L’energia es pot manifestar en forma de calor, llum o ser emmagatzemada en forma d’enllaç químic. El cos humà consumeix, de mitjana, unes 2.000 calories de menjar diàries, que equivalen a 2.33 kWh (l’equivalent al consum d’una estufa de 2.000 W en una hora i escaig). Però en una realitat en què, com va dir James Prescott Joule, “l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma”, i en què la biosfera, inclosa la civilització humana, consumeix voraçment energia. D’on prové aquesta energia? Està en equilibri? El Sol proporciona a la Terra 23.000 TW cada any. Una part es reflecteix i una part es transforma en calor del terra, que mou l’aire o escalfa els oceans. Fa molt que les plantes van aprendre, en els cloroplasts de les cèl·lules, a convertir aigua i CO2 en sucres i altres nutrients per viure i créixer. L’ésser humà ha après a transformar-la amb panells solars o aerogeneradors, en electricitat.
Però també hi ha energia emmagatzemada: milions d’anys de restes orgàniques que, amb pressió i temperatura, es van convertir en combustibles fòssils; o minerals com la uraninita, dels quals, amb la fissió nuclear, es pot extreure energia. L’equilibri energètic de la terra es trenca quan, amb la Revolució Industrial, la humanitat comença a extreure quantitats enormes de combustibles fòssils en un període molt curt de temps. Les conseqüències d’aquest procés són clares: l’augment de CO2 a l’atmosfera té com a resultat un decreixement del retorn d’energia del Sol a l’espai, desequilibra el balanç energètic de la Terra i l’escalfa com un hivernacle. Per evitar-ho, una fracció del consum de combustibles s’ha derivat a productes com el biodiesel o el bioetanol.
El CO2 atmosfèric es transforma en combustibles mitjançant el cultiu de plantes com la soja o el panís. Però en un planeta amb població creixent i territori escàs, això suposa una competició directa amb la disponibilitat d’aliment que, sumada a la relativament baixa eficiència de la fotosíntesi, basar-ne el model energètic actual donaria com a resultat la utilització ingent del territori fèrtil. La investigació en combustibles sintètics pretén convertir l’energia del Sol en electricitat, i l’ús d’aquesta per fer possible reaccions químiques com el trencament de l’aigua en hidrogen i oxigen, tornar a convertir el CO2 en hidrocarburs o transformar el nitrogen en amoníac (NH3). Així, combustibles sense carboni o combustibles obtinguts del CO2 atmosfèric haurien d’evitar el llençament de nou CO2 a l’atmosfera. Però, serà possible? La crisi climàtica és una realitat, i aquestes tecnologies encara trigaran dècades a ser eficients i a implementar-se globalment.
