Eduardo Martí, veí de Benifaió, a la comarca de la Ribera Alta, es dedica a l’agricultura des de fa dèneu anys. Quan va complir la majoria d’edat, va començar a treballar al camp amb el seu pare, qui posseeix una explotació agrícola de tretze hectàrees de taronges i dos de caquis. Durant tot aquest temps, Martí, qui també és membre de la Unió de Llauradors del País Valencià, ha lluitat per poder viure dignament dels seus conreus, encara que, segons assegura, cada vegada és més difícil fer front a la precarietat del sector.
Només es dedica a l’agricultura, feina que compagina amb la lluita sindical per defensar els drets de les llauradores, així com un sector que “permet mantindre viu el territori”, defensa. En efecte, el cultiu de cítrics dona feina a més de 30.000 persones. L’any 2016, el País Valencià va exportar cítrics per valor de 2.094 milions d’euros. Aquesta xifra representa un 37% de les exportacions agroalimentàries del territori i un 67% de les exportacions de cítrics de l’Estat espanyol, segons l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial de la Generalitat Valenciana. Així mateix, segons un informe de la Generalitat, en l’anterior campanya, el País Valencià va continuar sent el primer productor en l’àmbit estatal: representa el 50,1% del conjunt, seguit d’Andalusia (34,1%) i Múrcia (13,4%). Tanmateix, malgrat aquesta importància del sector, no existeix cap marc d’acció legal que garantisca unes relacions més justes i equilibrades per a les agricultores valencianes, que enguany han emprés tota una sèrie de mobilitzacions arreu del País Valencià per denunciar la competència “deslleial” al sector.
Durant la primera part de la campanya citrícola de 2018, les pèrdues han ascendit a 130 milions d’euros, segons l’estudi elaborat per la Unió de Llauradors. La causa principal d’aquest minvament ha sigut la presència de fruita procedent de països tercers en els supermercats i tendes d’Europa, mercat cap a on s’orienta una part de la producció valenciana. “Hi ha hagut un impacte negatiu molt fort per culpa de la pressió i la competència deslleial que estan exercint altres països tercers, sota la connivència de la Unió Europea”, lamenta Carles Peris, secretari general de la Unió de Llauradors, col·lectiu que xifra en un 65% les pèrdues degudes a aquesta competència. El 35% restant ha sigut conseqüència de les intenses tempestes d’aquesta tardor.
Competència dels cítrics sud-africans
L’origen dels 130 milions de pèrdues és a Brussel·les, en 2016, any en què es va signar el macroacord de lliure comerç entre Europa i Sud-àfrica, Namíbia, Botswana, Swazilàndia i Lesotho. Aquest acord va ampliar en un mes i mig el període d’importació de cítrics sense aranzels. En concret, mentre que abans de l’acord aquests cinc països només podien enviar producte fins al 15 d’octubre, ara ho poden fer fins al 30 de novembre. A més a més, s’implanta que l’aranzel del 16% es reduirà progressivament fins que, l’any 2025, no paguen res per exportar els seus cítrics.
Aquest acord perjudica, sobretot, la pagesia que cultiva taronges primerenques, ja que, ara mateix, els mercats europeus poden rebre cítrics de països tercers quan ja arrenca la temporada del camp valencià. Però, a banda, “una part d’aquest producte s’acumula en cambres, estirant així la presència de fruita estrangera fins a finals de desembre o principis de gener”, explica Peris. El principal país beneficiari de l’acord és Sud-àfrica, que té molta més capacitat d’exportació que la resta.
Des del tractat signat en 2016, segons la pagesia afectada, les exportacions sud-africanes han crescut un 10% en taronges i un 11% en mandarines. Així mateix, la superfície de cultiu de cítrics ha incrementat en un 11% de mitjana als països signants del Sud, un percentatge que, si se circumscriu a les mandarines, puja fins al 17%. Per contra, al País Valencià, el volum de les exportacions ha disminuït des de l’entrada en vigor de l’acord. Segons dades de la Generalitat Valenciana, des de setembre de 2015 fins a juny de 2016, es van exportar 1.146.495 tones de taronja i 1.248.552 tones de mandarina. En canvi, des de setembre de 2016 fins a juny de 2017, l’exportació de taronges es va situar en 1.108.486 tones i la de mandarines en 1.137.972. Seguint la tendència, en la campanya 2017-2018 les exportacions de taronja van suposar 1.066.664 tones i les de mandarina, 1.160.894.
Als municipis de Nules i Borriana ja s’ha descuidat un 20% del terreny destinat a taronges i mandarines
Aquesta competència deslleial ha comportat que milers de tones de mandarines, sobretot satsumes i clementines, s’hagen quedat als arbres sense poder agafar-les, per la saturació que hi ha de cítrics de països tercers a les fruiteries i cadenes de supermercats d’Europa. A banda de la reducció de beneficis econòmics que açò comporta a la llauradora, l’arbre també es veu afectat, ja que quan els fruits no es recol·lecten en el seu moment òptim i romanen més temps en l’arbre, “aquest sofreix i es desgasta molt, fet que provoca un minvament de la producció”, matisa Peris.
En els últims anys, l’escassa rendibilitat de la producció també ha fet que molts camps s’abandonen. Segons puntualitza César Estañol, membre de la Plataforma per la Dignitat del Llaurador –que aglutina tot el sector citrícola de les comarques de Castelló–, a Nules i Borriana (municipis de la Plana Baixa), ja s’ha descuidat un 20% del terreny destinat a taronges i mandarines. Una realitat que, per a ell, pot suposar la desaparició total d’aquest cultiu al País Valencià.
Cítrics a 15 cèntims el quilo
María Mor viu a Castelló, però durant les últimes setmanes ha estat a Almenara, municipi de la Plana Baixa, on cultiva un hort de taronges juntament amb alguns familiars. El murmuri de la natura es confon amb el so que produeix el fruit cada vegada que Mor l’agafa de l’arbre i el deixa a la caixa. En tan sols un dia, una persona pot agafar més de 400 quilos de taronges. Un esforç que, després, no es veu recompensat econòmicament. En concret, cultivar un quilo de cítrics li costa 0,20 euros aproximadament. Tanmateix, el preu de compra és molt més baix. “Abans veníem a 0,30 euros el quilo, però ara les estem venent entre 0,15 i 0,24”. “Fins i tot, aquest any hem decidit donar una bona part de la collita al Banc d’Aliments de Castelló, perquè les taronges s’anaven a quedar en l’arbre fins que caigueren”, relata.
“Aquest any hem decidit donar una part de la collita al Banc d’Aliments de Castelló”, detalla María Mor
Eduardo Martí, com la major part d’agricultores de la comarca de la Ribera Alta, és productor de dues varietats primerenques, la satsuma okitsu i l’arrufatina. Abans de la signatura de l’acord entre la Unió Europea i els cinc països tercers, Martí venia l’okitsu a 0,27 euros el quilo i l’arrufatina a 0,37, preus que després del tractat han disminuït entre set i deu cèntims el quilo. Així mateix, mentre que abans aconseguia un marge de benefici de 10 cèntims, ara amb prou feines se situa en 4 cèntims; una disminució que s’ha traduït en una pèrdua de 24.000 euros. Per a Martí, aquesta baixada del preu li ha marcat la diferència entre “poder viure bé” i “anar escàs”, encara que, tot i això, es considera afortunat, ja que té la sort de “poder collir, vendre i cobrar”. Pel que fa a la varietat nàvel, segons dades de la Generalitat, en gener de 2015 el preu en origen se situava en 0,19 euros el quilo, i en 2016, va baixar a 0,18.
Aquesta situació contrasta amb la de Sud-àfrica, on el benefici del producte s’ha incrementat. La mitjana d’augment des que es va signar l’acord de lliure comerç és del 50% (53% en taronges i 47% en mandarines), segons dades de la Unió de Llauradors. Per a María Mor, l’explicació és molt clara: “El valor del seu producte ha augmentat, perquè els costos de producció són tan baixets que han tingut més capacitat d’incrementar-ho”.
La llauradora rep 0,18 euros per quilo de mitjana, quan el preu de venda als supermercats se situa en 1,5
Per una jornada de producció als països tercers, a les collidores se’ls paga entre 6 i 10 euros, un preu que a l’Estat espanyol equival a una hora de treball, a excepció dels casos d’explotació a persones migrades que s’han denunciat a través de les inspeccions de treball. Així mateix, als països del Sud, la normativa permet utilitzar productes fitosanitaris que ací estan totalment prohibits. A banda, en el procés d’exportació no apliquen el tractament en fred destinat a eliminar qualsevol tipus de plaga, un procés que ací sí que es duu a terme. En conseqüència, Peris destaca que de les onze plagues que han arribat als camps de la citricultura valenciana, “quatre provenen de Sud-àfrica”. Una d’aquestes és la coneguda com a cotonet de les Valls, la qual “ja està implantada a la collita valenciana, i que ha provocat deformacions en el fruit i, per tant, ja no serveix per a comercialitzar-lo”.
A les condicions sociolaborals i en què els cítrics arriben als ports europeus se suma la falta de control duaner. A l’Estat espanyol aquest control és rigorós, ja que es disposa de cossos d’inspecció als ports d’entrada que revisen els productes per detectar qualsevol tipus de plaga. No obstant això, als ports d’Europa els controls són més laxos. És per això que els països tercers prefereixen introduir la seua producció a través dels recintes portuaris de països com Portugal o el Regne Unit, per evitar controls exhaustius.
Als països del Sud, la normativa permet utilitzar productes fitosanitaris que ací estan totalment prohibits
Les taronges procedents de països tercers han passat a ocupar els supermercats de tota Europa, consolidant-se així una competència deslleial entre aquestes i les cultivades al País Valencià. Aquesta realitat ha comportat una disminució del valor que rep la llauradora. Segons dades de la Unió de Llauradors, en 2018, a l’Estat espanyol, l’agricultura només rep un 19,2% del preu pagat per les consumidores, mentre que a Alemanya, per exemple, rep un 48,3%. “La nostra lluita busca aconseguir un benefici del 33% per als agricultors i equilibrar així la cadena agroalimentària”, postil·la Peris.
Reclamacions a la Generalitat i a Brussel·les
Mitjançant les mobilitzacions que ha protagonitzat el sector citrícola valencià per denunciar aquesta competència deslleial, les agricultores reclamen mesures estructurals que compensen la situació actual. En primer lloc, demanen que els països tercers es regisquen per la mateixa normativa europea en matèria fitosanitària i implanten el tractament en fred. En segon lloc, reivindiquen una major inversió en investigació i innovació, així com en l’augment de professionals a l’oficina de la Generalitat Valenciana que hi ha a Brussel·les, amb l’objectiu que aquesta “exercisca de lobby de la citricultura i de les agricultores valencianes”, matisa Peris. També demanen l’aplicació de la clàusula de salvaguarda, un mecanisme de pressió que s’empra per a corregir l’impacte econòmic negatiu que puga haver-hi a la indústria citrícola de l’Estat espanyol.
Per ara, la Generalitat Valenciana ha aprovat l’avantprojecte de la Llei d’Estructures Agràries del País Valencià. Amb aquesta normativa, la conselleria d’Agricultura i Medi Ambient pretén recuperar una política agrària i alimentària pròpia, reforçant, afavorint i agilitzant les estructures, així com incorporant les dones i la població més jove en aquest sector. Una de les iniciatives que descriu l’avantprojecte és la creació d’una xarxa de terres perquè aquells terrenys que no s’estiguen cultivant passen a ser treballats per agricultores. Des dels diferents col·lectius veuen positiva la mesura, però van més enllà i aposten directament per una xarxa de llauradores, amb l’objectiu d’evitar l’abandonament de més cultius.
La venda ‘a resultes’, una pràctica il·legal cada vegada més comuna
El fet que el cultiu cítric valencià es base en el sistema minifundista encara perjudica més les menudes agricultores, mentre que beneficia les grans superfícies de productes hortofructícoles. Així mateix, la distribució citrícola està controlada per unes poques empreses que acorden els preus de compra. A aquesta pràctica se suma la venda ‘a resultes’, també coneguda com la venda ‘a comercialitzar’, un procediment completament il·legal.
En la venda ‘a resultes’, l’empresa compra la collita a qui la llaura sense oferir-li un preu. Aquest es fixarà molt temps després, una vegada els establiments comercials hagen venut tota la fruita i en funció del benefici econòmic guanyat. D’aquesta manera, el preu final es calcula per liquidació, és a dir, de la quantitat econòmica obtinguda per l’empresa, es descompten les despeses de comercialització i el seu benefici. Per tant, la resta serà per a l’agricultora, que cobrarà diversos mesos després de la recol·lecció. Per a María Mor, la venda ‘a comercialitzar’ té un impacte molt negatiu, perquè, “en realitat, només consisteix en el fet que el comprador paga allò que li pareix i, al final, acabem venent per sota del cost de producció. No hi ha més explicacions”, denuncia.
Mentre que abans existia un procés de negociació entre empreses i llauradores, ara aquestes últimes es veuen pressionades a acceptar qualsevol preu. “El comerç privat pressiona el llaurador a la baixa i fica por. Tots els esglaons de la cadena de producció tenen un preu fixat, a excepció del llaurador, que és qui genera valor i cultiva la terra”, afegeix Peris.
La Unió de Llauradors i l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-Asaja) han denunciat aquesta pràctica a l’Agència d’Informació i Control Alimentari (AICA), un òrgan, depenent del Ministeri espanyol d’Agricultura, que s’encarrega d’investigar les pràctiques comercials agroalimentàries i de sancionar les empreses que vulneren la llei. La Unió, per exemple, ha presentat un total de quinze denúncies per abús, però els mecanismes sancionadors “són molt baixets i els grans supermercats prefereixen pagar una sanció en comptes de fer les coses bé”, matisa el secretari general de la Unió.
