Cotxeres-Casinet del barri de Sants de Barcelona. Tal com diu Toni Ayza, de l’equip de direcció d’aquest equipament, “va ser dels primers llocs a Barcelona on es va fer cinema a la fresca ara fa uns 30 anys”. El Casal de Barri de Prosperitat és un dels altres pioners de Barcelona. Des de fa tot just 25 anys que cada estiu organitza projeccions per a tota la família amb l’ajuda d’entitats del barri i voluntariat. El cicle s’emmarca dins del festival Prospe Beach, que inunda de sorra la plaça d’Àngel Pestaña perquè el veïnat pugui gaudir de tota mena d’activitats estiuenques.
Cal destacar el cicle que impulsen l’Horta Nord Antifeixista, l’Ateneu de Montcada, el col·lectiu Socarrel i l’Associació Cultural Bassot
La bona acollida d’aquestes experiències va propiciar la reaparició de noves propostes de caràcter lucratiu. La més coneguda, Sala Montjuïc, fa disset estius que converteix el fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc de Barcelona en un macrocinema a l’aire lliure amb capacitat per a unes 2.500 persones. Marta Garcia, responsable de premsa de MODIband, l’empresa impulsora, explica que el projecte va veure la llum perquè “en aquella època no hi havia res a la muntanya de Montjuïc i a l’Ajuntament li interessava dinamitzar aquest espai”.
Cel·luloide amb contingut social
Al llarg de l’última dècada, paral·lelament a la consolidació del cinema a la fresca com un dels plats forts de l’estiu als barris, aquesta activitat també s’ha estès per espais socials i polítics. Un bon exemple és el cicle del centre social antifeixista La Cosa Nostra de Castelló. Aquesta iniciativa va néixer fa vuit anys amb el propòsit de “fomentar la vida al barri i la transmissió de valors que, d’una altra manera, potser no arribarien a determinats públics”, explica Toni, membre del projecte. Enguany, tot i viure sota l’amenaça del desallotjament des de fa poc més d’un any, La Cosa Nostra ha continuat oferint el seu ja tradicional cicle de pel·lícules a la fresca. Tots els diumenges dels mesos de juliol, agost i el primer de setembre, la plaça de l’Ereta de Castelló s’omple de gent que gaudeix dels films que, comercials o no, comparteixen una rellevant component social.
Sense deixar el País Valencià, cal destacar dues propostes transformadores nascudes aquest estiu. La primera és el cicle de cinefòrum que impulsen l’Horta Nord Antifeixista, l’Ateneu de Montcada, el col·lectiu Socarrel i l’Associació Cultural Bassot, de la comarca de l’Horta Nord. Aquest projecte neix de la necessitat de combatre la tendència a “fer vacances de militància” durant els mesos d’estiu. Per Maria, membre de l’Horta Nord Antifeixista, “el feixisme no pren vacances i l’antifeixisme tampoc n’hauria de prendre”. La primera sessió d’aquest cicle es va dur a terme el 29 de juny a Godella. La següent serà el 20 de juliol a la Pobla de Farnals amb la projecció de La puerta azul, sobre el CIE de Sapadors. Aquesta i la peça que ja s’ha passat, de títol Y lo poco que nos queda, són autòctones del País Valencià, fet que respon a la voluntat de “potenciar produccions fetes per la gent d’aquí i no tant per grans multinacionals. Cultura feta de la gent per a la gent”, explica Maria.
Des de fa quatre anys, l’Associació de Veïns de Canamunt (Palma) organitza projeccions a la fresca durant les festes d’estiu posttrinitàries
Una àgora cinematogràfica
Si posem el focus a Barcelona, una de les iniciatives alternatives amb més recorregut és la del Cinema a la fresca, cinema de lluites que impulsa el Servei Civil Internacional (SCI) de Catalunya i que es fa a l’Àgora Juan Andrés Benítez del Raval. La directora de l’SCI, Marta Palau, subratlla la coherència de fer-ho en aquesta mena d’espais “perquè contribueix a les lluites que volem treballar amb el cicle”. Un dels punts forts d’aquest projecte, que el 4 de juliol va tancar la cinquena edició, és que són els grups locals de l’SCI els que s’encarreguen d’escollir les peces i organitzar les projeccions. Aquest any, els grups Akelarre Violeta, Justícia Climàtica i Midicat han posat en pràctica aquest procés que “fa que creixin com a grup i s’apoderin”, en paraules de Palau.
L’últim projecte que visitem és el que tira endavant l’Associació de Veïns del barri de Canamunt, a Palma. Des de fa quatre anys, aquesta entitat organitza projeccions a la fresca durant les festes d’estiu posttrinitàries amb l’objectiu de “fer barri”, com diu Manel Domènech, membre de l’entitat. Aquest any han fet un primer cinefòrum amb el documental Tot inclòs, amb l’objectiu de reflexionar al voltant del model turístic imperant.
Llums, càmera i acció reivindicativa
A primera vista pot semblar que una projecció a l’aire lliure no és més que una activitat cultural sense gaire rerefons. Tanmateix, els representants de les diferents iniciatives alternatives exposades coincideixen en la idea que el valor del cinema a la fresca fet des de la base és molt més que això.
La primera lluita que aborden aquestes propostes és la de la recuperació de l’espai públic. “Fem cinema a la fresca perquè és la manera de gaudir i ocupar l’espai públic, que actualment està absolutament comercialitzat”, reivindica Manel Domènech des de Palma. En la mateixa línia, des de l’Horta Nord valenciana, Maria es queixa que “l’espai públic és de tots i a vegades ens adonem que només l’utilitzen els partits i els falleros”.
Una de les altres aportacions d’aquestes iniciatives és la capacitat que tenen per fer arribar problemàtiques invisibilitzades a sectors de població poc polititzats. Mireia Biosca ho resumeix dient que “el cinema és una manera d’arribar a altres tipus de gent i el fet de fer-ho al carrer fa que sigui més accessible”. Domènech veu en els col·loquis postprojecció una eina molt útil “perquè aquells qui no estan tan conscienciats veuen que els problemes que els provoca la ciutat no són personals, sinó col·lectius”.
Finalment, un dels altres valors afegits de les iniciatives de cinema a la fresca de caràcter transformador és que posen a sobre de la taula una alternativa a l’oci comercial. Maria defensa aquest punt amb clarividència: “A l’estiu el que es fa és sortir de festa i ficar-se fins al cul, i això és el que produeix diners. Cal promoure iniciatives culturals i d’oci que ixin d’aquesta concepció”.
