“Debemos condenar y condenamos al ex-Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte con accesorios legales caso de indulto y expresa reserva de la acción civil o responsabilidad de igual clase en cuantía indeterminada. Lo que por esta nuestra sentencia juzgando, pronunciamos, mandamos y firmamos Manuel González, Federico García Rivera, Fernando Giménez Sáenz, Rafael Latorre, Gonzalo Calvo, José Irigoyen y Adriano Velázquez.” Era el 14 d’octubre de l’any 1940. No van fer falta els “accesorios legales”; no hi va haver indult. Franco firmava el “enterado” aquella mateixa tarda. I l’endemà, a dos quarts de set del matí (amb mitja hora de retard sobre l’horari previst), Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat republicana exiliat a París, capturat per la Gestapo nazi a la Bretanya, entregat a les autoritats franquistes i jutjat en consell de guerra sumaríssim al castell de Montjuïc (tot això, en tan sols dos mesos), era afusellat al fossar de Santa Eulàlia. Avui, 15 d’octubre de 2020, fa vuitanta anys.
Els set oficials de l’exèrcit que van sentenciar a mort el president deposat, en una sentència firmada molt poques hores després de la celebració del judici, van condemnar-lo per oposar-se “decididamente al triunfo del Alzamiento” militar del 18 de juliol de 1936 i per enderiar-se a continuar en el càrrec tot i el cop d’estat involucionista. “Asumido el poder legítimo del Estado por las Autoridades Militares que a partir del 17 de julio de 1936 se alzaron en cumplimiento de la misión atribuida al Ejército en su Ley constitutiva de defender la Patria contra enemigos tanto exteriores como interiores, que significaban los partidos y el llamado gobierno del Frente Popular, y que surgido así el Nuevo Estado, la oposición armada contra el mismo origina la rebelión definida en el artículo 237 del Código de Justícia Militar”, argumenten els sumarials fets provats d’un pronunciament que no deixa de recalcar la “significación política izquierdista” del reu. En resum, Companys fou condemnat per un delicte d’adhesió a la rebel·lió, paradoxalment, per plantar cara a una rebel·lió armada contra un ordre establert democràticament: una aberració jurídica amb revestiment de crim polític que l’Estat espanyol no ha estat capaç de reconèixer i reparar durant els darrers quatre decennis llargs de l’autoproclamada democràcia constitucional.
La llei de memòria històrica estatal de l’any 2007 no va gosar fer el pas a l’anul·lació general de tots els judicis de rerefons polític del període dictatorial i es limitava a proclamar el “caràcter injust” d’aquells procediments i condemnes
La llei de memòria històrica estatal de l’any 2007 no va gosar fer el pas a l’anul·lació general de tots els judicis de rerefons polític del període dictatorial, una de les demandes clau de les entitats memorialistes, i es limitava a proclamar el “caràcter injust” d’aquells procediments i condemnes, i la naturalesa il·legítima dels tribunals, alhora que obria la porta a formes de reparació de les víctimes. La nova llei de memòria democràtica que prepara l’actual executiu espanyol sembla que sí que inclouria, segons el primer esborrany, l’anul·lació de les resolucions de la justícia franquista. En el cas del procés a Lluís Companys, de la llei del 2007 se’n va derivar un pronunciament de rehabilitació de la figura del president afusellat per part del Govern espanyol, l’any 2009, a petició del Memorial Democràtic de Catalunya i una neta de Companys. La tebior jurídica de la declaració posava molt difícil l’anul·lació legal del consell de guerra, com així es va demostrar més endavant. L’any 2010, la Fiscalia General de l’Estat va denegar la petició del govern català de demanar al Tribunal Suprem la nul·litat argumentant que ja n’hi havia prou amb la declaració d’il·legitimitat de la llei de la memòria democràtica. L’any 2018, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la llei que declara nuls els 65.000 judicis de naturalesa repressiva política documentats a Catalunya entre els anys 1938 i 1978; però no deixa de ser una declaració sense efectes en l’aparell judicial de l’Estat.
Però el blindatge de l’Estat espanyol a la reparació de la figura de Companys ha anat més enllà de l’apartat legal. També s’ha reflectit en aspectes simbòlics. Fins a l’any 1985 les restes del president ajusticiat no van ser traslladades de la fossa comuna del castell de Montjuïc on reposaven fins al panteó familiar del Cementiri del Sud-oest. I deu anys més tard, el 1996, es va aixecar el secret sumarial a la causa penal contra el dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya i es va permetre la consulta de la sentència.
“En altres circumstàncies hauríem fet un acte públic, però atesa la situació sanitària l’hem reconvertit en aquest documental”, explica Pep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat i guionista del migmetratge
Per denunciar aquests fets, i per reivindicar des de la societat civil i des de l’activisme memorialista la figura de Lluís Companys, la Comissió de la Dignitat –entitat dedicada a reclamar la reparació de les víctimes del franquisme i, en particular, a reclamar els béns i documents espoliats pel règim a institucions i particulars de Catalunya– estrena avui el film Lluís Companys, 80 anys de l’assassinat d’un president, una iniciativa marcada doblement. Per una banda, pel número rodó de l’efemèride (que imposava alguna iniciativa d’envergadura), i per l’altra, per l’epidèmia del coronavirus i les restriccions que comporta. “En altres circumstàncies hauríem fet un acte públic, però atesa la situació sanitària l’hem reconvertit en aquest documental”, explica Pep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat i guionista del migmetratge.
Al llarg de trenta minuts, Lluís Companys, 80 anys de l’assassinat d’un president repassa els principals episodis dels darrers dos mesos de la vida de Companys, des de la seva detenció a la Bretanya francesa a la Baules les-Pins (a prop de Nantes) el 13 d’agost de 1940 per part de la policia nazi fins al seu assassinat al fossar de Santa Eulàlia. Els fets es recreen a través de la reproducció de documents dels protagonistes dels fets llegits per actors i actrius que els representen, com una carta del mateix Companys adreçada a la comunitat catalana d’Amèrica, fragments dels diaris de les germanes del president, un retall de la sentència i el testament del president, per cloure amb la lectura col·lectiva del poema “A Lluís Companys”, de Ventura Gasol.
Tot plegat, anotat amb lleus apunts d’imatges d’arxiu que s’intercalen amb fragments de música de cobla i actuacions de dansa contemporània que evoquen els moments claus del periple del president fins al pilot d’afusellament. Pep Cruanyes destaca que el treball ha estat possible gràcies a l’aportació econòmica de moltes persones i la feina desinteressada de tothom que ha intervingut en la producció, i recorda que en “en els actes de la Comissió de la Dignitat sempre hi ha tingut un paper important la cultura” per explicar aquesta proposta amb cert look de vídeo art multidisciplinari per homenatjar qui fou víctima alhora del nazisme i el franquisme.
