“Quan El Català sortia a la mar / els nois de Calella feien un cremat. / Mans a la guitarra, solien cantar / ‘visca Catalunya!, visca El Català!’”. Molta gent coneix aquests versos, els ha cantussejat, en alguna nit acaronada per la brisa marinera, davant d’un grup de cantaires d’havaneres i sota els efectes del beuratge a base de rom calent que s’esmenta en la tonada. El meu avi és indiscutiblement l’havanera en llengua catalana més coneguda i ha esdevingut una mena d’himne popular a Catalunya. Sovint es tendeix a creure que és una cançó tradicional. No és així: té autor conegut i va ser escrita fa poc més de cinquanta anys, el 1968.
A la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, que se celebra des del 1967 cada juliol, d’uns anys ençà, la interpretació apoteòsica final d’El meu avi sol culminar amb crits d’“independència” i oneig d’estelades. Un paradoxal destí per a una cançó que, de fet, és un homenatge als catalans que van lliurar la vida combatent perquè Cuba continués sent una possessió espanyola, ara fa 125 anys. El cantautor Miquel Pujadó, en el llibre Diccionari de la cançó (Enciclopèdia Catalana, 2000), arriba a qualificar la peça d’aquesta manera: “arbora sense cap mena de vergonya tres -ismes que, teòricament, no haurien de resultar gaire simpàtics a la nostra col·lectivitat: el militarisme, el colonialisme i l’espanyolisme”.
El meu avi evoca la història d’un mosso empordanès mobilitzat per combatre a la guerra de Cuba (explicada des del record per un seu net) en el moment d’embarcar-se en un vaixell anomenat El Català, “el millor barco de guerra de la flota d’ultramar”, mentre oficialitat i marineria, íntegrament nascudes a Calella, s’acomiaden entre càntics i proclames patriòtiques. L’expedició empordanesa es planta “al mar de les Antilles” i tota la tripulació mor “al peu del canó”, s’intueix que torpedinada per alguna nau de l’armada dels Estats Units. Val a dir que, en general, la narració dels fets és prou continguda i no carrega les tintes en l’exaltació dels valors marcials i l’heroisme propis de la literatura militarista; però tampoc apunta cap missatge crític contra el capteniment de les autoritats espanyoles de mantenir viva una guerra que els vents de la història ja havien proclamat perduda feia temps i que va costar milers de joves vides humanes. No és un pamflet bel·licista, però tampoc és un himne de pau.
Josep Lluís Ortega Monasterio, autor de l’havanera, va fer la guerra amb el bàndol franquista, es va llicenciar com a oficial de l’Exèrcit el 1944; durant la transició va ser empresonat per donar suport a l’organització clandestina Unió Militar Democràtica (UMD)
“Penso que, si aquesta havanera ha arrelat és perquè el català admira molt els seus avantpassats. I no hi ha cap família de nivell inferior que no hagi tingut un parent implicat en la guerra de Cuba”. Així reflexionava sobre el secret de l’èxit d’El meu avi el seu autor, Josep Lluís Ortega Monasterio, en una entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs a TV3, l’any 1986. Això de “nivell inferior” era una manera no molt afortunada de referir-se al fet que, com ell mateix aclaria, a causa de la llei d’exempcions al servei militar, “només es mobilitzaven soldats de lleva de classe humil. Els rics pagaven 300 duros i se’n deslliuraven”. Segurament, però, en l’èxit de la cançó hi va contribuir també molt l’hàbil “visca Catalunya” usat en un moment de recuperació de la simbologia catalanista associada al final del franquisme. Ortega explicava fa 27 anys que va entendrir un censor gironí “que era molt amic meu”, reticent a deixar-li colar l’exclamació: “Li vaig tocar la fibra sentimental: ‘Si tu abuelo también estuvo en la guerra, y las pasó canutas’. I el vaig convèncer”.
Un militar amb senyera i ikurriña
La vida i la personalitat d’Ortega Monasterio expliquen en bona part els equilibris identitaris de la seva composició més recordada. Nat a Santoña (Cantàbria) el 1918, criat a Mutriku (Guipúscoa) en el si d’una família basca, empeltada en la llengua i les tradicions èuscares, però alhora de tradició militar: era fill i net d’oficials de l’exèrcit. Amb set anys queda orfe de pare i mare i és enviat a criar-se amb unes tietes al Gironès, en un ambient carlí i catòlic. En esclatar la Guerra Civil va travessar la frontera i s’incorporà a l’exèrcit franquista al País Basc. Es llicencià a l’Acadèmia General Militar de Saragossa 1944. Passà per diverses destinacions (Jaca, Menorca), on cada cop mostrà més inclinació per la música que per la milícia.
Destinat a Palamós, va esdevenir un dels dinamitzadors del revival del gènere mariner a la costa gironina: va impulsar la creació de la Cantada d’Havaneres de Calella i va fundar el grup Cavall Bernat. El 1976, quan tenia el grau de coronel, es va implicar en la Unió Militar Democràtica (UMD), una organització clandestina formada per oficials que reclamaven un exèrcit més professional i despolititzat en l’escenari postfranquista. Detingut i enviat a un presidi militar a Cadis, va sortir en llibertat gràcies a l’amnistia de 1977, però fou expulsat de les forces armades. El 1984, el govern espanyol va restituir el rang de tots els que havien estat implicats en l’UMD, però Ortega, dedicat de ple a la música, ja no es va reincorporar a l’exèrcit. Va morir l’any 2004 deixant compostes una cinquantena de cançons, entre les quals, 29 havaneres, en català, castellà i basc.
L’autor de ‘El meu avi’ es va inspirar en el capità Manuel Deschamps, que dirigia el ‘Montserrat’, que no era “el millor barco de guerra de la flota d’ultramar” sinó un navili mercant de la Transaltántica Española que va ser militaritzat i va burlar en dues ocasions el bloqueig de l’armada dels EUA a Cuba
Ortega va escriure El meu avi basant-se, segons afirmava, en dues fonts històriques: un ancestre seu, que va participar en les hostilitats, i Manuel Deschamps Martínez (1853-1923), un capità navilier d’origen gallec establert a Canet de Mar que era oficial major del vapor Montserrat, conegut amb el malnom El catalán. Però el Montserrat no va ser “el millor barco de guerra de la flota d’ultramar”; de fet, ni tan sols un “barco de guerra”. Es tractava d’un navili de transport de passatge i mercaderies que cobria la línia entre Cadis i l’Havana, que, coincidint amb la irrupció dels Estats Units en el conflicte, el 1898, va ser confiscat i militaritzat pel govern de Madrid. El Montserrat, diuen les cròniques, va burlar dos cops el setge naval nord-americà a l’illa i aconseguí atracar a Cienfuegos transportant soldats de lleva, correu i intendència. Pel seu bon timó, Deschamps fou llorejat i és l’únic patró civil sepultat al Panteó dels Mariners Il·lustres a San Fernando (Cadis).
Quan parlem de la guerra de Cuba, en realitat hauríem de parlar de les guerres de Cuba, un període d’inestabilitat de trenta anys amb moments de control relatiu i diversos acords de pau fallits. El primer esclat independentista es produeix el 1868, coincidint amb la revolució que a la Península es coneix com La Gloriosa, que va fer caure el regnat d’Isabel II. En general, però, en la mentalitat popular, el conflicte s’associa al moment en què l’armada dels Estats Units va intervenir amb la intenció de situar sota la seva òrbita totes les possessions espanyoles del Carib i el Pacífic, arran de l’enfonsament del cuirassat USS Maine al port de l’Havana. Aquesta va ser una guerra llampec, d’a penes cinc mesos entre l’abril i l’agost de 1998. La superioritat de la flota estatunidenca va quedar manifesta en l’únic enfrontament naval seriós, a la badia de Santiago. De fet, és prou estesa la teoria segons la qual va ser, de fet, una falsa guerra, l’escenificació d’una resistència simbòlica per part del govern de Madrid per evitar l’esclat revolucionari que es creia que hagués pogut provocar a la Península una rendició sense plantar batalla. Per a la història queda una frase atribuïda a Eugenio Montero Ríos, diplomàtic espanyol que va firmar la capitulació a París, que apuntalaria la tesi: “Ho hem perdut tot, menys la monarquia”.
La idea d’un vaixell carregat de mossos catalans salpant d’un port empordanès cal acotar-la la imaginació recreativa d’Ortega Monasterio. En canvi, sí que ha quedat alguna fotografia, no tan idealista, del retorn. El gener de 1899 atracava al port de Barcelona el Château Lafitte, paquebot francès amb més de mil soldats procedents de camps de presoners dels Estats Units a Cuba, i d’entrada abandonats la seva sort per les autoritats de Madrid, transportats en pèssimes condicions de salubritat i nutrició: més d’una cinquantena van morir durant el trajecte i molts més en els mesos següents. Però aquests anomenats “vaixells de la mort” no tenen cap cançó dedicada.
La guerra, negoci d’indians
El Montserrat de Deschamps operava per a la Compañia Transatlàntica Española, fundada el 1849 per Antonio López i López (1817-1883), amb el nom de A. López y Cía., i que als anys vuitanta va obtenir la concessió exclusiva per al transport de passatge entre la Península i el Carib, inclosos els soldats de lleva. López, nat a Comillas (Cantàbria), emigrat i enriquit a Cuba i establert després a Barcelona, és el prototipus de la nova classe burgesa, que fa fortuna amb els rèdits de les possessions colonials a ultramar, coneguts com els indians. L’estàtua que aquest pròcer tenia a Barcelona, en la plaça que duia el seu nom, fou retirat l’any 2018 pels seus vincles amb el comerç de mà d’obra esclavitzadada.
Amb la família López al capdavant, així que va esclatar la primera guerra cubana, el gruix dels indians catalans amb interessos a l’illa es va mobilitzar ràpidament per evitar una secessió que els pogués posar en joc els seus interessos. Catalunya fou el primer territori de l’Estat espanyol que va enviar a Cuba batallons amb més de 3.600 voluntaris, el mateix 1869, una operació tutelada per la Diputació de Barcelona, però finançada per un patriciat que aviat crearia el Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, presidit per Antonio López i l’industrial Joan Güell i Ferrer, un lobby contrari a negociar res amb la revolta cubana. Més endavant vindria el Banc Hispano Colonial, el 1875, fundat per l’omnipresent López i amb dinou catalans en el seu primer consell d’administració, com un vehicle de finançament de la maquinària militar posada en marxa per sufocar les revolucions a Cuba, Puerto Rico, la República Dominicana i les Filipines: primer, amb un crèdit directe al govern espanyol i més endavant amb la gestió en exclusiva de diverses emissions de deute públic de l’Estat. A poc a poc, per a la burgesia catalana, la guerra havia passat d’un vehicle per protegir els seus negocis a un negoci per ella mateixa.
“Una havanera galana”
“Quan a Cuba jo arribí / me n’aní a l’hermosa platja / a la platja d’Orient / que mira a l’indret d’Espanya. / Davant mos plorosos ulls / papalloneja una barca / on canten los mariners / una havanera galana”. Aquests versos donen principi a la que segurament és l’havanera més antiga coneguda en català. I té un lletrista ben il·lustre: Jacint Verdaguer, que la va incloure en el recull Pàtria, dut a impremta el 1888 (la versió musicada no vindria fins a gairebé cent anys després, de la mà de Josep Bastons). Il·lustre en el panteó de les lletres catalanes, però també en la nòmina d’empleats de la Companyia Transatlàntica, com el capità Deschamps. El poeta osonenc va servir com a capellà de bord en els seus vaixells entre els anys 1874 i 1876 i va poder conèixer de primera mà les belleses de la manigua i les noves músiques que s’hi conreaven.
Com una subtil arma de propaganda bèl·lica, les havaneres del segle XIX transmetien imatges idíl·liques d’una illa agitada per les convulsions independentistes
Sorgida als salons de l’Havana i Santiago a les primeries del segle XIX, el que avui coneixem com a havanera era d’inici una música de ball, interpretada al piano, basada en la contradansa que feia furor a Europa. A partir del darrer terç del segle ja apareix el gènere cantat tal com el coneixem, amb peces que encara perduren, com La paloma (1863) escrita pel basc Sebastián Iradier, o l’anònima La bella Lola. Amb poca continuïtat a Cuba després de la independència, serà des de l’altra banda de l’Atlàntic que el gènere s’incorpori al mainstream de la música popular, sobretot amb la inclusió de números d’havanera en sarsueles, i també òperes. No en va, l’havanera més universalment coneguda és l’ària “L’amour est un oiseau rebelle” del drama líric Carmen, amb partitura de Georges Bizet, estrenat el 1875. La mirada hispanocèntrica és molt palesa en una narrativa que sempre evoca els territoris antillans des del sentimentalisme romantitzador, i on les persones no blanques, si apareixen, són “negritos” i “mulatas”, un apunt pintoresc, i sexualitzat en el cas de les dones. Com una subtil arma de propaganda de guerra, aquelles havaneres enviaven postals ensucrades de crepuscles rotunds i relats escapistes d’amors perduts des d’un territori que ja vivia agitat per les convulsions independentistes.
Malgrat el precedent verdaguerià, i algun altre cas notable com La gavina –escrita als anys vint per un begurenc emigrat a Cuba, Frederic Sirés, en versió bilingüe, catalana i castellana–, l’havanera cantada en català és un fenomen relativament recent i forma part d’un procés de veritable reinvenció del gènere que s’opera des d’algunes localitats de la costa empordanesa, principalment Calella i Palamós, als anys seixanta i setanta del segle XX. El filòleg Joaquim Molas, a Història de la Literatura Catalana (Ariel, 1986), ho va definir com “un dels fenòmens moderns més notables de tradicionalització”, és a dir, l’adopció d’una manifestació cultural amb certa pàtina d’arrelament, però sense una base real prèvia. És una havanera reubicada en el format de cant de taverna i que ja s’ha deslligat del passat colonialista, adoptant temàtiques marineres més genèriques, sempre des del tòpic idealitzant. Amb tot, l’avi més popular de la cançó catalana (amb permís d’en Siset, el rondinaire antiautoritari de L’estaca) s’ha erigit en una excepció intocable malgrat el seu llast incòmode.
