Podria l’evangelisme català tenir en un futur el paper que aquesta religió ha tingut en l’auge de l’extrema dreta en indrets com el Brasil? Arribarem a veure grups polítics obertament evangèlics? Vox pot capitalitzar el vot evangèlic? Aquestes preguntes han començat a ressonar amb força els últims anys, sobretot després de les victòries electorals de Donald Trump i Jair Bolsonaro, i han posat en el punt de mira el protestantisme català: amb 141.935 fidels i 800 centres de culte, és la segona religió en notorietat a casa nostra per darrere de l’hegemònic catolicisme. Amb tot, tal com explica Mar Griera, directora de l’Institut en Sociologia de les Religions de la Universitat Autònoma de Barcelona (ISOR), “no existeixen unes respostes clares, en part per l’heterogeneïtat que representa el moviment evangèlic”.
Si bé és cert que l’evangelisme català comparteix elements amb algunes postures ideològiques dels seus homònims americans, també ho és que hi ha diferències que l’allunyen de la visió ultradretana que està prenent volada a l’altra banda de l’Atlàntic.
Un origen progressista
El protestantisme va arribar a la península Ibèrica a través de Catalunya a principis del segle XVI, procedent del nord d’Europa. S’instal·lava en un territori dominat per l’església catòlica i per això va ser perseguit durant molt de temps. Fins al segle XIX, les esglésies evangèliques catalanes eren poques, però aleshores van agafar embranzida amb la revolució industrial i la influència dels països de l’òrbita protestant a Catalunya.
Segons explica Griera, en aquell temps “les esglésies protestants dugueren a terme nombroses campanyes per la promoció de la laïcització de l’estat, de llibertat de consciència, etc.”. En part, aquesta tasca que podríem pensar contrària a la religió té a veure amb la persecució viscuda. Així, tot i que durant la Segona República el protestantisme va gaudir de cert reconeixement, amb la dictadura franquista va tornar a ser perseguit. “Venim d’una situació de clandestinitat”, expliquen des de la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (Ferede), i alhora reconeixen que amb la fi del franquisme “la nostra situació ha canviat molt positivament”.
Als anys vuitanta van arribar a l’Estat espanyol missioners evangèlics de culte carismàtic procedents dels Estats Units
Als anys setanta i vuitanta es va produir un procés d’institucionalització de les esglésies evangèliques en grans organitzacions com el Consell Evangèlic de Catalunya (CEC) o la mateixa Ferede. També va ser quan van arribar a l’Estat espanyol molts missioners evangèlics de culte pentecostal o carismàtic procedents dels Estats Units que s’instal·laven sobretot en barris marginals i que tenien una ideologia ultraconservadora. Aquesta branca del protestantisme que posa èmfasi en el poder de l’Esperit Sant i celebra cerimònies amb forta presència de la música, els miracles i els desmais rivalitzava amb les comunitats tradicionals de caràcter progressista establertes. “El creixement d’aquestes esglésies generà suspicàcies”, explica Griera. I afegeix que passat un temps les disputes es resolgueren i ambdues visions protestants “es van definir com a complementàries”. En part, aquesta reconciliació es va produir perquè als vuitanta la societat catalana va viure un procés de secularització i el protestantisme institucional va preferir la unió amb un pentecostalisme en auge que haver d’afrontar una pèrdua significativa de fidels.
Fou durant aquells anys que aparegué l’Església de Filadèlfia, un moviment pentecostal dirigit i integrat per persones d’ètnia gitana. Segons Antonio Montañés, sociòleg de les religions de la UAB, les esglésies de Filadèlfia van aconseguir desplaçar el catolicisme dins les comunitats gitanes i avui dia “pràcticament no hi ha famílies gitanes on no hi hagi algun convers”.
Aquesta branca posa èmfasi en el poder de l’Esperit Sant, amb cerimònies amb música, miracles i desmais
Al tombant de segle, l’evangelisme va rebre un nou impuls. En el marc dels processos de migració massius d’aleshores, van arribar als territoris mediterranis milions de persones procedents d’Àsia, Àfrica i l’Amèrica Llatina que en els seus països d’origen ja professaven la fe pentecostal o que en arribar als Països Catalans van convertir-se del catolicisme al pentecostalisme. Aquesta tercera recomposició de l’evangelisme va suposar un viratge definitiu cap a la dreta, sobretot per la irrupció de la teologia de la prosperitat, una doctrina neoliberal d’influència estatunidenca molt present en el pentecostalisme llatinoamericà.
La incorporació de persones migrants a l’evangelisme es va produir per tres vies: nous fidels que s’unien a esglésies ja existents; la creació de noves comunitats, en funció de la llengua del país d’origen, que depenien de les esglésies ja existents al territori, o el sorgiment de noves esglésies totalment independents que a vegades són sucursals d’esglésies pentecostals que hi ha al país d’origen. Aquest últim cas és el que s’ha anomenat multinacionals evangèliques, grans empreses de la fe com la brasilera Església Universal del Regne de Déu, amb més de tres milions de fidels a tot el món, o la mexicana Església la Llum del Món.
A les Illes, però, hi destaca una forta presència de protestants que són persones jubilades del nord d’Europa
Actualment, l’evangelisme ha donat un tomb radical i, de les 800 comunitats que el conformen a Catalunya, més del 65% són pentecostals. Les persones migrants tenen un paper cabdal en aquestes comunitats, que en la seva majoria estan formades per fidels d’origen llatinoamericà, però també per persones subsaharianes, xineses i, en menor mesura, filipines i romaneses. Segons explica l’antropòloga feminista i investigadora dels fonamentalismes religiosos Diana Granados, “els processos de migració de l’Amèrica Llatina i d’Àfrica cap a Occident estan comportant una ampliació del que les esglésies consideren el seu mercat”.
Tant al País Valencià com a les Illes la presència de l’evangelisme és notable, però en cap cas comparable a Catalunya, terra on es va establir el protestantisme històric. Així mateix, a Mallorca, Menorca o Eivissa, hi destaca la presència de persones jubilades del nord europeu que representen una forta bossa de protestants.
Pel que fa al seu poder, cal relativitzar-lo. “En el context d’un estat pseudoconfessional, els evangèlics segueixen sent discriminats amb relació al catolicisme”, explica el director de l’Observatori del Laïcisme, Antonio Gómez. Tanmateix, “les esglésies evangèliques gaudeixen de beneficis en impostos sobre les donacions i els immobles”, detalla, i en una mesura molt menor que l’església catòlica, es beneficien de subvencions estatals.
Influència pentecostal en la població migrada des de l’Amèrica Llatina
La majoria d’esglésies evangèliques al territori es nodreixen de persones que han marxat dels seus països i que es troben en situació de vulnerabilitat. A falta d’un estat del benestar que arribi a algunes comunitats, “els pastors locals sovint es converteixen en coach personal i en suport emocional”, assegura Paula S., migrada hondurenya. Però no només es tracta de cures psicològiques, ja que als cultes també hi arriben migrants que Mar Griera ha definit com a rice belivers o persones que es fan creients a canvi de menjar o ajuda jurídica per regularitzar la seva situació.
La majoria d’esglésies evangèliques es nodreixen de persones en situació de vulnerabilitat
Aquest suport acaba conformant comunitats molt fortes i opaques. Tot i que per a Montañés aquests cultes no es poden considerar sectes perquè “la pressió no és tan absorbent i no hi ha un culte al líder”, Santos considera que “és veritat que creen comunitat, però de quina manera? D’una manera sectària, és com un gueto, per poder ser-hi han de deixar amistats, negar-se a altres possibilitats, vestir-se d’una manera determinada, res de festes, deixar de visitar alguns llocs”.
El cas de Tomy Torres explica alguns d’aquests fenòmens. Originari de l’Equador, afirma que va “arribar a odiar Déu perquè em van fer molt mal”. No va conèixer el seu pare fins que va tenir set anys i plora quan narra com des dels cinc anys uns parents van abusar d’ell. “Encara avui no puc dormir amb la porta oberta, tinc malsons, perquè a casa meva una cortina dividia els llits i quan veia que el llençol es descorria sabia que venia la tortura”. Amb catorze anys va arribar a Madrid i, un cop allí, va reunir-se amb la seva xicota i la mare d’ella, però un temps després el van fer fora de casa.
Torres va estar molt de temps dormint al parc del Retiro i allí va conèixer un home amb paràlisi en la meitat del seu cos. Aquell desconegut va contractar-lo perquè el cuidés. “Era el pare que mai vaig tenir”, assegura, i va veure resignat com després de més d’un any, la dona de l’home el va fer fora de casa. Seguidament va conèixer Glenda Barahona, d’Hondures, la seva actual parella, però la sort de Torres en altres àmbits de la vida no canviava. Finalment va arribar a una església i va reconèixer la situació en què es trobava. Va començar un procés intens de transformació i ara, amb la Glenda, assisteixen a l’església Adoració Profètica BCN Church, on reben suport emocional i material.
És semblant el cas d’Andrea Landa (nom fictici). Quan aquesta dona colombiana va arribar a la península ho va fer amb la idea de trobar feina ràpidament, però “al cap de vuit dies ja volia tornar a Colòmbia”. “Aquí alguns homes, quan et veuen, ja t’ofereixen diners per fer-los coses sexuals”, recorda. “Jo soc catòlica, així que entrava a les esglésies però em decebia perquè allà només parlaven en català i no entenia res”, diu. Va tenir problemes quan buscava feina: una vegada, un home que li havia promès feina la va convidar a un bar on hi havia dos homes més que li van ensenyar la targeta d’un prostíbul. Segons explica, el que l’ha mantingut en peu és la seva assistència a una església evangèlica.
No sempre és des de la vulnerabilitat que les esglésies evangèliques sumen fidels. Tal com explica Ramon Macià, de l’ISOR, el pentecostalisme té al territori “el que podríem anomenar un ethos missioner” que entronca a la perfecció amb l’essència de l’evangelisme: evangelitzar. Encara que són minoritàries, “algunes persones tenen com a objectiu salvar Espanya de l’ateisme i volen retornar Déu a la vella metròpoli; una missió inversa”.
Evangelisme i ultradreta
La diversitat de famílies dins l’evangelisme català fa difícil assignar una ideologia a aquesta religió. Les esglésies protestants preexistents han estat vinculades tradicionalment al centre o centreesquerra i, segons apunta Antonio Gómez, “les comunitats tradicionals vinculades a Federe o al CEC sempre han estat pròximes a l’òrbita socialista”. Des d’aquestes organitzacions fan bandera del seu tarannà obert i recorden que les dones poden convertir-se en pastores o fan una condemna sense pal·liatiu del feixisme. Amb tot, organitzacions com Federe o el diari Protestante Digital de l’Aliança Evangèlica Espanyola han deixat clara la seva posició contrària a l’avortament lliure o a l’eutanàsia.
El protestantisme clàssic és ambigu respecte als drets LGTBI+, però el pentecostalisme en professa el rebuig total
Així mateix, la irrupció d’esglésies pentecostals d’inspiració americana o directament vinculades a grans multinacionals evangèliques ha desplaçat l’evangelisme moderat. Si el protestantisme tradicional manté una postura ambigua respecte a temes com el feminisme o els drets LGTBI+, en el pentecostalisme el posicionament és de rebuig total. Segons un estudi de l’ISOR, en aquest camp trobem, per exemple, “des de les esglésies que al·leguen que no accepten l’homosexualitat o la transsexualitat –però les portes de les quals són obertes per a qui vol canviar, ja que consideren que allò que cal és pedagogia o una pastoral específica– fins a les esglésies que fins i tot han definit l’homosexualitat com a expressió demoníaca –i s’hi ha fet front amb exorcismes i altres rituals d’aquesta índole”. “En general, però, aquest tipus de pràctiques van en retrocés. Ara bé, són nombrosos els pastors que recomanen als homosexuals seguir una teràpia amb un psicòleg cristià per poder ‘fer front al seu problema’”, expliquen.
Tot i que partits com Vox coincideixen amb cert evangelisme i sobretot amb el pentecostalisme, en termes numèrics les persones d’aquests cultes no són suficients per esdevenir una bossa de vots significativa i no interessen políticament. “El pentecostalisme és un moviment feble perquè està format per persones migrants sense dret a vot”, afirma Griera. A més, l’experta en sociologia de les religions considera que Catalunya és un dels territoris més secularitzats de tota Europa i que és difícil imaginar que es pugui produir un procés com el que està vivint l’Amèrica Llatina amb les multinacionals evangèliques. Tot i això, alerta que “la secularització a Catalunya no és tan ferma com fa uns anys ens pensàvem” i que, en aquest context, l’extrema dreta pot trobar una finestra d’oportunitat. “Fa uns anys els partits ultradretans no mencionaven la religió i ara veus com Salvini va amb el rosari o com Vox ja en parla”, diu Griera. De moment els d’Abascal estan molt vinculats al catolicisme, però no són estranyes les seves vindicacions de l’Europa cristiana contra l’islam. És aquí on podrien connectar amb el pentecostalisme.
