Estic convençuda que en algun moment t’ha tocat tenir una conversa incòmoda sobre feminisme. Aquella conversa en la qual algú afirma rotundament que al món ja hi ha igualtat o que les dones són les que realment “porten els pantalons” i són les que manen. Una conversa en què algú et diu “ni masclisme ni feminisme, jo vull igualtat” o que explica que la violència no té gènere, que les dones també maltractem i assassinem. Segur que en algun dels grups de Whatsapp en els que estàs, algunes persones es dediquen a fer bromes masclistes i a enviar vídeos o fotos sexistes i si t’atreveixes a dir alguna cosa, et repliquen: “Ostres, és que ara us enfadeu per tot i ja no es pot fer broma de res”. Potser alguna vegada t’han dit allò de “és que la meva filla és una nena, nena” perquè li agrada el rosa i Frozen. I la llista se’m fa inacabable… Segur que mentre llegeixes comento alguna altra situació.
Posem-nos en situació: tres generacions es reuneixen a la taula per dinar i celebrar l’aniversari de Marta, qui en fa 70. Ho té tot a punt per rebre a grans i petits a casa. Comencen a dinar en una taula ben parada i un primer plat deliciós. Ella s’aixeca i comença a recollir els plats per portar-los a la cuina i poder servir el segon. “Mama, seu, és el teu aniversari, deixa que sigui un altre qui ho reculli tot”. Però a Miquel no se li encén la bombeta que li faria a ell servir, ja que no té cap mena de dificultat que li ho impedeixi. La filla de Marta i Miquel s’aixeca enfadada i comença a recollir, Marta també s’hi posa. Serveixen el segon plat, amb la mala cara de la filla que li diu al seu pare que ja comença a tenir edat per saber fer les coses de casa. “Nena, és que a casa sempre ho ha fet la teva mare i en té més traça”. I ja comencem amb la conversa incòmoda on una part de la taula comença a reivindicar els canvis que s’haurien de fer a casa i una altra part diu que no n’hi ha per a tant.
D’un extrem a l’altre
No n’hi ha per a tant, és clar. I ja estem en aquella línia fina en la qual o “som unes exagerades” o “si li ho fan a la meva filla, els mato”. Ens movem en uns extrems que no ens ajuden a posar els punts sobre les is. Per exemple, quan exagerem i ens queixem sense raó per com estan distribuïdes les tasques de la llar, la cura de la canalla o de persones grans o amb diversitat funcional, però sempre apareix algú que diu que “tens sort perquè el teu marit t’ajuda”. O quan somiquem perquè existeix la bretxa salarial, però algú sempre afirma que aquesta no existeix.
Estem en aquella línia fina en la qual o “som unes exagerades” o “si li ho fan a la meva filla, els mato”
No estem d’acord en el fet que la conciliació familiar sempre l’encapçalin les mares, àvies, germanes perquè els pares, avis o germans també van a buscar la canalla a l’escola. Ens enfadem quan algú pel carrer ens crida algun comentari fastigós, però sempre hi ha qui diu que s’ha fet tota la vida, que no n’hi ha per a tant i que ara tenim la pell molt fina. Ens sentim malament quan algú ens fica mà sense consentiment, però sempre apareix algun comentari justificant que els homes van molt sortits perquè “mira l’escot que portaves” o “és que graves uns balls a TikTok que no m’estranya que no es controlin”. Si denunciem una agressió sexual, es justifica a l’agressor dient que no sabia el que es feia perquè anava borratxo o drogat. Cinc homes violen una noia i ho anuncien als quatre vents abans, durant i després, l’emborratxen, la graven i la vexen i encara hi ha qui es pregunta per què la noia va anar amb aquells homes en lloc de demanar-se perquè cinc homes violen una noia. Una dona és assassinada per la seva parella i encara hi ha qui diu que semblava molt bon noi.
Això sí, quan passa una cosa “més greu” a una dona del nostre voltant, de la nostra família o del nostre cercle d’amistats, ens posem les mans al cap, ens enrabiem i ho cremaríem tot.
Per sort, cada vegada tenim més consciència de com funciona tot plegat i que les situacions no estan en un extrem o en un altre de manera aïllada sinó que formen part de l’iceberg de la violència masclista. I ser conscient de com funciona aquesta estructura patriarcal en la qual hi ha masclismes que són més quotidians i que hi ha qui els considera petits i sense importància (cosa que és mentida). Prendre aquesta consciència és vital perquè aquests comportaments (que són els que sovint surten en converses incòmodes) són la base que sustenta aquesta violència masclista i que permet que, de mica en mica, l’opressió es faci més gran i més evident.
Claus per a la supervivència
M’agradaria donar-te algunes estratègies per no sortir enfadada de cada reunió familiar, per no ficar més llenya al foc i no deixar que els comentaris masclistes de les persones de la taula et treguin de polleguera. Sí, ho sé, és molt complicat. Però et mereixes poder mantenir la calma, sobretot quan els arguments que utilitzen les persones que no veuen com funciona l’estructura patriarcal van en la línia de dir que som unes exagerades.
L’assertivitat en moments així és molt important. Dir el que penses amb calma i bones paraules. No sempre s’aconsegueix, però val la pena intentar-ho
L’assertivitat en moments així és molt important. Dir el que penses amb calma i bones paraules. No sempre s’aconsegueix, però val la pena intentar-ho. Això sí, ser assertiva no et garanteix que l’altra persona t’escolti. Et faig algunes propostes de tècniques assertives que et podran ajudar.
La del disc ratllat: el que s’ha de fer és repetir el teu punt de vista una i una altra vegada. I cal fer-ho amb tranquil·litat, sense que entris en les discussions ni provocacions que pugui fer l’altra persona.
Una altra opció és el banc de boira, que consisteix a donar la raó a la persona o acceptar el seu punt de vista només quan considerem que té raó, però negar-nos a entrar en discussions o donar-li la raó en els punts on no la té.
També tenim l’ajornament assertiu. Vol dir que s’ha d’ajornar la resposta que estem a punt de donar a la persona que ens ha interpel·lat fins que ens tranquil·litzem. Si no ajornem la resposta, la ràbia serà la conductora de les paraules que diguem. I ajornar vol dir que, més tard, es parlarà de tot plegat i mentrestant hauràs pensat en què vols dir i com ho vols fer.
Espero que aquestes tres tècniques t’ajudin a no acabar les converses sobre feminisme o sobre qualsevol altra opressió amb molt mal de cap.
