Per a la majoria de les treballadores, la feina no és el lloc on es compleixen els desitjos, sinó on es frustren. Volem ser dones independents econòmicament i a cada minut que passem treballant la vida se’ns escapa. I els dies lliures els passem, esgotades, mirant de desconnectar del treball i, si ens veiem amb força, cuinar per tota la setmana i preparar els tuppers que ens endurem a la feina. Venem el nostre temps i, tot seguit, sacrifiquem el gaudi, la qualitat de vida i la salut física i mental. La feina tampoc no és un dret, sinó una obligació ben perversa. No ens condueixen a la feina a punta de pistola, però tampoc no hi anem per voluntat pròpia, sinó per coacció, per por de passar fam o ser desnonades. Si no obeïm, ens morim. Vet aquí la trampa. És per això que recomanem Atrapats a la feina: Com escapar del capitalisme (Tigre de Paper, 2022) un assaig d’Amelia Horgan que aborda la violència sistèmica del món laboral.
Bob Black, a L’abolició del treball (Descontrol, 2018), afirmava que el treball i la llibertat són conceptes radicalment oposats, irreconciliables. Tant se val què hagis estudiat o a què et dediquis. A Atrapats a la feina, Amelia Horgan defensa que el capitalisme, basat en l’explotació de les nostres pors i vulnerabilitats i en la pèrdua del control de la vida pròpia, és un sistema nociu per a tothom, que no és la forma natural de l’economia i que no és inevitable ni ens ve donat. Concebre’l com un sistema fallit, tancat i inalterable, el perpetua i derrota l’acció política col·lectiva. Horgan revela les dinàmiques de l’entramat capitalista i aconsegueix fer una lectura optimista de la realitat més crua, perquè, si volem canviar el món, no n’hi ha prou amb denunciar les maldats del capitalisme, cal imaginar alternatives i lluitar per elles.
La visió de l’autora no és ingènua. Coneix les dificultats de classe –ferides ocultes com la por a l’èxit, la síndrome de la impostora, el desclassament, la gradació dels oficis en feines qualificades i no qualificades, la divisió entre tasques laborals i domèstiques, la repressió sindical, l’esgotament generalitzat, les estructures de poder en les organitzacions sindicals… Tot i això, s’hi sobreposa amb valentia i sentit de l’humor, perquè no hi ha alternativa si pretenem recuperar la vida. L’única forma de no resistir-se al treball, segons apuntava el Grup Krisi a Manifiesto contra el trabajo (Virus, 2002), seria posar el cervell en pausa i no pensar. No val resignar-se, cal fer quelcom al respecte, per poc que sigui. És així com Horgan proposa vies de fugida i de resistència: petits escapoliments durant la jornada laboral o sabotatges al control de patrons, xarxes de cures entre col·legues, menjadors i llars d’infants públiques i gratuïtes, la renda bàsica, un sou per a les feines domèstiques i l’afiliació sindical.
L’autora recull el testimoni de diferents perfils de treballadors i treballadores, alhora que apropa i adapta la teoria marxista a la nostra època de feines precàries i absurdes, d’ETT, de subcontractes, de vigilància algorítmica de la productivitat, de gamificació laboral amb pràctiques com el team building o els afterwork… I ho fa en clau feminista i sense caure en el discurs reaccionari, tan present encara, malauradament, fins i tot en espais anticapitalistes on a les dones que ens atrevim a discrepar se’ns convida a callar o a marxar. Malgrat tot, no defallim i el panorama actual de la lluita sindical pot ser encoratjador, tot depèn de com ens el mirem.
Un alè d’esperança el trobem en Las Kellys, un sindicat de cambreres de pis, organitzades des de 2014 contra el gegant turístic, que firmen el pròleg de l’edició en català del llibre de Horgan; en el sindicat SAD de cuidadores professionals municipals que va sorgir durant la pandèmia a Sant Feliu de Llobregat i que segueix en lluita; en les treballadores de la neteja al Museu Guggenheim que es van rebel·lar contra la bretxa salarial i, després de nou mesos de vaga, entre 2021 i 2022, van aconseguir augments de sou; o en la resta de victòries sindicals que desconeixem perquè no són prou sonades ni reben visibilitat. Visca les dones autoorganitzades en lluita contra el capital! L’imaginari és l’únic terreny que no ens poden arrabassar i imaginar altres escenaris possibles, com fa Horgan, és la primera passa per a cultivar projectes alternatius al capitalisme i lluitar per una vida millor.
