Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les documentalistes llatinoamericanes tornen a la gran pantalla

La Mostra Internacional Films de Dones de Barcelona celebrarà aquest octubre la tercera edició del programa cinematogràfic "Documentalistes llatinoamericanes". El cicle d’enguany és conformat per tres òperes primes procedents de l’Equador, Xile i l'Argentina que, des de les experiències personals de les autores, tracten afers com la despoblació, la violació o la memòria històrica. La 'Directa' ha parlat amb les tres directores per aprofundir en les seves obres

/ Arxiu

Els Cinemes Girona acolliran aquest octubre l’edició d’enguany del programa “Documentalistes llatinoamericanes”, organitzat per la 28a Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona i Casa Amèrica Catalunya. L’edició, a partir de tres obres de no-ficció, se centrarà en “qüestions de radical vigència, com el paper de les històries personals en la recuperació de la memòria històrica, l’experiència intergeneracional en la transmissió de sabers, la quotidianitat de la despoblació o la denúncia de les violències sistèmiques a què han de fer front moltes de les dones que han patit violència sexual”.

Verónica Haro, Carolina Moscoso i Tatiana Mazú són les directores de les tres pel·lícules que conformen el programa. Unes obres que, totes elles, resulten ser el primer llargmetratge realitzat per les seves respectives autores. “Ens van cridar l’atenció aquestes peces perquè parteixen de tres experiències en primera persona i coincideix que són tres òperes primes. Ens semblava curiós estirar d’aquest fil de la narrativa en primera persona que ens connecta molt amb una branca del pensament documental feminista, que està vinculat amb una ètica i una estètica concretes”, comentava Marta Nieto, codirectora de la Mostra de Films de Dones.

“Ens semblava curiós estirar d’aquest fil de la narrativa en primera persona que ens connecta molt amb una branca del pensament documental feminista”, comentava Marta Nieto, codirectora de la Mostra

La primera pel·lícula a estrenar-se és Cuando ellos se fueron, de Verónica Haro, que podrà veure’s el divendres 16 d’octubre. L’obra retrata la vida de Plazuela, un poble equatorià on només viuen àvies vídues que es neguen a haver de deixar enrere casa seva. Es tracta d’una hora de metratge plena d’experiències quotidianes, plans estàtics i converses disteses, en què la directora tracta temes com la despoblació o la família. Tot això alhora que mostra a l’espectador l’experiència vital d’unes dones allunyades de la ciutat i la societat.

“D’alguna manera, volia quedar-me amb un retrat del poble. La pel·lícula em servia per guardar i enregistrar aquest lloc i aquesta gent que sembla en perill d’extinció. Volia que quan la gent ho veiés tingués la necessitat de tornar al seu origen, als seus avis i pares”, explicava a la Directa Verónica Haro, autora del film. L’àvia de Haro vivia a Plazuela i ella visitava el poble molt freqüentment, per la qual cosa té un vincle molt fort amb la història: “La pel·lícula va començar amb la bonica idea de fer un retrat del lloc amb la meva àvia com a protagonista. Finalment, vaig decidir-me a fer-la quan la meva àvia va faltar. Vaig veure les altres dones i vaig pensar que hi havia una història amb elles, un registre de la meva àvia a través d’elles. L’impuls va venir d’aquella absència, que em va ajudar a valorar el que quedava.”

També parteix d’uns fets molt personals la pel·lícula que s’estrenarà el divendres 23 d’octubre, Visión nocturna. Carolina Moscoso, directora i productora del film, va patir una violació vuit anys enrere en una platja propera a la ciutat xilena de Santiago, un fet que va suposar un gir dins la vida de l’autora i va desencadenar “un diàleg entre la llum i la foscor” que s’ha vist reflectit al seu documental. Essent una persona acostumada a gravar tot allò que veu i viu, Moscoso va decidir recopilar, vuit anys després, totes les filmacions dutes a terme en aquella època per a realitzar Visión nocturna, una pel·lícula des d’on pretén transformar la figura de la víctima, mostrar les ferides dels abusos i criticar els processos judicials que persegueixen les dones que han patit una violació.

“Crec que el que més va impulsar-me a fer el projecte va ser un silenci molt molest: no poder parlar d’això. Sentia que estava obligada a callar quan passa alguna cosa com una violació, que existia el fet d’haver-se d’avergonyir i sentir-se culpable”, relatava Moscoso. “Estem en un temps en què les violacions estan sortint a la llum i que la gent n’està parlant. Crec que Visión nocturna ajuda a entrar dins un espai fora de l’espectacle i el xou on es reflexiona i pot donar-se una volta a la figura de la víctima, on deixa de ser una figura immòbil que no fa res i pot transformar-se el judici de què és ser víctima i com ha de comportar-se. Crec que la pel·lícula pot fer sortir de l’espai i el temps patriarcals per intentar crear un llenguatge nou, fora d’aquests esquemes.”

El divendres 30 d’octubre, els espectadors podran veure ‘Caperucita Roja’, que, des de l’íntima narració vital de l’àvia de l’autora, parla i debat sobre les dones, l’opressió de classe i la relació entre allò personal i allò polític

També incorpora aquesta perspectiva feminista l’última obra del programa en projectar-se: Caperucita Roja, de la directora argentina Tatiana Mazú. El divendres 30 d’octubre, els espectadors podran observar aquest documental que, des de l’íntima narració vital de l’àvia de l’autora, parla i debat sobre les dones, l’opressió de classe i la relació entre allò personal i allò polític. L’àvia de Mazú, protagonista indiscutible del film i eix transversal des d’on es plantegen totes les reflexions, va viure la Guerra Civil i va ser educada en el franquisme. És una dona d’aparents trets conservadors que, això no obstant, és caracteritzada com una persona feta a si mateixa, molt treballadora i lliure; una dona de la qual aprenen les seves netes i amb qui comparteixen discussions, converses quotidianes i, un fet més especial, la narració de contes.

Tatiana Mazú ens parla del vincle amb la seva àvia: “Jo em passava l’estona jugant amb ella al seu taller de costura, mentre ella cosia i m’explicava històries; històries que a vegades eren reals, fets que li havien succeït a ella, i que altres vegades eren contes tradicionals o llegendes”. D’aquests relats va sorgir la idea de Caperucita Roja, que, amb el pas del temps, va fusionar-se amb una nova forma de percebre el món. “El 2015, a l’Argentina va començar a créixer una nova onada feminista amb bastanta força i vaig començar a veure altres coses dins els relats i vivències de la meva àvia.” Mazú afegia com “va començar a sentir que en aquells relats hi havia una sort de feminisme involuntari o no autoconscient”, una descoberta que es veu reflectida al film. La pel·lícula està plena de debats i experiències familiars i acollidores que s’encarreguen de tancar amb l’actual edició del programa “Documentalistes llatinoamericanes”.

Les tres òperes primes presentades enguany s’apropien dels codis del documental observacional per plasmar les seves històries. Tanmateix, les condicions geogràfiques i de gènere de les autores suposen un tret diferencial davant d’altres obres de no-ficció. Toni Espinosa, director dels Cinemes Girona, comentava com l’existència d’aquesta mena de propostes “és fonamental per oferir al públic una visió i una interpretació diversa del món”. Mentre afegia que “els continguts audiovisuals que es projecten a les pantalles de cinema es troben cada vegada més controlats per uns pocs” i que dos o tres cops al mes fan sessions de cinema llatinoamericà, “la manera que molt del cinema produït allà arribi als espectadors de Barcelona, ja que d’una altra manera seria pràcticament impossible”.

D’altra banda, la codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, Marta Nieto, fa èmfasi en el fet que el context de producció i exhibició audiovisual no ha canviat gaire amb el pas del temps: “Des que la Mostra va començar fa quasi trenta anys, la possibilitat de veure produccions dirigides per dones a les nostres pantalles no és tan alta. Els estudis diuen que a les pantalles comercials, els anys bons, només hi ha un 15% de pel·lícules dirigides per dones. Sabem per la nostra experiència que les dones estan dirigint pel·lícules i que estan produint cinema”. Així mateix, reivindica la feina feta per les dones cineastes: “Hi ha molts motius pels quals a les dones els costa més o tenen més entrebancs per arribar a produir una pel·lícula amb la comoditat que tenen els seus companys. Sabem que, quan ho fan, moltes vegades renoven els llenguatges audiovisuals. I aquesta és una de les qüestions centrals que ens ocupen.”