Marta Tafalla, professora de filosofia a la UAB, ha dedicat la seva carrera a analitzar com ens relacionem amb la resta d’espècies i la biosfera. En el seu darrer llibre, Paradojas de la experimentación en animales: ética, salud y crisis ecológica (Plaza y Valdés, 2025), disecciona i qüestiona els fonaments que mantenen els mètodes de vivisecció al centre de la investigació científica. “Hi ha una pressió brutal per no criticar l’experimentació en animals, i rebuig cap a les investigadores que expressen que no volen treballar així”, assegura Tafalla, alhora que defensa l’aposta per mètodes sense animals no només atenent a raons ètiques, sinó d’eficàcia científica.
A la Directa del mes de gener, dediquem el reportatge central a analitzar l’ús d’animals en l’experimentació i l’abast a Catalunya. Subscriu-t’hi per rebre la revista.
Quines peces conformen el que diverses autores crítiques amb l’ús d’animals amb finalitat d’investigació anomeneu “complex industrial” de l’experimentació en animals?
La gent creu que tota l’experimentació que es fa és per curar el càncer o l’alzheimer, i això no és cert. Només una petita part de l’experimentació és per intentar trobar la cura a problemes de salut humana. Hi ha molts altres àmbits d’experimentació que usen animals. Hi ha experimentació militar, per exemple. L’armament es prova amb animals. Hi ha molta experimentació que se’n diu bàsica, que és experimentació que es fa simplement per anar acumulant coneixements, però que no té per què tenir cap mena de finalitat pràctica mai. Aquesta mena d’investigació bàsica, que es fa molt a biologia i veterinària, per exemple, està impulsada per la pressió del sistema d’investigació, perquè els investigadors acadèmics, els de les universitats, han de publicar molt per mantenir el seu lloc de treball.
“Veiem un tipus de recerca molt repetitiva: van fent pràcticament el mateix perquè tenen urgència per publicar en revistes, que és el que es valora en la carrera científica”
I, a més, veiem que moltes vegades és un tipus de recerca molt repetitiva: van fent pràcticament el mateix perquè tenen molta urgència de fer molts experiments per publicar papers, perquè publicar en revistes científiques és el que es valora en la carrera científica; el que fa currículum, aporta estatus i obre oportunitats professionals.
També, hi ha molta recerca per a ramaderia, sobretot per a la ramaderia industrial, perquè tenir els animals en condicions d’amuntegament i en condicions higièniques no gaire bones, els fa més propensos a tenir problemes de salut. Això està dirigit a obtenir un profit econòmic. No té a veure amb què et preocupi la salut animal, sinó simplement amb com poder aconseguir que els pollastres creixin més ràpid, que les gallines posin més ous, que aguantin millor aquestes condicions… El mateix passa amb la piscicultura: a Espanya s’està desenvolupant molt aquest negoci i, com a Noruega, s’hi fa molta experimentació en peixos. Després, hi ha també l’experimentació que es fa per provar productes tòxics; tota mena de productes que surten al mercat: insecticides, herbicides, vernissos, pintures… Són indústries que fabriquen tota mena de productes i que utilitzen grans quantitats d’animals per fer-los ingerir aquests productes per veure què és el que passa. Això és una part molt horrorosa, perquè com que són productes que, efectivament, són tòxics, els animals amb què es proven els seus nivells de toxicitat tenen unes morts absolutament horribles. És veritat que en el camp de la toxicologia, en part perquè és tan horrible, s’està fent un esforç molt gran per part d’una part de la comunitat d’experimentadors per substituir els animals per mètodes sense animals. Fan les proves amb teixits cel·lulars; amb cultius de cèl·lules. Aquí està havent-hi batalla. Ara he fet un resum d’usos, però la diversitat en què s’usen animals per experimentar és enorme.
“Indústries que fabriquen tota mena de productes tòxics utilitzen animals per fer-los ingerir els productes i veure què és el que els passa”
El que ha passat en les darreres dècades és que han començat a aparèixer una sèrie d’empreses que viuen d’això. Aleshores hi ha, per exemple, les empreses que crien els animals per experimentar: els que crien els gossos, els gats, els ratolins, els conills i els porcs; tots aquests animals que s’utilitzen, hi ha unes empreses que els crien i els venen. I, després, hi ha les empreses que fan les gàbies específiques pels laboratoris, les peixeres, el menjar pels animals destinats a l’experimentació, l’instrumental quirúrgic i tots els estris que necessiten al laboratori, que és un material molt específic. Si els conills els has de tenir immobilitzats, hi ha una empresa que fabrica aquest sistema concret. Si tens primats, hi ha una empresa que et fabrica les cadires on immobilitzes els primats. També, les que et fan el software pels estudis. Això és un negoci que ha anat creixent moltíssim en les darreres dècades, i els convé que continuï. L’experimentació en animals mou molts diners a escala mundial, i qui se’n beneficia d’una o altra manera fa lobby per mantenir-la.
“És un negoci poderós; no és com al segle XIX, quan els experimentadors eren quatre. Ara és a gran escala internacional”
També han anat apareixent les empreses que fan experimentació per encàrrec. Cada vegada més, universitats, centres de recerca públics, farmacèutiques, i tota mena d’empreses, subcontracten altres empreses perquè els facin l’experimentació en animals. El negoci va creixent perquè cada vegada hi ha més gent que viu de l’assumpte. És un negoci molt poderós; no és com al segle XIX, quan els experimentadors eren quatre. Ara és a gran escala internacional.
Un dels pocs noms que potser ens sona del sector d’empreses que fa experimentació per encàrrec, les anomenades CRO (Contract Research Organization), és Vivotecnia. Està denunciada per maltractament, arran de la filtració d’imatges del laboratori que té a Madrid, el 2021, i el judici s’espera que tingui lloc d’aquí uns mesos.
Amb Vivotecnia hi ha treballat la Universitat de Barcelona, per exemple, després de fer-se públic el material obtingut amb la infiltració de l’activista Carlota Saorsa. Per mi és una mostra de com de poc importa en la recerca el benestar dels animals. Això d’externalitzar d’experiments és recent, de les darreres dècades. Però ha sorgit com un negoci, igual que se subcontracten moltes altres coses.
La part de l’experimentació que usa animals que és més difícil de posar en qüestió és la que es destina a investigar malalties humanes greus; que generen molt patiment. Posaves d’exemple tu mateixa el càncer i l’alzheimer. En aquests casos també problematitzes utilitzar animals amb finalitats de recerca?
Per una banda, hi ha el problema ètic, i, després, també, el problema científic. Són les dues potes de l’assumpte. La qüestió ètica és molt senzilla: s’està experimentant en animals perquè no es vol experimentar en humans, perquè entenem que usar humans, tenir-los tancats, provocar-los una malaltia i veure què passa si els fem això o allò, seria una barbaritat. S’ha fet en el passat i ningú no vol que això es torni a fer mai més. En aquest sentit, molta de la recerca es fa amb animals per substitució. Com que la majoria de la gent pensa que els animals no són tan importants com les persones; que no són vides igual de valuoses, doncs fem amb els animals allò que amb els humans no volem fer. Aquests animals estan permanentment tancats, en espais molt petits, per tenir un control exhaustiu de les condicions en què estan i poder-los observar molt bé. Són animals als quals se’ls provoca malalties i un patiment. La vida d’aquests animals és d’un patiment extrem. S’ha d’afegir que cada vegada que algú ha entrat amb una càmera oculta en un laboratori d’experimentació, no només el de Vivotecnia, que és el cas més famós aquí, el que veu és que el tracte dels tècnics sovint empitjora la situació en què viuen els animals.
“Com que la majoria de la gent pensa que les vides dels animals no són tan importants com les persones, fem amb els animals allò que amb els humans no volem fer”
Com més llegim sobre el que es fa als animals, més sabem que les condicions són terribles. Per exemple, quan es fan estudis de memòria, és a dir, per veure si un ratolí recorda tal o qual cosa, el ratolí el tenen permanentment en una gàbia i de tant en tant el treuen i el posen en un laberint, per veure si troba la sortida. Per tal que el ratolí accepti fer les proves, moltes vegades el que fan és tenir-lo sense menjar o sense beure, i només li donen de menjar o beure en fer la prova, per motivar-lo. Imagina’t viure així. Sabem que és una barbaritat tremenda, i que hi ha una part dels experimentadors que acaben desencadenant problemes de salut mental. Com pot ser que un mètode científic provoqui problemes de salut mental?
I l’altra pota problemàtica, a banda de l’ètica, dius que és en termes estrictament científics?
Experts en càncer mateix expliquen que la recerca que es fa per entendre malalties humanes a partir d’altres espècies és molt poc eficaç. Se’n fa molta amb ratolins, perquè són petits i manejables. No és per un altre motiu. Amb els macacos costa de treballar perquè es defensen molt, mosseguen. Hi ha tot de coses pel mig que fan veure que escollir l’animal no és científicament objectiu. Experts en càncer el que et diuen és que acaben sabent moltes coses del càncer en ratolins, no en humans.
“Experts en càncer el que et diuen és que acaben sabent moltes coses del càncer en ratolins, no en humans. Les diferències entre espècies fan que sigui un mètode poc eficaç”
Les diferències entre espècies fan que sigui un mètode poc eficaç. I també és molt problemàtic perquè els animals, com que els tenen en condicions estressants, tancats, sense poder fer les seves conductes naturals, intentant fugir, desenvolupen malalties, a banda de la malaltia que els han provocat per fer recerca: problemes digestius, a la pell, de comportament… Aleshores és molt difícil saber què està fent el càncer i quines coses estan passant perquè l’animal està estressat.
Són una excepció, dins del món científic, les persones que plantegen aquesta problemàtica?
Els experimentadors que són una mica assenyats això ho estan reconeixent i està havent-hi molta reflexió col·lectiva. El que estan dient cada vegada més els científics és que la immensa majoria, al voltant del 90% dels medicaments que funcionen en animals, no funcionen en humans [l’Agència Europea del Medicament obliga a provar en animals la seguretat dels productes abans d’autoritzar-los]. El mètode no és bo. El que passa és que una vegada tu tens muntat aquest complex industrial, del qual viu tanta gent, ara desmunta-ho! Digues-los que això no funciona i que s’han de posar a treballar amb mètodes sense animals! Els fas canviar el negoci, i aquest és sobretot el problema que hi ha ara.
A Catalunya, fa uns anys, es va impulsar el projecte Biocat, per situar Catalunya com “un dels ecosistemes de ciències de la vida i de la innovació en la salut més dinàmics d’Europa”, tal com el presenta ACCIÓ, l’agència de la Generalitat per la internacionalització de l’economia. Sota aquesta marca, hi ha moltes empreses dedicades a un o altre aspecte de la biomedicina, que genera desenes de milers de llocs de feina i un 7,6% del PIB català, segons calculen. Entre aquestes, hi ha diverses CRO i criadores d’animals destinats als laboratoris. Si les condicions no canvien, és a dir, si no hi ha de manera equiparable recursos i esforços per desenvolupar i implantar metodologies sense animals, ser un pol biomèdic vol dir ser un pol d’ús d’animals destinats a l’experimentació?
Sí, totalment. Bona part d’això té a veure amb el negoci, amb mantenir la màquina en funcionament. No té a veure amb promoure la salut. S’utilitza la salut com a excusa. I es veu amb coses molt senzilles: tu vas al supermercat i està ple de menjar que és una porqueria, que és dolent per la salut, i que ho sap tothom que és així. Està ple de begudes ensucrades, brioixeria industrial i de tota mena de productes que si t’alimentes regularment amb això, augmenta el risc de tenir problemes de salut: cardiovasculars, diabetis, etc. Si a un govern li preocupa la salut de la població, el primer que fa és dificultar que una empresa vengui merda. Es pot vendre tabac. El tabac és cancerigen. Però com que és un negoci, es manté el negoci. Tenim les ciutats plenes de cotxes que emeten substàncies tòxiques, que augmenten les malalties respiratòries.
“La salut és l’excusa. Si els preocupés la salut, el que farien és resoldre problemes de base. Però el fet és que les empreses que generen aquests problemes donen calés”
Si els preocupés que la gent tingui millor la salut, el que farien és resoldre problemes de base. Però no volen resoldre els problemes de base perquè les empreses que generen aquests problemes donen calés. Què és el que fan, doncs? Que la gent mengi merda i es posi malalta, i després torturo rates en un soterrani i a veure si trobem una pastilleta per donar a la gent perquè no es posi malalta arran de menjar merda. Si et preocupa la salut, vas a les causes del problema i vas a treballar en la prevenció, on no es posa l’accent. S’utilitza la salut com una excusa per l’objectiu de fer calés. És com funciona, i com es beneficia empreses amb una capacitat de fer lobby immensa. Tenen una gran capacitat per reunir-se amb els polítics, convèncer els mitjans de comunicació… Si els critiques, de seguida et diuen que ets anticiència, que no et preocupa la salut de la gent. I com que les crítiques són bèsties, hi ha por de criticar-ho.
Si un grup científic, vinculat a una universitat del país o a una institució com el CSIC, t’explica que la recerca que s’ha fet amb ratolins suposa un avenç en termes de coneixement o de resposta davant d’una malaltia, és molt difícil qüestionar que així és. No creus que caldria un coneixement molt especialitzat per contradir-ho amb solidesa?
S’ha construït un relat de què són els científics que exagera molt el que fan, perquè els científics, per començar, s’equivoquen constantment. I molts estan venuts a tota mena d’indústries. Hi ha molts científics treballant per la indústria militar, per la indústria ramadera, per les petrolieres… Crec que hem de ser una mica més crítics amb la comunitat científica, perquè sí que, òbviament, hi ha gent que fa les coses molt bé, però hi ha molta gent que no. I això és una cosa que ens costa una mica reconèixer perquè la ciència s’ha convertit en una mena de religió. I sembla que no es pot discutir res del que diuen. Les coses s’han d’analitzar perquè, igual que hi ha corrupció a la política, hi ha corrupció a la ciència. Els científics tenen una habilitat enorme per fer veure que allò que fan salvarà el món, i trobem que surt sovint a la premsa que un estudi en ratolins sembla que ho pot canviar tot. Sembla constantment que hi ha avenços molt importants i, si t’ho mires bé, d’allò no en surt res moltes vegades.
El marc legal estableix que els animals destinats a finalitats científiques han de ser els mínims imprescindibles. Per garantir-ho, es preveu que els comitès d’ètica facin de filtre. Com funcionen?
El primer a dir és que se’n diuen comitès d’ètica, però la immensa majoria de la gent que els conforma són científics que no tenen formació en ètica. Són científics que han fet biologia o veterinària i entenen l’ètica com l’opinió de cadascú sobre el bé i el mal, i això no és l’ètica. Per tant, d’entrada, és ridícul dir-li comitè d’ètica. La majoria de gent que està als comitès són experimentadors que es van tornant entre ells. És a dir, avui Pepe està al comitè d’experimentació i el seu col·lega Joan, que treballa al grup de recerca de la facultat del costat, li presenta un projecte, i algun dia serà al revés. Aquests organismes el que permeten és que potser les coses més absolutament exagerades no es facin. Però tot el que és recerca que es va fent de manera més o menys normal, en què els animals pateixen molt, es manté.
“Són els mateixos experimentadors que usen animals els que estan als comitès d’ètica que han d’autoritzar els experiments amb animals”
Aquests comitès el que impliquen és molta burocràcia. Però els investigadors acaben fent el que volen. El que està fent fer és molta paperassa, això sí, però no estan filtrant de debò. És un greenwashing pur i dur. Jo una cosa que recomano fer per fer-se una idea de què va tot plegat és anar a un congrés d’experimentadors i seure a escoltar què diuen.
Què hi has observat en fer-ho?
Te’n trobes dos o tres preocupats, els que tenen dubtes, els que no saben què fer, els que comencen a tenir penediment de coses que han fet; no saben com sortir-se’n i moltes vegades són els que acaben amb problemes de salut mental i els que ho acaben deixant, o intenten convèncer els col·legues de fer les coses una mica millor… Però no són la majoria els que expressen dubtes. En aquest món, hi ha la creença que no s’ha de posar en qüestió. I t’adones que continuar experimentant en animals té a veure amb el poder establert, amb fer carrera professional… No té a veure amb fer bona ciència.
“Hi ha pressió per acceptar experimentar amb animals, pressió per reprimir les emocions, per no qüestionar tot això, i per no parlar d’ètica”
Un catedràtic de Farmacologia que es diu Richard Miller, ara que ja s’ha jubilat -és curiós que hagi esperat…- ha tret un llibre supercrític amb l’experimentació. I jo crec que explica molt bé, perquè ho ha viscut des de dins, la pressió que hi ha perquè acceptis experimentar amb animals i la pressió per reprimir les emocions, per no qüestionar tot això i per no parlar d’ètica.
L’obligació dels estats a la Unió Europea, d’acord amb el marc regulador de l’ús d’animals amb finalitats científiques, és impulsar les metodologies sense animals
Hi ha una mica de lluita des de dins. Sí que hi ha científics que volen deixar l’ús d’animals. Tot el que s’està desenvolupant de mètodes alternatius, ho estan fent científics que volen canviar-ho. I hi ha molta gent jove que hi treballa. Hi ha una part de la gent que diu que això és horrorós i que estan desenvolupant mètodes sense animals i difonent-los. També hi ha ONG molt potents que intenten que això canviï.
“Hi ha molta gent jove que treballa en alternatives. Hi ha una part de la gent que diu que això és horrorós i que estan desenvolupant mètodes sense animals”
Està havent-hi un debat molt intens. Als Estats Units i a la Gran Bretanya ja s’estan movent coses, perquè hi ha pressió social, organitzacions socials molt professionals i molta discussió dins de la comunitat científica. Desenvolupar un programa potent per desplegar alternatives sense animals és una qüestió de voluntat política. Es podria fer i no es fa.
La inversió pública al nostre entorn amb aquest objectiu és nul·la, segons lamenten científiques que aposten per investigar amb mètodes sense animals. Què ho frena? Demana un canvi cultural?
És difícil perquè, en realitat, defensar l’experimentació en animals és el mateix discurs que defensar la ramaderia, la piscicultura, les curses de cavalls, la tauromàquia, i totes les formes d’explotació animal, que és un discurs antropocèntric especista. I en el que s’inverteixen molts diners és en què aquest discurs es mantingui com el majoritari. Perquè hi ha molts negocis que viuen de l’explotació animal, des de la pelleteria fins als zoos; des de la caça esportiva a la pesca industrial. Vull dir, són molts, molts, molts els negocis que viuen d’això, i els convé que hi hagi una cultura antropocèntrica i especista, i promouen aquesta visió del món. Això ho veus als mitjans de comunicació, que parlen dels animals sovint com si fossin coses. El seu benestar no importa gens. Del que es parla és del preu dels ous.
“A molts negocis els convé una cultura antropocèntrica i especista, i promouen aquesta visió del món. El sistema capitalista, en gran mesura, és l’explotació d’altres éssers vius”
És fruit de la cultura fomentada també pel sistema educatiu. Trencar-ho vol dir que t’has d’enfrontar al discurs dominant, i això és difícil. Al segle XIX, quan es creen les primeres organitzacions en contra de l’experimentació en animals, els experimentadors el que fan és burlar-se’n. I encara avui et trobes que la burla és habitual en qüestionar, no només l’experimentació en animals, sinó la mirada especista i antropocèntrica del món. I això és molt significatiu: si la resposta és burlar-te’n, on estan els teus arguments racionals? És part de tot un entramat. El sistema capitalista, en gran mesura, és l’explotació d’altres éssers vius.
L’abordatge del brot de pesta porcina africana seria un altre exemple de la lògica que relates?
Exacte. Els animals cada cop tenen menys llocs on viure: els fem fora de les ciutats, dels camps de cultiu, dels prats on hi ha ramats, de les zones de muntanya que les volem per a nosaltres per a fer esport… Els animals salvatges es van quedant sense hàbitat, i són els que fan funcions ecològiques. Els anem substituint per animals de ramaderia, que no en fan. S’està criminalitzant la fauna salvatge, que contribueix a la salut dels ecosistemes i està en declivi a tot arreu.
En alguns punts del país hi ha sobrepoblació d’algunes espècies.
És clar que també passa que en un lloc concret es concentrin molts animals, perquè hi ha menjar: que els conills es concentrin en llocs on hi ha cultius intensius on troben menjar, per exemple. Però en general, la fauna salvatge està en un procés de declivi accelerat. El conill mateix, a escala europea, és una espècie en risc, segons la Unió Internacional per la Conservació de la Natura. Segons l’Informe Planeta Viu, en els darrers 50 anys, les poblacions d’animals vertebrats han caigut de mitjana un 73% a escala mundial. Una raó fonamental del declivi és el nostre sistema alimentari. El 1960, els humans no arribàvem a 3.000 milions i ara som més de 8.000 milions. Per alimentar tanta gent, usem grans quantitats de terra. La meitat de la superfície terrestre habitable la destinem a produir menjar. Això vol dir que expulsem o matem la fauna salvatge.
“Els animals carnívors tenen poblacions molt més petites que els herbívors. El problema és que els humans tenim una població molt elevada i volem una dieta càrnia. D’aquí venen molts mals”
El gran problema aquí és la dieta càrnia. S’ha d’entendre que, a la natura, els animals carnívors sempre tenen poblacions petites, mentre que els animals herbívors tenen poblacions més grans. Això passa perquè la cadena tròfica, als ecosistemes, té forma de piràmide: a la base hi ha les plantes, que capten l’energia solar, i són les que tenen la més biomassa. Al pis dels herbívors hi ha menys biomassa. I els animals carnívors tenen poblacions molt més petites que els animals herbívors. El problema és que els humans tenim una població molt elevada i volem una dieta càrnia, i d’aquí venen molts dels nostres mals.
L’ecologisme defensa la ramaderia extensiva. No és l’alternativa als mals que atribueixes a la indústria ramadera intensiva?
El problema és que la ramaderia extensiva tradicional no pot proveir de proteïna a una població humana tan elevada. Si fóssim una població humana petita, es podria treballar amb ramaderia extensiva, però aquest sistema no funciona amb 8.000 milions de persones. Hi ha estudis científics que ho han calculat. Amb una població humana tan elevada, la dieta hauria de ser bàsicament vegetal. Per produir tanta carn tenim ramaderia intensiva, industrial: els animals viuen amuntegats, en molt males condicions. Això és cruel i també és perillós.
“Quan tens tants animals amuntegats, augmentes el risc de malalties infeccioses. Per tant, el problema no és la fauna salvatge, que fa funcions ecològiques”
Quan tens tants animals amuntegats, augmentes el risc de malalties infeccioses. Per tant, el problema no és la fauna salvatge, que fa funcions ecològiques i està en declivi, sinó la producció industrial de carn per satisfer a una població humana molt elevada que vol dieta càrnia.
En termes quantitatius, els animals destinats a l’experimentació són moltíssims menys que els destinats a la indústria ramadera. Quina importància consideres que té, de totes maneres, deixar enrere l’experimentació en animals?
Estem usant animals que són intel·ligents, que tenen capacitats cognitives, que tenen emocions similars a les nostres; que són sociables, que tenen por, que s’estressen molt quan se’ls maltracta, que intenten escapar, que es defensen, que pateixen… No hauríem de permetre que a la nostra societat hi hagi soterranis on hi ha gent torturant animals per diners. Aquí també hi ha un problema de divisió del treball, que fa que les persones que de vegades tenen més poder per decidir les coses no són les que experimenten directament amb els animals.
“Les persones que de vegades tenen més poder per decidir les coses, no són les que experimenten directament amb els animals i es troben havent-los de provocar dolor”
El científic al qual se li ocorre una investigació o que fa els protocols que diuen “usarem tants animals i els farem allò i allò altre”, no ho fa molts cops amb les seves mans. Sinó que hi ha uns tècnics, que tenen un nivell professional més baix, menys poder per decidir, i és a qui toca executar-ho. És la persona que es troba amb aquells animals als quals ha de provocar dolor, els ha de fer emmalaltir i ha d’anar veient dia rere dia com aquell animal està més malalt, com aquell animal crida, com intenta escapar… Per la gent que té una mica de seny, és una cosa molt dolorosa, i això acaba tenint efectes negatius en les vides d’aquestes persones. Tot i que el punt de partida és que les vides dels animals importen.
