Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

"Com a dones, la guerrilla era el lloc on teníem més llibertat"

LLes cinc dones entrevistades d'esquena, perquè han preferit que no se les reconegui / Lara Mazagatos

Des d'El Salvador, el País Basc, Catalunya, Itàlia i el Kurdistan, cinc dones parlen de la seva experiència en la lluita organitzada més enllà de les armes; de la necessitat d’espais no mixtes i del paper de l’internacionalisme

Rosa Maria va lluitar amb el Front d’Alliberament de Catalunya, Mertxe amb ETA, Rossa Tidei amb una organització armada a Itàlia -que no ha volgut concretar-, Alicia Pacas amb les Forces Populars d’Alliberament Farabundo Martí al Salvador i Zilan Serhat a les muntanyes kurdes. Cinc dones que el col·lectiu no mixte Azadí Jin, vinculat a la Plataforma Azadí de solidaritat amb el poble kurd, va congregar a Barcelona del 15 al 17 de novembre a les Jornades “Dones més enllà de les armes”, amb l’objectiu de contribuir a construir la història des d’un punt de vista no hegemònic: el de les dones que lluiten. Herstory –herstòria– és un terme per expressar el teixit de relats i memòries de dones que es contraposa a la història patriarcal explicada des d’espais de poder. Amb més de sis dècades a l’esquena, moltes d’aquestes activistes mai s’havien assegut davant d’una audiència a explicar la seva experiència. Ho fan en un moment en què les dones, arreu, estan teixint xarxes de solidaritat entre elles i ho volen fer mirant enrere, reconeixent les violències viscudes, els aprenentatges acumulats i construint crítica i autocrítica per continuar.

Menys Serhat, que va agafar el fusell al Kurdistan dels anys 90, totes van lluitar durant les dècades dels 70 i 80 en contextos revolucionaris emmarcats en la guerra freda dels dos blocs hegemònics, però les seves lluites estaven travessades per molts més eixos. El nacional, el territorial, el de classe, el de gènere… tots tenen en comú la procura de la llibertat, que per a la dona és una doble lluita a qualsevol indret del món. Cada una parla de com i perquè va començar a lluitar, de què significava ser dona dins la seva guerrilla, el seu grup autònom o la seva organització militar, de la necessitat de crear grups no mixtes i de la importància de l’internacionalisme per la transformació social.


Com us vau unir a l’organització on vau lluitar?

Mertxe. A finals de l’any 68, a París, se m’ofereix la possibilitat d’entrar a ETA. Vaig entrar-hi perquè em semblava un referent d’esquerres i la meva consciència de classe és el que predominava. Posteriorment, va venir la consciència feminista.

Maria Rosa. Em vaig unir al Front d’Alliberament de Catalunya perquè un amic m’ho va proposar. A través de grups de la universitat que coneixia per allà, estava buscant.

Rossa Tidei. Vaig començar a fer treball al barri, a les okupes, especialment amb les dones. Això va enfortir la meva consciència. Des del principi, vaig prendre el que anomenàvem “la doble militància”. Quan em vaig endinsar en la lluita armada ja estava dins del feminisme i tenia vincles amb dones i companyes feministes que em van donar suport.

Alicia Pacas. Les condicions que em van portar a organitzar-me quan tenia 20 anys va ser la situació política, econòmica i social que estava vivint, en aquell moment, a El Salvador. Cada dia la misèria augmentava. Em vaig organitzar amb una cèl·lula clandestina de l’UR19 (Universitaris Revolucionaris 19 de juliol). El poble havia de ser el protagonista de la seva lluita, vam aconseguir un bon grau de solidaritat i de germanor. Molts parlen de què el conflicte armat va esclatar l’any 80, però no parlen de què el procés revolucionari va començar als 70, va ser un treball de formiga. Quan s’incorporen les camperoles al moviment revolucionari, moltes estudiants vam anar a diferents zones del país en un temps d’auge de la Teologia de l’Alliberament: monsenyor Romero era la veu dels sense veu.

Zilan Serhat. L’any 1991 em vaig unir a les unitats de la guerrilla, tenia 13 anys. Us preguntareu com pot ser que una nena s’uneixi a la lluita armada, però l’estat dictatorial de Turquia -amb el nostre idioma prohibit, pressions per seguir la religió musulmana, etc.- i una societat feudal que no donava oportunitats a les dones -ens posaven més edat al carnet d’identitat per casar-nos aviat-, em va fer entrar en una cerca de llibertat que em va obrir el camí cap a la lluita del moviment kurd. Els meus anys de guerrillera van ser difícils; vivíem en coves a la muntanya d’Ararat, amb un clima molt fred, però també teníem coses bones, com la companyonia. Mai me n’he penedit.


Com era ser dona a l’organització on lluitaves?

M. Va ser un aprenentatge: imposar-te parlar en públic i imposar-te, també, amb els companys. Quan t’estan educant per ser mare i esposa fidel, submisa, suau i no agressiva, si entres en política, t’has de reeducar. El fet de sortir al carrer o d’entrar en un bar sola ja era una transgressió, imagina’t com era entrar en una organització. Amb les companyes anàvem descobrint la qüestió feminista en la quotidianitat. Jo portava llibres de París d’amagat i anàvem llegint i descobrint.

“El fet de sortir al carrer o d’entrar en un bar sola ja era una transgressió, imagina’t entrar com era en una organització”

M.R. Era tot un món només patriarcal. És a dir, no existia la possibilitat de pensar que una dona pogués fer alguna cosa també. Llavors, les poques que estàvem en grups autònoms havíem de ser molt rebels, perquè si no ho eres, costava fer valdre els teus drets entre els teus companys, que encara que fossin revolucionaris eren totalment masclistes. Estàvem en un moment en què les dones no podíem entrar en un bar soles, no podíem fumar un cigarret allà enmig, el pare t’havia d’autoritzar si volies estudiar a la universitat, t’havia de fer el permís pel carnet de conduir… Les dones no teníem res, cap autonomia ni cap possibilitat de ser nosaltres, o sigui, d’empoderar-te que diem ara. Sobretot, crec que la rebel·lia és el que ens va fer més fortes de cara a poder participar en aquests ambients i grups, i poder donar resposta a la societat.

R.T. A les organitzacions mixtes sempre m’he sentit incompleta. Considero cabdals els espais no mixtes. De fet, vaig ser una de les fundadores d’un dels primers grups feministes comunistes a Roma. Sempre em va acompanyar en la militància i moltes de les pràctiques que aprenguérem en aquell temps de la revolució sexual -en el que treballant als barris es descobrien coses absurdes, com que la dona era dolenta si tenia plaer-, van ser molt importants a fora, amb altres dones.

“A les organitzacions mixtes sempre m’he sentit incompleta. De fet, vaig ser una de les fundadores d’un dels primers grups feministes comunistes a Roma”

Z.S. Quan em vaig unir a la guerrilla, els companys no ens acceptaven, ja que tenien una mentalitat patriarcal i feudal. També l’Estat turc ens atacava: deia que les dones que estàvem a la guerrilla érem bruixes i les famílies se sorprenien en veure que érem normals. Vam insistir molt a quedar-nos a la guerrilla perquè era el lloc on teníem més llibertat. Els companys ho van acceptar a condició que fóssim com ells: “si aixequem vint quilos, vosaltres també”, ens deien. Tot i que després hem vist que era un error intentar assemblar-se als homes, així ho vam fer i el resultat de la nostra resistència són els milers de guerrilleres avui, tant a les muntanyes com a les YPJ, a Rojava. I puc dir que he vist com la veu de les dones en combats produeix por.


Teníeu espais no mixtes, només de dones, dins l’organització? Creieu que són necessaris?

M. Em semblen fonamentals. Quan vam començar en el moviment feminista a Euskal Herria, l’any 1977, hi havia resistència, tant per part dels companys com de les companyes, perquè creien que primer havíem de fer la revolució i prendre el poder. He militat en espais mixtes en qüestions sectorials, com el moviment antinuclear, contra l’exclusió social, en espais veïnals… I amb l’experiència, cada vegada tinc més clar que és necessari crear espais no mixtes, se’m fan insuportables els tios d’esquerres que van de feministes i et volen donar lliçons.

M.R. Dono molta importància als espais no mixtes perquè, quan les dones ens trobem, som capaces de treure tot allò de nosaltres que a vegades, o bé per timidesa, perquè no ens creiem la nostra potència o perquè ens han maxacat molt i ens hem cregut que som de segona, no trèiem… Si les reunions són mixtes, els homes sempre intenten capitalitzar-les. Llavors, és un doble esforç el que hem de fer les dones per poder participar. Els espais no-mixtes ens donen la possibilitat d’enfortir-nos, de reconèixer-ns entre nosaltres i de fer un camí juntes molt més potent.

“Amb l’experiència, cada vegada tinc més clar que és necessari crear espais no mixtes, se’m fan insuportables els tios d’esquerres que van de feministes i et volen donar lliçons”

R.T. La necessitat d’estar amb les dones la teníem perquè no existia en la nostra història un marc de les dones lliures. Hi havia la història de les dones enteses com a mares, filles i esposes, però no com a dones lliures. Llavors havíem de prendre aquest espai i per això la doble militància.

A.P. Nosaltres érem mixtes. Quan estàvem a la trinxera tant el company em defensava mi, com jo a ell; no se sentia diferència. Hi havia diferències als fronts de guerra: després d’un combat, la majoria de dones anaven a netejar, a cuinar o a fer uniformes, mentre els homes anaven a netejar els seus fusells. O sigui, es notava, tot i que també hi havia homes que molien blat de moro. Quan vaig passar a formar part de l’organització político-militar, que sota jurament t’entregaven una arma, el mateix que llegien a un home, ho llegien a una dona.

Z.S. Amb el desenvolupament d’espais autònoms no mixtes hem estat conscients de la nostra força. Al principi no volia separar-me dels companys homes en la lluita, però a través de la formació ho vaig entendre i vaig acabar sent comandant de 30 guerrilleres. Ara tenim un sistema confederal, amb el Congrés de dones del Kurdistan, on desenvolupem el nostre treball autònom en l’àmbit militar, polític, econòmic i diplomàtic. Per aconseguir això, hem donat molt, hi ha milers de dones màrtirs i en presons, però també tenim una gran organització de les dones i aquest és el gran èxit de la revolució al Kurdistan.


Quin espai tenia l’internacionalisme dins la vostra lluita i com l’enteneu?

M. Em sembla clau. He sigut sempre internacionalista, participant en troabdes i brigades amb què no anàvem a ensenyar, sinó a compartir i, fonamentalment, a aprendre. És important unir i coordinar lluites en aquests moments de globalització, quan ens travessen privilegis i opressions amb un fil conductor. Com puc ser impassible al que està passant a Hondures, Guatemala, Colòmbia, Mèxic o a l’Àfrica, quan són transnacionals espanyoles les hi actuen?

R. L’internacionalisme és quelcom que es practica. El patriarcat és un sistema global, i la resposta també ha de ser-ho. L’organització armada en la qual participava tenia vincles amb les altres organitzacions armades, i clar, sempre hi va haver aquest diàleg i connexió, però encara va existir més entre les dones. Per exemple, la tècnica de l’autoconsciència ens ve de les companyes americanes i del que ara fem amb la jineoloji. A més a més, connectar-nos amb les dones de tot el món ens ha donat la possibilitat de veure que el patriarcat és el mateix; que no depèn d’una religió ni d’una cultura, sinó que toca totes les persones del món. Les dones que són violades a un costat del món també ho són a l’altre, per un problema de la sexualitat masculina.

 “Que un país fes una acció de solidaritat amb la nostra lluita ens aixecava la moral pensar que no estàvem soles. La solidaritat pels pobles que estan en lluita és tan important com el menjar”

A.P. Dins les estructures hi havia persones que s’encarregaven del treball internacional i quan ens arribava que un país havia fet una acció de solidaritat amb la nostra lluita era com una injecció, ens aixecava la moral pensar que no estàvem soles, que hi havia gent que estava atenta a com lluitàvem, que lluitava amb nosaltres. La solidaritat pels pobles que estan en lluita és tan important com el menjar.

Z.S. El PKK és internacionalista des de l’inici, amb la participació de companys turcs. I l’internacionalisme ha anat prenent força. Sabem que passi el que passi, no estem soles. A la guerrilla dona molta empenta veure les companyes internacionalistes; és la revolució de totes.