La crisi sanitària de la COVID ens ha fet mirar el lloc on vivim d’una manera diferent, ens ha despertat preguntes sobre com volem viure, amb qui i repensar els nostres espais vitals. No cal viure sol entre quatre parets. Hi ha alternatives que no són teòriques, ja funcionen (masoveria urbana, dret de superfície, copropietat…); alternatives al lloguer i a la compra que qüestionen la manera única de concebre la vida i l’habitatge que fins ara ha imperat en una societat que ha fet valdre el benefici econòmic per sobre del benestar de les persones.
La convivència compartida és una possibilitat enriquidora en molts aspectes: d’una banda, és alleugeridora tenint en compte que permet crear xarxes d’ajuda mútua tant pel que fa a aspectes molt pràctics i materials, del dia a dia, com combatre l’isolament i enfortir llaços d’acompanyament. Els últims mesos les famílies han cuidat els seus fills sols, els malalts han mort sols, les persones han aguantat soles les angoixes i les incerteses. La vida en comunitat és l’antídot a la solitud i l’aïllament perquè és una font de vivències compartides que possibilita un arrelament essencial per viure en un espai de confort emocional.
La vida en comunitat és l’antídot a la solitud i l’aïllament perquè és una font de vivències compartides que possibilita un arrelament essencial per viure en un espai de confort emocional
En aquest marc es creen espais per a la vida comunitària. L’arquitectura es mou al servei dels sentits i del benestar compartit, tant en els àmbits privatius com en els comunitaris per a l’espai vital de cadascú. Cal un treball pausat, una arquitectura slow, per captar i comprendre quins són aquests espais vitals, com cadascú es vol sentir a casa seva. Hi ha la possibilitat de construir un entorn on no es prioritza només la vista. Des dels orígens, l’home ha necessitat la comunitat per identificar-se, retrobar-se a través de tots els sentits.
Les construccions s’han anat centrant només en l’aspecte visual i, així, un espai que ens agrada molt visualment pot ser que no ens hi sentim bé. Cal un treball tranquil perquè l’arquitectura ens aculli.
Les construccions s’han anat centrant només en l’aspecte visual i, així, un espai que ens agrada molt visualment pot ser que no ens hi sentim bé. Cal un treball tranquil perquè l’arquitectura ens aculli
També hi ha un aspecte pràctic i econòmic: es reparteixen les despeses de construcció i rehabilitació. Queda al marge de l’especulació, no es construeix per treure un benefici econòmic; per tant, els preus són més raonables. I amb els subministraments bàsics com la llum, l’aigua o la xarxa d’internet també es genera la sostenibilitat compartida.
El fet de compartir amb els altres crea un marc de relacions que estan per decidir. Vivim en una cultura marcada per un pensament únic que traça els espais de relació d’una manera molt determinada. En canvi, en aquests projectes es fa evident que les decisions pel que fa a com els membres del grup es volen relacionar, on i com es vol viure, com es prenen les decisions, quin tipus de compromís i intensitat es vol amb els altres… obren un camp molt ampli per traçar des de zero com poden ser les relacions i la vida. I posa sobre la taula la consciència, com a éssers polítics que som, de construir, decidir i transformar.
