Clic, clic, intro, intro.
Formulari nou. Editar. Enviar.
Us imagino així davant de la pantalla. La vista cansada, l’esquena adolorida i les ganes de plegar. Omplint camps com un autòmat sense esma, intentant endreçar els dies monòtons mentre un mar de tasques acumulades arrossega qualsevol bri d’iniciativa al fons d’algun calaix imaginari.
Tot és urgent, tot era per ahir, per la setmana passada, pel mes passat. La gent us espera pacient –quin remei!– i vós aneu teclejant tant com podeu. Clic, clic, intro, intro. Us faltaria gent, us faltarien eines, us faltarien mil coses que no arriben mai. I quan per fi hi ha canvis sempre semblaria que us arriben sense haver-los demanat, sense el temps, sense saber com dur-los a terme, perquè els qui decideixen aquestes coses ben poc en deuen saber de la vostra feina, del vostre dia a dia.
Penso si en sabeu res de les idees que surten a les jornades tècniques, als debats o a les formacions. Si tal vegada us hi conviden o si fins i tot hi assistiu quan en teniu l’ocasió. Si totes les propostes de la gent que pensa –que es dedica a pensar i a xerrar– us semblarien encertades i vull pensar que sí. Que també compartiu la crítica i la diagnosi i que en sou conscient que les coses no van prou bé, que no van com haurien d’anar: que van malament. Segurament no hi donareu gaires voltes perquè és el que hi ha. I què hi farem.
Tot el que sembla inamovible un dia o altre es mou, que cauen les torres altes i les petites. I que ningú s’ho espera, i molt menys els qui formen part de l’engranatge
Clic, clic, intro, intro. És el millor dels sistemes, o potser no, però cal enviar aquell correu, omplir el formulari, entrar els documents al registre, tancar l’expedient.
Sortia del teatre i vaig pensar en vós. Era l’obra de la Calòrica “Le congrès ne marche pas”. I no parava de pensar que m’agradaria recomanar-vos-la, m’agradaria que hi anéssiu. I llavors m’assalta el pensament que potser ja hi heu anat o potser l’ha vist algú de la feina. I en aquestes cabòries us preguntaria si entre documents i ordinadors trobareu temps per aprofundir-hi, per parlar de la disbauxa desenfrenada dels rics a la Viena del 1812. De com enmig de la degeneració de balls i banquets el seu món ja s’havia acabat. Pas, pas, volta, volta. Le congrès ne marche pas, il dance. Potser en la conversa algú comentarà que si l’antic règim havia acabat, Napoleó també acabà. Com acabaren tants imperis abans i després. Si us durà el debat al punt on parlareu de com tot el que sembla inamovible un dia o altre es mou, que cauen les torres altes i les petites. I que ningú s’ho espera, i molt menys els qui formen part de l’engranatge.
Els rics se salten el mur de burocràcia o fins i tot el mur els acaba protegint a ells. Mentre això passa, hi ha la gent que té poc o res i que pateix, que queda enterrada sota les llargues esperes
En un món de papers la vida passa entre el soroll del teclat. Clic, clic, intro, intro. Sense papers no som res i amb papers som números i lletres. Un immens artefacte de tràmits infinits que organitza la vida i la societat tal com és. Un mecanisme complex que es deixa gent enrere i fa passar gent al davant: tot depèn d’on hàgiu nascut. I vull pensar que ho veieu que els rics –cada vegada més rics– se’l salten aquest mur de burocràcia o que fins i tot el mur els acaba protegint a ells. Vull creure que sabeu que mentre això passa, hi ha la gent que té poc o res i que pateix, la gent que queda enterrada sota les llargues esperes, les taxes i la corrua de formularis. No en tinc cap dubte que ho sabeu perquè no són poques les ocasions on heu salvat a algú de la ruïna o d’algun ensurt prou gros gràcies a la vostra bona voluntat per trobar dreceres (o forats) al sistema. Vull pensar que entre els formularis hi veieu la injustícia d’un món terriblement pervers i que algun dia us lleveu amb ganes de posar-ho tot de cap per avall. Que ho veieu, perquè no puc imaginar-vos no veient-ho, a vosaltres que hi sou a dins, que en sou el motor.
Mil tres-cents setanta correus pendents de llegir. El formulari ara no s’obre i tot això hauria d’haver-se enviat fa setmanes. Us penso així, intentant agafar aire entre mil tràmits. Us veig així quan parlo amb vós, sigui en aquell departament o en aquell altre. Amb la mirada perduda entre els píxels de la pantalla potser us diria que no hi doneu gaires voltes més: el nostre món és el millor dels possibles. Tenim el que tenim i encara tenim sort i si no és perfecte, què podríeu fer-hi vós? Clic, clic, intro, intro. Que no s’aturi la màquina. Sabeu prou que no hi ha alternativa.
Pas, pas, volta, volta.
