Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Serem camí

És molt necessari un retorn a la natura per retrobar la pau interior i aïllar-se dels reclams que ens diuen què hem de pensar

/ Àngel Ventura

Vivim temps d’incerteses i de contradiccions. Criatures sanes confinades a casa i certificats de bona conducta, tan impopulars com inútils, just per fer un cafè. Visites mèdiques per telèfon. Guerra a l’horitzó.

És per això que vull recomanar un retorn a la natura per retrobar la nostra pau interior i la força necessària per ignorar “cartells lluminosos que ens diuen què hem de pensar”.

Si vivim en una ciutat, o en un poble gran, sovint passem dies i dies sense veure els arbres. Ni tan sols aquells que trobem al mateix carrer. Ni les flors, ni els núvols. Som els distrets, que deia Gabriel Ferrater: “Segur que avui hi havia núvols / i no he mirat enlaire”.

Com que no mirem enlaire, doncs, ignorem la claror i el dibuix sempre diferent dels núvols. El blau brillant i el gris. El rosa i el taronja quan la nit festeja el dia; quan el dia festeja la nit. No veiem la roba de coloraines estesa als balcons, ni la flor del vent.

L’asfalt, de mica en mica, se’ns menja. No ens n’adonem gaire, perquè anem amunt i avall amb presses, capficats per la feina, perquè anem a comprar i és molt tard, perquè s’acaba un termini, perquè el nen surt de l’escola ara mateix, perquè ens falta el pa, perquè el cotxe, perquè la factura, perquè els preus, perquè la farmàcia i els positius.

Com que no mirem enlaire, ignorem la claror i el dibuix sempre diferent dels núvols

Fins i tot si anem a passejar, rarament ho fem soles, i se’ns emporta la conversa, les botigues, les rebaixes, els semàfors com gelats de tres colors, el cafè amb llet i amb certificat, que diuen que és més bo.

En canvi, els necessitem absolutament, els arbres i les flors, els núvols i l’herba, el mar i les estrelles. Necessitem la solitud. Com més temps passa sense veure’ls, sense veure’ns, més se’ns encongeix el cor: el portem mal posat i de qualsevol manera al forat balder del pit.

I això que potser només som arbres que caminen, flors amb ales o papallones amb arrels. No pas més que un bri d’herba i no pas menys que una estrella, perquè formem part d’aquest tot sempre inexplorat i sempre mal entès.

Les poetes n’han parlat sovint. “Plau-me seguir els camins / que els camps parteixen”, diu Rosa Leveroni, i Whalt Whitman celebra cada bri d’herba com si fos ell mateix: “I guess the grass is itself a child, the produced babe of the vegetation”. (“Suposo que l’herba és en si mateixa un nen, el nen que ha produït la vegetació”).

Ens cal sentir algun ocell viu, sobretot ara, que sense abraçades ens anem assemblant als espantaocells amb cor de fusta

Però, poetes o no, només ens cal aturar-nos. Veure’ns des de dins. Muntanya amunt o mar avall, o ben abrigats amb la boira de les planes, ens cal sentir algun ocell viu, sobretot ara, que sense abraçades ens anem assemblant als espantaocells amb cor de fusta. Ens cal la carícia del vent i el fred de la gebrada, l’escalfor del sol i el zumzeig d’una abella, el tremolor d’una fulla, l’esclat sempre inèdit d’una flor. Entendre que som tan efímers com un dia de pluja, com el camí d’un rierol que ara és i ara no és.

Potser si ens aturem pressentirem l’aigua oculta, com les saurines, com els saurins. Potser trobarem la set i sentirem l’alè proper de la primavera, potser el nostre propi alè s’escamparà sense por pels camins. Potser ja no serem només casa, sinó viatge. Serem camí.

Lluís Solà, el poeta caminador de la plana de Vic, ho diu així:

“Els camins que giragonsen / i ens tornen sempre al temps. / La poquesa del cor/ la violència del desig. / Les dunes dels sentits, / les dunes de la ment. / Aquestes paraules fràgils / que hem arrabassat / del captiveri”.

El captiveri, ara, té les reixes invisibles ben travades: la incertesa, sobretot. Alguns estem malalts, i altres estem malalts de tanta por d’estar malalts. Som ocells d’ombra que han oblidat les ales i mengen engrunes sense delit.

Però volarem. Que el pes de les rutines no ens afeixugui. Oblidem els cartells lluminosos que ens diuen què hem de pensar. Escriurem sense pautes, estimarem sense traves. Serem camí.

Article publicat al número 540 publicación número 540 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU