Des de fa uns anys, assistim a un deteriorament profund de la situació global en matèria de pau i seguretat, que està generant un impacte elevat en la vida de moltes poblacions. Hi contribueix la proliferació de conflictes armats i la seva intensificació i cronificació a molts llocs del món (la regió del Sahel, el Sudan, Ucraïna, Gaza, la República Democràtica del Congo, Somàlia, Myanmar o el Pakistan, entre d’altres), unit a la violació sistemàtica del dret internacional humanitari i a la doble vara de mesurar i actuar de la mal anomenada “comunitat internacional” davant de la violència global i els seus impactes. També cal sumar-hi la intensificació de les tensions entre les grans potències i la tendència creixent a la militarització de la pau.
En aquest escenari gens encoratjador, de manera paral·lela
a la militarització global, coexisteixen múltiples iniciatives de diàleg, impulsades per diferents actors que intenten mediar i obrir vies per a la resolució pacifica de les controvèrsies. En són una prova els 45 processos i negociacions de pau arreu del món identificats per l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 2023, la gran majoria dels quals es concentren a Àfrica (18), i a la regió d’Àsia i el Pacífic (10), però també a Europa i Amèrica (6 a cada continent) i a l’Orient Mitjà (5). Aquestes dades, en comparació amb els 39 casos identificats l’any anterior, representen un augment significatiu en el nombre de negociacions de pau a escala mundial, encara que lluny d’altres moments previs (50 processos el 2019 o 49 el 2018). Tot i això, també contrasten amb el fet que el 2023 el nombre de conflictes armats ha ascendit, passant dels 33 del 2022 a 36.
En la meitat d’aquests escenaris de conflictivitat armada (19 casos), es van identificar negociacions en marxa, cosa que és una bona notícia i posa de manifest que són nombrosos els contextos en què les parts en conflicte exploren i obren vies de negociació en paral·lel als enfrontaments bèl·lics. En un any de retrocessos globals en matèria de pau i seguretat, s’han aconseguit alguns èxits i avenços en contextos com a Moçambic, el Senegal (Casamance), Etiòpia (Tigre), Filipines (amb els grups armats NDF, MILF, MNLF), el sud de Tailàndia o l’Estat d’Assam, a l’Índia.
L’altra cara de tot això és que els processos negociadors s’enfronten a greus dificultats per avançar cap a la finalització de les disputes armades i no s’estan veient acompanyats d’un decreixement dels nivells de violència. De fet, la major part d’aquests processos de pau han patit reculades o dificultats serioses. A Àfrica van ser especialment notoris els casos de Mali, on es van reiniciar els enfrontaments armats al nord del país entre les Forces Armades i els grups armats signataris de l’Acord de Pau d’Alger del 2015; i del Sudan, que a l’abril va veure com l’eclosió d’una nova guerra va trencar les negociacions encaminades a fer possible la transició política i instaurar un govern civil després del cop d’estat de l’any 2021. Per la seva banda, al continent asiàtic també es van deteriorar les relacions entre Corea del Sud i Corea del Nord, fins al punt que ambdós estats van suspendre l’acord de l’any 2018, en què s’havien compromès a millorar les relacions bilaterals i a negociar activament a favor de la reunificació. O a Europa, on és notable la reculada en la crisi de l’Alt Karabakh, un conflicte entre l’Azerbaidjan i Armènia, amb l’ofensiva militar del primer, que va eliminar l’opció d’una solució negociada i va forçar l’èxode de la població armènia de l’enclavament.
Un dels punts centrals de discussió a les agendes negociadores en diversos processos de pau ha estat la recerca de treves, altos el foc i cessaments d’hostilitats, sobretot a les guerres de Gaza, el Iemen, Colòmbia o el Sudan. Si bé en aquests escenaris de violència s’han aconseguit alguns acords centrats a protegir la població, lamentablement, han estat testimonials i no han aconseguit contenir la violència. Una violència que s’està mostrant atroç, provocant un elevat impacte a les poblacions. Només a Gaza –un territori que, recordem, té una superfície de 365 quilòmetres quadrats– Israel ha assassinat més de 33.000 persones, 13.000 de les quals infants, en els sis mesos que dura l’ofensiva.
Si calgués contextualitzar la brutalitat d’aquestes xifres, pensem que, per exemple, a la guerra iniciada al Sudan fa justament un any entre l’exèrcit i el grup paramilitar Forces de Suport Ràpid s’han registrat 15.500 víctimes mortals; o que a la guerra a Ucraïna (una confrontació entre exèrcits amb artilleria pesant) la xifra de víctimes mortals en tot l’any 2023 arriba
a 31.000. També podríem dimensionar-ho amb l’impacte que, al llarg de 2023, ha representat la violència de tots els grups armats amb agendes gihadistes al continent africà (Al-Qaeda, Estat Islàmic, Al-Shabab, Boko Haram, etcètera). Aquesta s’ha cobrat la vida de 23.000 persones a Algèria, Mauritània, Mali, Burkina Faso, el Níger, Benín, Togo, Ghana, la Costa d’Ivori, el Txad, Nigèria, el Camerun, Moçambic, Somàlia, Etiòpia i Kènia. És una xifra que durant l’any passat va augmentar un 20 % en relació amb l’anterior, i que el Centre d’Estudis Estratègics d’Àfrica (ACCSS, per les seves sigles en anglès) va qualificar de “nou rècord”.
Si els nivells de violència actuals són simplement atroços, la resposta internacional posa de manifest el tractament desigual a l’hora d’abordar la pau i la seguretat global, que contribueix de manera alarmant a debilitar, encara més, un sistema internacional noquejat pel bloqueig sistemàtic al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. La desigualtat en les respostes a conflictes com el de Rússia-Ucraïna i el d’Israel-Palestina es manifesta, per exemple, en el contrast entre els 43 paquets de sancions imposats per la Unió Europea a Rússia i l’absència de sancions
a Israel pel genocidi que està cometent a la Franja de Gaza. També en la resposta dispar en l’acollida a les persones que fugen de la violència. La UE va activar per primera vegada a la història la Directiva de Protecció Temporal després de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, cosa que va permetre a més de quatre milions de persones ucraïneses trobar refugi ràpid. El que mai no ha estat possible fer per acollir els milions de persones que fugien de crisi a l’Àfrica subsahariana o l’Orient Mitjà, va resultar que sí que ho era; només calia voluntat política. És necropolítica en estat pur amb un alt cost per a les poblacions del Sud Global i, indubtablement, també per a la deslegitimació del dret internacional humanitari i els instruments internacionals garants de la pau, que repercutirà negativament en la gestió futura dels conflictes.
En aquest context global travessat pel creixent ús de la força per dirimir disputes, la polarització, la confrontació geopolítica, les divisions internacionals en les respostes
i l’afebliment del sistema multilateral, els esforços de construcció de pau s’enfronten a nous i complexos desafiaments. Si bé sembla difícil trobar elements que convidin a l’optimisme, l’àmplia presència de processos de negociació de pau i d’espais de prevenció de conflictes –per limitats que semblin els resultats– continua destacant-ne la vigència i la rellevància. Defensar-los i continuar apostant per ells es presenta, avui més que mai, com l’única via possible de resolució pacífica de controvèrsies capaç de contenir la violència i fer front a les aproximacions militaristes a les crisis.
Diàleg o la barbàrie de la guerra. Aquesta és la disputa. Ni més ni menys.
