Després de mesos amb el front de guerra a Líbia gairebé estàtic, el transcurs del conflicte sembla haver experimentat un punt d’inflexió en les darreres setmanes. Turquia ha estat l’últim actor internacional a decantar l’equilibri de poder al país magrebí, en aquest cas a favor del Govern d’Acord Nacional (GAN), liderat pel primer ministre Fayez al-Sarraj i reconegut per l’ONU. Els grans damnificats de l’inesperat suport turc són l’autoproclamat Exèrcit Nacional Libi (ENL) i les seves forces aliades.
El 13 d’abril, les faccions alineades amb el GAN van proclamar el seu control sobre el territori que s’estén al llarg de la costa occidental de la capital, Trípoli, fins a la frontera amb Tunísia. En l’ofensiva, que s’emmarca dins l’operació Tempesta de Pau iniciada a finals de març, el GAN ha aconseguit el control d’importants ciutats com Sorman i Sabratha. Ambdues van caure en qüestió d’hores, malgrat que han estat zones tradicionalment més afins a les forces aliades de l’ENL de Khalifa Haftar.
El Govern d’Acord Nacional ha aconseguit controlar ciutats importants com Sorman i Sabratha
Una operació d’aquesta envergadura per part del GAN hauria estat impensable fa només unes setmanes. La campanya s’emmarca en un estira-i-arronsa al voltant de la capital que ja dura un any, des que l’ENL va llançar l’abril del 2019 una ofensiva sobre Trípoli. Però el seu èxit posa en relleu l’efecte de la intervenció de Turquia.
El punt d’inflexió
Durant els darrers quatre anys, Líbia ha tingut dos governs febles amb administracions paral·leles i aliances militars fràgils funcionant alhora. El primer, el GAN, està reconegut formalment per la comunitat internacional i té la seu a Trípoli. Haftar, per la seva banda, és la figura més poderosa de l’est de Líbia, on l’ENL rep el suport del govern de la zona, establert a la ciutat de Tobruk des dels primers compassos de la guerra civil que va esclatar el 2014.
Turquia ja havia estat entre els principals patrons del GAN, però aquest suport va fer un salt sense precedents el novembre passat. Trípoli i Ankara van signar dos polèmics acords que ampliaven la jurisdicció turca al Mediterrani oriental, a canvi que les forces aliades amb Al-Sarraj rebessin més assistència militar. Va ser una aposta arriscada del polític libi, que renunciava a part dels seus interessos econòmics i diplomàtics a canvi d’un auxili militar que no es va fer esperar. Des de finals de 2019, Ankara ha enviat a Líbia tones d’armament i munició, personal per entrenar forces locals i milers de mercenaris sirians. A més, ha reforçat de forma significativa les capacitats aèries dels seus aliats locals, un aspecte clau en l’escenari bèl·lic del país magrebí.
Sorman i Sabratha van caure ràpidament malgrat que havien estat més afins a l’Exèrcit Nacional Libi
L’arribada del suport turc es va produir en un moment en què la situació estava estancada, després del fracàs inicial de l’ofensiva de l’ENL sobre Trípoli l’abril del 2019. Des d’aleshores, la sort d’ambdós bàndols va quedar gairebé per complet en mans dels seus aliats internacionals. En aquest context, la superioritat aèria de Haftar s’estava demostrant decisiva i li va permetre aconseguir el control de l’estratègica ciutat costanera de Sirte, situada a l’est de Trípoli i propera a la poderosa localitat de Misrata (principal aliada del GAN). Es tractava de la victòria més important aconseguida des de mitjans de 2019 i semblava confirmar una aparent tendència favorable a les forces de Haftar.
Aquest avantatge només era possible gràcies a una ingent intervenció exterior. La més destacada ha estat la que prové dels Emirats Àrabs Units, que han dirigit la mortífera estratègia aèria de Haftar –materialitzada en centenars de bombardejos– des de l’inici de l’assalt a Trípoli i han enviat tones d’armament i combustible. En paral·lel, els Emirats Àrabs treballen també des de fa anys per legitimar internacionalment Haftar. El suport d’altres països com Egipte, Rússia i l’Estat francès també ha estat clau per al general.
Un alto el foc sense recorregut
La dependència envers les potències estrangeres va quedar palesa una vegada més a mitjans de gener, quan les forces alineades amb Haftar i les que estan aliades amb el GAN van anunciar un alto el foc. Darrere la decisió hi havia el president de Rússia, Vladímir Putin, i el seu homòleg turc, Recep Tayyip Erdogan. Dies abans, havien fet una crida a un cessament temporal de les hostilitats, i la treva va resultar fins a un cert punt reeixida durant un breu període de temps.
El consultor Oded Berkowitz apunta que la intervenció oberta turca ha capgirat l’equilibri de poder
La via diplomàtica, però, va tornar a mostrar les seves limitacions a l’hora de convertir l’alto el foc temporal en un d’indefinit, així com la incapacitat –o la manca de voluntat– de les potències externes a l’hora de trobar escenaris comuns. Aquests límits van empènyer l’enviat especial de l’ONU a Líbia, Ghassan Salamé, a dimitir a principis de març. La plaça roman deserta i s’ha convertit en una altra disputa entre les potències. Tots dos bàndols, a més, van aprofitar el parèntesi armat per reagrupar-se i rebre ajuda dels seus aliats exteriors. La tornada al front semblava només una qüestió de temps.
La contraofensiva del GAN
Durant la primera setmana d’abril es va concentrar la xifra més elevada d’atacs aeris des de l’inici de l’ofensiva de l’ENL sobre Trípoli, però amb una diferència important: la majoria van provenir de les forces favorables al GAN, centrades a bombardejar les línies d’abastiment dels rivals. A poc a poc, els drons i les defenses aèries turques, sumades a l’experiència dels seus militars desplaçats, havien atorgat al GAN el domini dels cels de l’oest de Líbia. I això va permetre el llançament de la reeixida ofensiva anunciada a finals de març.
L’autoritat de Trípoli ha intentat aprofitar l’embranzida per recuperar el control de tota la zona oest
“Que Turquia intervingui obertament a Líbia ha donat avantatge al GAN perquè Erdogan pot actuar directament al país, transportar-hi més armes, equipament i personal. Aquesta és la raó del canvi enorme en l’equilibri de poder que s’ha produït en els darrers mesos”, assenyala Oded Berkowitz, subdirector d’intel·ligència regional de la consultora MAX Security. Berkowitz apunta que, per contra, Ankara ha de fer front a condemnes internacionals més intenses.
Recrudescència
A mesura que el GAN ha augmentat les seves forces i ha reduït l’avantatge de l’ENL, Haftar ha optat per estrangular Trípoli amb càstigs col·lectius: llançament indiscriminat de projectils (que sovint han impactat en zones civils), bloqueig de la producció de petroli al país (principal font d’ingressos estatal) o talls intermitents dels subministraments d’aigua i electricitat. Les autoritats de Trípoli i algun periodista local també han denunciat que l’ENL hauria començat a utilitzar algun tipus d’agent químic contra el GAN, tot i que encara no s’han fet investigacions.
El govern de Trípoli, per la seva part, ha intentat aprofitar l’embranzida de l’assalt a les localitats costaneres per assolir nous objectius. Segons destacava el seu ministre de l’Interior, Fathi Bashagha, voldrien empènyer les forces de l’ENL i la seva artilleria fora del radi d’abast de Trípoli. La finalitat última seria recuperar el control de tot l’oest de Líbia, però aquesta empresa passa, en última instància, per la difícil fita d’aconseguir el control de l’estratègica ciutat de Tarhuna, bastió fins ara impenetrable de l’ENL a la zona. Berkowitz avisa: “A Líbia, més que en altres conflictes, sembla que tota operació militar que no reporta una presa de control àgil i immediata [de territori] deriva en una extremadament prolongada lluita d’estira-i-arronsa que s’allarga mesos i fins i tot anys”.
