Fran Tudela (la Vila Joiosa, 1996) és conegut a les xarxes com a Cabrafotuda. Es dedica a la divulgació lingüística i cultural, íntegrament en català. Va començar fent vídeos amb voluntat d’entretenir i, els darrers anys, la reivindicació ha guanyat pes en els seus continguts. Té vuit milions de m’agrada a TikTok. Ha treballat a la televisió pública valenciana i ha estat guardonat amb diversos premis: el més recent, el Premi Crit 2025 a millor creador de l’any. Fora de la bombolla virtual, actua en instituts, on aposta també per respondre a la catalanofòbia amb més reflexió.
Com vas començar amb les xarxes socials?
Va ser el 2020. Venia d’un moment una miqueta roí, estava prou deprimit i treballava en el món del turisme, un sector molt precaritzat, sobretot a la meua zona, la Marina Baixa. Quan va arribar la pandèmia, estàvem en la merda, però estar tancat a casa, per a mi, va ser una oportunitat. Es va posar de moda l’aplicació TikTok i tenia ganes de comunicar coses. Així que em vaig obrir el compte i vaig publicar el meu primer vídeo. No vaig començar en valencià, sinó en anglés: venia del món turisme, havia treballat també a Escòcia com a assistent de vol de Ryanair… I l’autoodi em va fer passar directament a l’anglés, sense passar pel castellà. Vaig tindre la mala sort de fer-me viral. En un dia tenia un milió de reproduccions: una barbaritat. Vaig llegir els comentaris i la sorpresa per mi va ser que, com que ho havia fet en anglés, m’havia viralitzat –agarra’t!– a Indonèsia. De seguida, vaig acumular 120.000 seguidors d’aquell país. Fins i tot, un dia, vaig veure que m’havien posat un malnom, el Bule Bule, que vol dir una cosa així com “home blanc”. En aquell moment vaig sentir que em tocava parar.
Aleshores encara no eres Cabrafotuda. Quan naix?
El 9 d’octubre del 2020. Va coincidir justament amb la fi de la quarantena. No sé si va ser Jaume I des del cel o què, que em va il·luminar, i jo vaig sentir la necessitat d’obrir-me un compte d’Instagram, posar-me de nom Cabrafotuda i començar a fer vídeos en valencià. Llavors molta gent, inclús amics, em va dir que estava malament del cap. Que no podia deixar de fer vídeos en anglés. Però jo trobava que aquell era un moment molt concret en què tot el món tenia TikTok i feia vídeos en totes les llengües del món, però en valencià no hi trobava ningú. És cert que hi havia alguns catalans a les grans plataformes, com ara Juliana Canet, però amb el format dels vídeos que feia jo a TikTok, ningú. I parlant en dialecte valencià tampoc. Vaig començar a fer-ho, i va començar tot un camí d’aprenentatge, d’adonar-me que en la llengua pròpia pots tindre èxit, pots treballar i pots arribar a qualsevol lloc. La diferència és que, en lloc d’haver-me’n anat a viure a Indonèsia per a guanyar-me la vida i que em diguen Bule Bule, ho estic fent a ma casa. O siga, que realment vaig eixir guanyant.
I els vídeos antics encara figuren en el teu perfil de TikTok?
Sí, de fet, si algú volguera tirar cap avall i més avall, podria arribar a veure’ls, i llegir els comentaris, que no tenen desperdici. De tant en tant m’escriu algun d’aquells primers seguidors desubicat per la llengua que parle. Potser fins i tot hi ha algú estudiant valencià des d’allà i no ho sabem!
Una volta vas començar a fer vídeos en valencià, penses que hi ha hagut un canvi en el tipus de vídeo que has fet?
“Igual que ha 50.000 fatxes de merda en TikTok i l’algoritme, que està comprovadíssim que és de dretes, els ajuda, jo també vull gastar-lo per al contrari”
Sí, el contingut de Cabrafotuda ha anat sempre lligat al context social i polític. Durant molts anys he estat fent contingut més descafeïnat. No calia ser tan reivindicatiu. De fet, és quan la música en català també va començar a desvincular-se de la política, tot i que és molt relatiu, perquè tot és política, i el simple fet de fer-ho en la teua llengua ja és un acte polític. Però és cert que estàvem en un punt en què la política ens permetia no estar tan cabrejats tot el temps. Ara, quan de sobte veus que els polítics, que la tele, que la institució en general, comença a arraconar la llengua i comences a quedar-te totalment despullat i abandonat del tot, és perquè evidentment no hi ha més remei que aprofitar la plataforma per a dir les injustícies que veus. Perquè igual que hi ha 50.000 fatxes de merda en TikTok i l’algoritme els ajuda –perquè està comprovadíssim que l’algoritme és de dretes– jo també vull utilitzar-lo per al contrari. Això també ha sigut un viatge, perquè al principi em feia por. Com havia de fer un vídeo parlant d’À Punt? O parlant de política? Em feia patir fins i tot que hi haguera resposta per part d’alguns sectors reaccionaris, que pel carrer em pogueren increpar. A poc a poc he anat adonant-me que això no passa, que els haters sobretot estan a la pantalla.
Una part de la teua feina la fas en directe, amb xarrades i actuacions en instituts públics. Allà tampoc veus un ambient hostil entre adolescents de famílies més reaccionàries?
En absolut, allà és on més t’adones que vivim en una bombolla, literalment. Em feia molta por que el que llegia a X després es convertís en realitat, i això no passa. Literalment, és una bombolla. Vivim a la xarxa i ens pensem que és la vida real. Si vas a fer una xarrada amb 400 alumnes, evidentment, hi haurà gent que passe de tu perquè “ara aquest catalanista que ve a llavar-nos el cap”. Solen ser grupets de xics entre 15 i 18 anys amb la bandereta d’Espanya i estan tots en rogle, fent pinya. I estan envalentits, però, així i tot, quan els dic que llancen el seu argumentari, és que se’ls desmunta tan fàcilment que al final fins i tot alguns acaben entenent i dient que no té sentit. Quan volen insultar solen dir “Viva España” o “catalufo” i jo sempre intente jugar un poc perquè reflexionen. Hi ha moltíssima catalanofòbia. I damunt, el govern que tenim ara s’encarrega que n’hi haja i al final ací és on es nota la desconnexió entre el País Valencià i Catalunya. Si estiguérem més connectats realment, seríem molt poderosos. Deu ser per això que ací no podem veure TV3, perquè no existeix una cosa tan senzilla com la reciprocitat entre televisions públiques. Quan estic en un institut, jo carregue eixe tipus d’odi, la catalanofòbia, però mai el que és propi de les xarxes. El hate és una cosa totalment residual, acotada a les xarxes. Quan escrius un comentari negatiu no penses que estàs escrivint-lo a una persona real i després resulta que quan te la trobes pel carrer no ets capaç de dir-li res perquè és una persona real.
El format dels teus vídeos combina entreteniment, divulgació, reivindicació i arriba a un públic molt variat en edat i procedència. Quina penses que és la clau d’aquesta transversalitat?
A mi em paren persones de 89 anys i em diuen: “Tu eres el dels vídeos que em posa el meu net”. Però també, l’altre dia, estava gravant a Otos, al costat d’un col·legi, i xiquets de 6 i 7 anys em cridaven “tu eres Cabrafotuda!”. Pense que el fet d’haver començat fent vídeos un poc menys polèmics m’ha facilitat arribar a un públic més general. És més fàcil arribar a la gent quan imites a la professora de valencià. Però després he anat creixent políticament, també en el meu discurs i els meus pensaments, els meus ideals… I pense que els meus seguidors també. Molta gent m’escriu i em diu: “Fran, no ho havia vist d’aquesta manera, no sabia que parlar valencià era una decisió política també”. I m’agrada molt veure com va creixent aquesta comunitat alhora que vaig creixent jo. És molt satisfactori fer servir aquest canal també per a reeducar en alguns aspectes. Ara, això no vol dir que jo deixe de fer vídeos com a personatge còmic. A mi també em cansa estar tot el dia emprenyat, però sí que reconforta veure que la gent dona suport al discurs. I la clau d’això ha sigut començar fent continguts en un context en què el valencià no existia en xarxes: s’havien d’abordar els temes més típics, com la folklorització, un procés pel qual havíem de passar vulguem o no vulguem, com va passar amb castellà allà pel 2009, quan començaven les xarxes. Després, quan ja superes això, ja pots permetre’t fer altres coses en la teua llengua, no només has de parlar de la paella i de les festes. D’aquest viatge personal i polític prové la transversalitat del meu públic.
Tu t’has significat políticament en moltes ocasions. Estàs assumint una càrrega pel fet d’oferir una informació i una alternativa d’entreteniment que no siga feixista? Sents que l’algoritme t’ha castigat?
Tenim aquesta responsabilitat, però és injust perquè a Madrid veus que els creadors de contingut fan el que es rota, no tenen cap classe de responsabilitat amb el seu discurs i no passa res. En canvi, nosaltres hem d’anar amb molta cura del que diem perquè tenim molt en joc. És una responsabilitat que no saps si te l’estan posant o te l’estàs posant tu a tu mateix, perquè no vols deixar de representar una gent que està a gust amb el que fas i se sent representada pel que dius. Per desgràcia, perquè no haurien de sentir-se representats per una persona que faça vídeos, sinó per uns polítics que parlen en el seu nom. Pel que fa a l’algoritme, quan vaig començar a posicionar-me, em feia moltíssima por, sobretot per si deixaven de contractar-me les marques. Però, sorprenentment, no ha sigut així. Tal com he anat posicionant-me, més marques han contactat amb mi. Efectivament, els fa igual contractar un creador de contingut d’esquerres o de dretes: tot és públic. A la marca li és igual el discurs que tingues.
En eixe sentit, tens algunes línies roges a l’hora de treballar amb empreses?
Sí, per descomptat, hi ha una marca d’arròs molt coneguda amb la qual jo anava a col·laborar i la Unió Llauradora va denunciar a Europa irregularitats en l’origen del seu arròs, que s’associa amb la imatge de València, però en realitat és importat. Quan ho van fer públic jo ja tenia el contracte, els diners i el vídeo gravat… Ho vaig cancel·lar tot i vaig perdre el contracte. Dit així sona frívol, però això és la meua feina, i fer això significa arribar o no arribar a final de mes. Una altra línia roja que sempre he de parlar prèviament amb les marques és que el meu contingut és íntegrament en la meua llengua. No pose subtítols en castellà, no faig una història, ni tan sols res per a penjar en el perfil de la marca. Res. Si volen això, pots contractar els milers de persones que ho fan en castellà. En aquest sentit, el meu punt diferenciador és que tot ha de ser en català.
Com a consumidores de contingut i usuàries de les xarxes socials, què podem fer des de casa per a defensar i mantenir el català?
La por al retrocés lingüístic no la deixarem de tindre mai. Jo no sé d’ací a dos mesos si podré continuar vivint de fer vídeos i comunicar en la meua llengua, és una ansietat amb què vivim constantment. Però per a tindre un panorama cultural ric en català es necessiten dos peces: d’una banda calen els creadors de contingut, els cantants que canten, els escriptors que escriuen, les persones que treballen en ràdio i en tele en valencià… D’altra banda, està tota la resta de persones que fan que això tinga sentit. Encara que no crees contingut, pots consumir-lo, pots llegir aquests llibres, pots escoltar aquesta música i aquests pòdcasts. Són dues peces que han d’encaixar, si a tu t’agrada seguir “influencers latinoamericanos”, està molt bé, però també pots seguir-ne molts d’ací. Si entres a poblet.info, que és aquesta plataforma on està tot el contingut en valencià en xarxes, hi trobaràs més de 400 propostes diferents. Segur que més d’una t’encaixa: dona-li suport a aquest projecte, comenta’l, dona-li m’agrada, comparteix-lo. Per a mi, ara mateix, el paper més important dels consumidors és eixe: donar suport a la cultura, perquè tornem a estar intentant sobreviure des de l’underground. El poble valencià és un bon exemple de col·lectiu lluitador en eixe aspecte. Confie que, ara que la gent ja sap que hi ha contingut en valencià en les xarxes, que el facen possible, li donen suport i, sobretot, que tinguen clar que el fet de consumir eixe contingut és polític. Que no desvinculem la llengua de la política. Hi ha gent que vol matar aquesta llengua i hi ha gent que volem que no maten aquesta llengua. I és així, no hi ha més. També hem de recordar sempre això a l’hora de votar, evidentment.
Després d’haver aconseguit tenir tanta visibilitat, quina relació tens ara amb el teu poble, la Vila Joiosa?
M’hi sent molt connectat, cada dues setmanes o tres vaig al poble, hi tinc la família, la meua àvia, els meus amics… He fet que València siga ma casa també, però m’ha costat molt. A la Marina, la nostra ciutat de referència és Alacant, ni tan sols tenim manera d’arribar a València: no hi ha trens, només hi pots anar en cotxe i fins fa no res l’autopista era de concessió privada. Això evidencia molt la desconnexió que hi ha entre les comarques del País Valencià: un de Castelló i un de Crevillent no saben com parla l’altre. Si estiguérem més comunicats, els blavers que viuen a València sabrien que al sud, per exemple, parlen sense pronunciar la erra al final de paraula, o que al nord diuen “jo menjo”. I llavors no dirien que “això és català i no valencià”, entendrien que la llengua és una progressió de trets. I com que hi ha tanta desconnexió, i està tot tan pensat per a tindre’ns desconnectats, ja no només amb Catalunya, sinó entre els mateixos valencians, per a mi València mai havia sigut una ciutat de referència. I per això em va costar molt adaptar-m’hi, i acabava tornant al poble ara i adés. Ara, cada vegada baixe menys sovint, potser per feina o perquè també hi estic a gust. I cada vegada em sent més orgullós que València siga la meua capital.
Com va ser treballar a À Punt? Per què va acabar?
“Amb À Punt han volgut castellanitzar-ho tot perquè creien que arribarien a més audiència, i la seua sorpresa ha sigut que no han arribat a ningú”
Vaig treballar en el programa TàP Zàping i anava molt bé. Teníem una mitjana de 70.000 espectadors, era un programa d’èxit. També hi havia el Zoom i diversos programes més que tenien èxit, era un bon moment en À Punt. Encara governava el Botànic, però ja era l’últim any. Quan va arribar la dreta van continuar amb el programa, però a tots els que érem d’esquerres ens van fer fora. A mi em va cridar el director i em va dir que jo tenia molta projecció, que havia de fer-ho en castellà i podria treballar en plataformes com Atresmedia i coses així. En aquell moment em vaig quedar parat, però amb el temps vaig comprendre que ells no havien entés res, dient-me que per a tindre èxit havia de passar al castellà. I això és el que ells han volgut fer amb À Punt: castellanitzar-ho tot perquè creien que arribarien a més gent, i la seua sorpresa ha sigut que no han arribat a ningú. Perquè qui vol consumir continguts en castellà ja té un ventall de canals, plataformes i contingut en castellà a l’abast. Així, la televisió valenciana s’ha quedat en bous i en pel·lícules de l’oest. Tornem a l’era de Canal 9, amb un 0 % d’índex d’audiència. Acabaran tancant el canal una altra volta.
