Abusos sexuals i assassinats a les dutxes. Menjadors on constantment es produeixen baralles multitudinàries. Conxorxes i fugides èpiques conduïdes pel protagonista principal, el pres bo que està injustament empresonat. El dolent, que exerceix un rol de control mitjançant la violència. I el dèbil, de qui tothom abusa. El confident, el traïdor… Són algunes de les situacions i rols que podem veure en la gran majoria de pel·lícules ambientades dins d’una presó i que tothom espera trobar-se quan va a veure una obra d’aquest subgènere. Tot i que no tenen per què ser situacions completament irreals, el cert és que la vida dins d’un centre penitenciari i el context de les persones privades de llibertat és ben diferent del que solem trobar al cinema.
La realitat no sol presentar tanta acció ni èpica, menys encara si tenim en compte que més de la meitat de la població penitenciària pateix problemes vinculats a la salut mental, fa un ús problemàtic de les drogues o presenta addiccions diverses. Segons els testimonis dels interns i de les organitzacions que fan acompanyament als centres penitenciaris, molts mòduls semblen “cementiris” on tothom va “sobremedicat”, falten metges i personal psiquiàtric, a més dels suïcidis o les morts per sobredosi constants i el patiment afegit de les famílies, fins i tot a les sales d’espera. Aquesta realitat, tot i ser la més comuna, segons el testimoni de persones preses i les seues famílies, no és la que més ven per a la indústria del cinema.
“És a la dècada dels anys trenta quan el cinema comença a utilitzar les presons com a escenari cinematogràfic dins del gènere del cinema negre”, explica l’escriptor i periodista expert en història del cinema Pablo Mérida. “Molts directors troben un espai potent des d’on construir històries espectaculars i amb molta acció que normalment culminen en grans fugides i evasions”. En veure el ganxo que tenien aquest tipus de films, els grans estudis de Hollywood es van començar a apropiar d’aquests escenaris i a preparar decorats per a ambientar aquestes pel·lícules. “Evidentment, no els interessava el cinema de denúncia social o explicar el que realment passava dins dels centres penitenciaris, sinó que des del principi buscaven vendre el seu producte. I, per tant, com més espectacular siga el guió, millor”. Segons Mérida, resulta molt complicat trobar pel·lícules en la història del cinema que escapen dels estereotips clàssics, perquè molts directors i guionistes tenen por de mostrar històries més pròximes a la realitat i trair l’interés i l’expectativa de l’espectador. La tendència comença a canviar als anys setanta, però és a finals de la dècada dels noranta i el principi dels 2000 quan hi ha un canvi i algunes realitzadores comencen a plantejar propostes i visions diferents sobre la vida dins de la presó que surten de l’estereotip i molts cops introdueixen la denúncia social o elements de memòria en el seu guió. Alguns exemples d’aquest nou paradigma podrien ser Entre rojas (1995), d’Azucena Rodríguez; Carandiru (2003), d’Héctor Babenco; El patio de mi cárcel (2008), de Belén Macías; Leonera (2008), de Pablo Trapero; Un profeta (2009), de Jacques Audiard o Cesar debe morir (2012), de Vittorio i Paolo Taviani.
Lluita social taquillera
Amb setze nominacions als premis Goya i vora 400.000 espectadores als cinemes, la pel·lícula Modelo 77 (2022), dirigida per Alberto Rodríguez i protagonitzada per l’actor Miguel Herrán, s’ha convertit en un dels principals èxits de taquilla a l’Estat espanyol. L’obra està inspirada en una història real que va tenir lloc a finals dels anys setanta a la presó Model de Barcelona, durant la lluita per l’amnistia dels presos socials que van formar la Coordinadora de Presos En Lucha (COPEL). A través de la seua trama, l’obra plasma com era la vida dins d’aquests espais durant l’anomenada Transició democràtica, així com les diferències de classe i interessos entre presos polítics i socials. Tot i que la lluita ja havia arribat a les pantalles abans en forma de documental –gràcies a treballs com COPEL: Una historia de rebeldía y dignidad (2017), dirigit pel mateix col·lectiu de presos socials, o el curtmetratge Pocos, buenos y seguros (2022), realitzat per Ales Payá i Gorka Lasaosa–, la pel·lícula d’Alberto Rodríguez ha sigut capaç de traslladar la història de lluita dins dels murs per primera vegada als ulls de milers de persones.
‘Modelo 77’ mostra la lluita dels reclusos a la presó de Barcelona als anys setanta. És un vell projecte que no es va poder rodar fins a la clausura del centre, en 2017
Segons explica el director de Modelo 77 a la Directa, l’equip va conéixer la història de la COPEL el 2006 gràcies al llibre La fuga de los 45, de Dieguito El Malo, el que va motivar un treball de documentació i converses amb persones que havien participat en aquella lluita o que havien tingut vincle amb la presó durant l’època. “Vam aparcar temporalment la idea pel fet de no poder comptar amb la Model com a escenari, perquè encara estava en funcionament, i per a nosaltres era molt important”, recorda Alberto Rodríguez. Per això, ho van ajornar fins al tancament del centre, que es va produir l’any 2017. Durant les converses, “ens va cridar molt l’atenció les condicions inhumanes que es vivien dins de les presons. Volíem mostrar aquesta lluita per la dignitat i la justícia dels presos socials durant la transició i construir-hi el nostre relat, intentar ser tan realistes com fora possible”, explica el director.
Tot i les bones intencions per recuperar la memòria d’una lluita social, el llargmetratge no aconsegueix del tot desfer-se dels tòpics d’aquest gènere, com el fet que el protagonista siga una persona “innocent moralment”, que la història se centre en una fuga espectacular i amb molta acció o que els rols dels personatges reproduïsquen alguns estereotips ja coneguts i esperats pel públic. Daniel Pont, que va estar privat de llibertat i va participar en la lluita de la COPEL en primera persona, considera que, històricament, el cinema ha tendit a mostrar una visió distorsionada del que són les presons, infantilitzant el públic i dificultant així la comprensió d’aquests espais i les realitats de les persones que es troben dins. “El cinema no s’ha preocupat per mostrar molts aspectes de les presons, com són el patiment de les famílies, el fet de denunciar d’una forma més àmplia el que suposa la barbàrie carcerària o qüestionar el sentit d’aquest sistema punitiu imposat per l’Estat”. Tot i això, segons Pont, sí que es poden trobar algunes pel·lícules amb una mirada diferent com La casa de cristal (1972), L’exprés de mitjanit (1978), La fuga de Alcatraz (1979) o la mateixa Modelo 77. Segons el membre de la COPEL, es tracta d’una pel·lícula “necessària per a trencar el mur de silenci global sobre la legitimitat de la intensa lluita que vam mantenir els presos socials i desmuntar el relat únic de la Transició que ens han imposat, fent-nos creure que tot estava bé després de l’arribada de les presons de la democràcia”.
La presó, en primera persona
Poques vegades ens trobem amb el fet que la persona que dirigeix una obra cinematogràfica haja viscut l’experiència de la presó en primera persona. És el cas de la cineasta i historiadora Arantza Santesteban, que fa poc ha portat a les pantalles el documental 918 gau (“918 nits”, en èuscar), on relata la seua experiència de privació de llibertat. El seu treball ha sigut premiat com a millor documental internacional al festival Doclisboa, un dels certàmens més importants d’Europa. “Ningú està lliure dels estereotips, vulguem o no”, reconeix Santesteban. “En el cas de les persones preses per motius polítics, poques vegades trobem un subjecte humanitzat i complex. No veiem un subjecte sensible i afectat per altres dimensions que no siguen les de les formes polítiques que representa i sosté”. La preocupació de la realitzadora a l’hora de dirigir 918 gau era poder mostrar la persona polititzada com un ésser complex, travessada per diferents qüestions, més enllà del convenciment polític i de representar unes formes ideològiques de pensament. “Poder mostrar-la vulnerable, contradictòria, i pensar que aquesta també és una dimensió política per conquerir. Crec que el cinema, com altres formes d’expressió, pot ser un bon mitjà per a trencar aquests estereotips, perquè per la meua experiència, he conegut a subjectes molt més complexos, rics i difícils que els que ens mostren els estereotips mainstream”.
Arantza Santesteban, realitzadora de ‘918 gau’, és un cas prou inèdit de cineasta que ha reflectit la realitat carcerària després d’haver-la viscut en carn pròpia
Segons l’opinió de la cineasta basca, la intenció d’una persona que dirigeix una obra cinematogràfica ambientada a la presó no hauria de ser buscar la complicitat entre el públic i la persona presa. “La preocupació en fer cinema hauria de ser una altra. M’interessa més buscar que l’espectadora es quede amb preguntes obertes, o amb alguna mena de qüestionament que faça que no puga construir de manera categòrica el personatge. Em sembla que és l’única manera de qüestionar l’estereotip. No tant inventant una altra de manera conscient, sinó creant un espai d’ambivalència, que crec que és una part de la substància de la qual realment estem fetes”.
Santesteban considera que l’empatia de l’espectadora respecte a les situacions privatives de llibertat és una qüestió complicada. Per la directora de 918 gau, sempre hi haurà algú que “justifique la privació de llibertat (i la impunitat del sistema penitenciari) com un mal menor perquè la societat funcione una mica millor. Mentre no existisca un debat real sobre les desigualtats socials i les exclusions que genera el capitalisme heteropatriarcal com a sistema total, és difícil abordar el debat de les presons”, conclou la cineasta basca.
