Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Conservacionisme neoliberal a l'Argentina

El Proyecto Iberá, on va participar el biòleg que impulsa el projecte Maestrazgo-Els Ports, ha desencadenat enfrontaments amb les comunitats autòctones, que han perdut el dret al trànsit i l’accés a recursos naturals

Una de les imatges de la campanya de promoció del Proyecto Iberá / Arxiu

En la zona nord-est de l’Argentina, al sud del traçat del riu Paraná, es troba una de les zones humides més grans del món: els Esteros del Iberá. Situat al bell mig de la província de Corrientes, amb més de 12.000 quilòmetres quadrats d’extensió, constitueix la segona reserva d’aigua dolça més gran d’Amèrica, on es desenvolupa un ecosistema divers de gran valor ambiental. Aquest ha sigut l’escenari on l’empresari Douglas Tompkins, propietari de les multinacionals Esprit i The North Face, va llançar l’ambiciós Proyecto Iberá a través de la fundació Conservation Land Trust (CLT), actualment reconvertida en Rewilding Argentina. L’objectiu és la creació d’una gran reserva natural pionera en projectes de renaturalització. Durant l’execució va tindre un paper destacat el biòleg valencià Ignacio Jiménez, impulsor del projecte Maestrazgo-Els Ports. Tot i la mort del magnat en 2015, aquest projecte continua en execució, amb la seua dona Kristine al capdavant i la col·laboració del govern argentí. La reserva fou declarada parc nacional l’any 2018, complint un acord que incloïa la donació de les terres a l’Estat.

Paral·lelament a la història de Tompkins discorre la de les pobladores de l’Iberá, majoritàriament comunitats indígenes guaranís, les quals en molts casos s’han vist forçades a marxar o a transformar els seus usos del territori. “No hi havia acord ni pla estratègic amb l’Estat, sinó que tot era part del seu propi projecte”, així recorda Cristian Piriz, membre de l’organització Guardianes del Iberá, la falta de garanties sobre la proposta inicial de Tompkins. Emilio Spataro, membre fundador de l’organització, va més enllà i denuncia que l’objectiu era prendre el control polític del territori: “Les terres que ells compren no són un bloc continu, estan en llocs estratègics. Una vegada consolidats, comencen a generar modificacions de les polítiques locals”.


La història de Jahaveré

Les comunitats assentades veuen perillar el seu lliure desplaçament pel territori per anar a recollir llenya i paja colorada, recol·lectar mel, caçar o pescar. Alhora s’han vist immerses en diverses lluites, no tan sols contra CLT, sinó també contra l’explotació dels seus recursos hídrics per part de projectes agroindustrials, de ramaderia intensiva o de plantació industrial d’arbres.

El poble guaraní exigeix l’accés a un cementiri i el desfilat d’un camí ancestral que ara està envoltat de filferros

Una de les principals protagonistes és Jahaveré, la primera comunitat guaraní d’aquesta província reconeguda a escala nacional l’any 2013. “Tot i que el 90% de la població parle guaraní no existien comunitats guaranís reconegudes. Nosaltres fórem el primer esglaó”, explica Miriam kuña pya guasu Sotelo, militant de la Federació Camperola Guaraní de Corrientes i representant provincial al Consell de Participació Indígena. La comunitat reclama que se’ls reconeguen els territoris que es troben darrere els filats de la finca El Tránsito, adquirida per CLT. Allí es troben cases de pobladores, zones de pastura, tacuarales (canyissars) i inclús el cementiri de la comunitat –inaccessible actualment. També demanen el desfilat del pas Mbigua, camí ancestral d’accés al paratge reconvertit en un carreró rodejat de filferros.

Les pràctiques de la fundació de Tompkins difereixen en cada zona d’Iberá. En el cas de Jahaveré, CLT va tindre una relació inicial de col·laboració amb la comunitat. Fins i tot es va implicar a favor de la comunitat en el conflicte amb l’empresa ramadera Haciendas San Eugenio per la construcció d’un gran terraplé i posteriorment l’apropiació de terres de la comunitat. CLT els proporcionava recursos i l’atenció d’un advocat. Inclús Miriam va estar treballant per a la fundació com a locutora de ràdio en un projecte d’educació ambiental: “Per a mi, tot era bo, el que ells feien. Vaig treballar entre quatre i cinc anys amb ells, fins a l’any 2010”. La bona relació, però, es va estroncar. L’any 2010 el projecte d’educació ambiental en el qual treballava Miriam havia sigut desballestat. Només quedava ella al seu departament quan es va produir un fet determinant per a la seua dimissió. “Eixe any, la fundació crema la casa del poblador Roberto Veron, a l’illa Lumero, que toca amb Jahaveré al sud”, explica amb dolor Miriam. A la comunitat se sentien històries semblants en altres indrets d’Iberá poc comunicats, però no se les podien creure. “Hi havia llocs on no hi havia comunitat, hi havia una persona en una illa i una altra persona en altra zona, però no diverses famílies. Aleshores van anar agafant els més dèbils”, lamenta.

Uns mesos més tard de la renúncia de Miriam, Sofia Heinonen, coordinadora de CLT, va donar l’ordre de tancar els ramats de la comunitat que es trobaven a les seues terres. “Ahí ens adonem que ells sempre ens vengueren un vers on deien que el camp seria nostre. Ens usaren”, denuncia la pobladora. Tompkins en persona els havia promés que sempre en podrien fer ús. A partir d’aquí enceten un procés de lluita per a recuperar les terres. Durant aquest temps, aconsegueixen el reconeixement estatal i estableixen aliances amb organitzacions ambientals. Aquest empoderament els porta una altra sorpresa en consultar l’expedient judicial del conflicte amb Haciendas San Eugenio. CLT no només els proveïa a elles d’un advocat, sinó que alhora finançava l’advocat d’Haciendas San Eugenio. Denuncien que tot havia estat una jugada de la fundació per a mantindre el conflicte latent i guanyar-se el favor de la comunitat.

Les pressions a pobladores aïllades van ser la tònica general durant l’etapa de compra de terres

Els incidents i les pressions a pobladores aïllades van ser la tònica general durant l’etapa de compra de terres i establiment al territori. “Al meu poble es parlava que havien succeït fets confusos sobre pobladors que havien abandonat les seues cases en la zona de Carambola per pressions dels gestors de les finques”, explica Piriz. Les accions eren comandades pels antics propietaris, que havien quedat com a gerents provisionals, moltes vegades a càrrec de tercers però sovint s’advertia la participació de guardaparcs de CLT. Els relats inclouen vols rasants, tancament de ranxos i, fins i tot, la crema d’una escola situada dins la reserva.

Spataro, de Guardianes del Iberá, qui llavors treballava per a CLT a través de la fundació Banco de Bosques, denuncia que en l’etapa posterior, quan comencen els projectes de conservació, s’optava per una nova estratègia: la pressió econòmica. “Aquesta estratègia permanent de despossessió la portava a terme Sofia Heinonen, d’acord amb el criteri de tècnics com Ignacio. Ell, en concret, feia la caracterització de quins llocs eren òptims per als projectes, on no hi havia d’haver gent prop”, declara l’activista.


Parcs naturals al servei de l’extractivisme

“El que veiem és una cessió dels nostres territoris i després una instal·lació d’indústries extractives com la mineria o el turisme. Declarar un lloc parc nacional no implica necessàriament que siga preservat dels interessos de l’avançada neoextractivista”, considera Carina Jofré, investigadora del CONICET i activista del poble huarpe. Segons aquesta visió, el gran negoci turístic no seria més que una altra manera d’extraure benefici dels recursos patrimonials.

Amb aquesta mirada és més senzill entendre la forta interrelació entre el Proyecto Iberá i les plantacions industrials de pins i eucaliptus que rodegen la zona, les quals exploten les reserves d’aigua en benefici de la indústria fustera. Precisament va ser EVASA, una empresa propietat de Tompkins, qui va introduir les plantacions, tot arrasant pasturatges declarats zones d’alt interés de conservació per Birdlife i WWF. Posteriorment, van ser adquirides per la Harvard Management Company. Spataro explica que Tompkins va adquirir grans paquets de terres durant la crisi econòmica argentina de 2001 i després va establir-hi diferents projectes empresarials. Segons l’activista, “no es tracta de projectes de conservació, sinó que únicament es conserva el que no es pot utilitzar per a altra cosa. Prima el negoci”.

Existeixen exemples similars arreu del territori argentí, com el parc San Guillermo, on ja s’han establert més de catorze projectes miners al voltant de l’àrea protegida. Un d’aquests, explotat per Barrick Gold, va produir un gran vessament de cianur als rius de la zona l’any 2015. Jofré denuncia que darrere de la declaració del parc Aconquija hi havia “un programa per a la captació de recursos per a la inversió immobiliària, que va ser denunciat”. La història del país americà ens ensenya com la declaració de parcs naturals pot esdevenir una eina efectiva per a sostreure el control del territori a les seues pobladores. L’assassinat de Rafael Nahuel, defensor dels territoris maputxes, a l’interior del parc Nahuel Huarpi en 2017 n’és un recordatori encara punyent.


La lluita pel futur

“Reclamar la consulta lliure, prèvia i informada, exigint el dret que els dona viure en eixos territoris”, proposa Jofré. Aquesta és l’estratègia plantejada per les comunitats afectades per aquests projectes arreu de l’Argentina i tota l’América Llatina. Fa deu anys que la comunitat de Jahaveré va començar aquest camí i la seua lluita ja dona fruits. El setembre de 2019, l’Argentina els concedia el títol de propietat comunitària de les terres que Haciendas San Eugenio els havia arrabassat.

Per a la comunitat, la solució al conflicte implica conciliar, amb CLT i Parques Nacionales, una fórmula de cogestió que reconega els seus drets. “Cal que CLT reconega el territori que nosaltres reclamem com a propi, que avui està en mans de Parques Nacionales”, reclama Sotelo, per a qui el procés de donació no ha sigut més que un canvi de pagador a les nòmines del parc. Tot i haver millorat la relació amb Parques Nacionales, la direcció de CLT continua negant-se a seure. L’abril passat fins i tot van tornar a tallar el pas Mbigua, contravenint les mesures judicials establertes. Tot i així, les pobladores semblen decidides a continuar la lluita fins al dia que, com elles reclamen, totes les terres robades siguen recuperades.

Article publicat al número 503 publicación número 503 de la Directa

Articles relacionats