Des de l’1 d’octubre de 2017, més de 900 persones han estat víctimes de violència policial exercida arran del procés de lluita per l’autodeterminació. Des de llavors aquesta violència s’ha viscut molt més propera que en temps anteriors. Els motius per entendre les raons de la solidaritat amb les persones que van rebre aquesta repressió poden ser diversos: gran ressò mediàtic, transversalitat de les persones que van rebre els cops de la policia, empatia amb els motius de lluita de totes elles, etc., i aquesta solidaritat ha anat esdevenint necessària per no justificar moltes de les actuacions policials viscudes en aquest temps.
Es pot dir que en aquest darrer any hem estat més conscients del poder repressiu de l’estat, tant pel seu aparell judicial com policial, i hem après que la finalitat de la repressió és implementar la por com a mecanisme de control social. Comprendre el perquè de la repressió política i entendre la seva finalitat ens ha ajudat de forma col·lectiva a no replegar-nos i a sortir tossudament al carrer tantes vegades com ha fet falta. Però també ens ha estat necessari entendre el perquè de la violència i en què se sustenta.
Johan Galtung, sociòleg suec, ens explica la dinàmica de la generació de la violència en conflictes socials. Ell l’anomena el triangle de la violència i el representa a través d’un iceberg, on la violència directa és aquella violència visible contra una persona o una comunitat, en el cas que ens ocupa equivaldria a la violència policial. Sota l’iceberg planteja l’existència de la violència estructural, centrada en el conjunt d’estructures que no permeten la satisfacció de les necessitats bàsiques, que correspondria a la repressió política en forma de lleis que no respecten les llibertats bàsiques de les persones. Per últim, també a sota l’iceberg, trobaríem la violència estructural com a marc que legitima la violència i s’expressa a través de les actituds i que legitima i justifica alhora les altres dues violències.
Aquesta necessitat d’objectivar la realitat viscuda per superar la confusió que sovint provoca l’exercici de la violència no ens ha de fer perdre de vista la vivència de la persona colpejada i agredida. Els cops no només produeixen un dolor físic, sinó també un dolor emocional, psicològic, que costa més de gestionar, de fer conscient, de visibilitzar. De vegades, aquest dolor més emocional s’amaga, ja que socialment no sempre se’ns permet i no ens permetem compartir-lo. Sovint, també, considerem poc greus les agressions policials i les normalitzem. Aquesta normalització es fa més evident en contextos de militància on, tot i que cada cop més es treballa des d’una perspectiva de cures, sovint en la quotidianitat encara prevalen actituds de valentia que no afavoreixen la gestió emocional personal ni del col·lectiu.
Possiblement, la descripció que faré d’algunes de les reaccions davant les agressions policials són conegudes per moltes, però verbalitzar-ho de nou ens pot ajudar a reflexionar-hi i a continuar cercant eines de suport individuals i comunitàries.
Les reaccions són múltiples i dependrà de cada persona, però sempre ens confrontaran amb nosaltres mateixes. Una de les reaccions més habituals és la por. La por com a expressió humana i com a mecanisme que tenim davant de situacions de crisi o de canvis, esdevé un mecanisme de defensa davant la incertesa i és important mirar-la als ulls. No ens ha de preocupar tenir por, ans al contrari, és més preocupant no tenir-ne. Enfrontar-nos-hi a través de ser-ne conscients, d’acceptar-la, de posar-li paraules, de compartir-la. L’aïllament augmenta la por, l’hem d’acompanyar plegades. La por es viu de forma individual, però s’afronta de forma col·lectiva.
Sovint considerem poc greus les agressions policials i les normalitzem, sobretot en contextos de militància
També apareixen altres emocions: impotència, ràbia, indignació o tristesa, i aquestes poden sorgir en forma de trastorns, ansietat, angoixa, estrès, malsons, etc. Aquest tsunami emocional cal gestionar-lo acompanyades pel nostre entorn, per les nostres rutines, recuperant la nostra normalitat, entendre què està significant per a cadascuna de nosaltres i què necessitem, parlar per entendre-ho, i sobretot identificar-lo de nou quan ens semblava que ja ho teníem superat.
Podem reviure internament alguna d’aquestes emocions quan ens creuem amb la policia, quan se’ns tornen a aparèixer les imatges dels fets, quan tornem a passar per on es van produir les càrregues, quan sentim a parlar algú d’una experiència similar, etc. No ens ha de fer por sentir-ho i cercar les eines per elaborar-ho. Compartir amb la família, les amistats, però també amb les companyes especialitzades a donar suport en situacions de violència política: Alerta Solidària, Irídia, Exil i altres col·lectius de suport que ens trobem a molts pobles i ciutats.
I, enmig de tot plegat, sovint sorgeix la culpabilitat davant la dificultat que no t’entenguin, davant la dificultat d’haver de justificar-te, davant la dificultat d’haver d’explicar de forma entenedora una experiència que no es pot explicar. Aspectes que s’agreugen quan som les dones les agredides, ja que massa vegades les agressions sexuals les amaguem per no sentir-nos qüestionades.
Els darrers dies, a més, hem hagut d’explicar que no som culpables, ja que els mecanismes repressius s’han tornat a posar en marxa a través de campanyes de criminalització: si has rebut violència policial és per alguna cosa que has fet. Amb la voluntat de trencar el consens que es va construir després de l’1 d’octubre, s’intenta de mica en mica fragmentar el moviment dividint-nos entre violents i no violents, en bons i dolents.
Aquest discurs l’hem viscut força vegades en els darrers 30 anys, però ara torna a fer-se evident, com les persones antifeixistes que van ser agredides a les càrregues policials del 29 de setembre, les quals han estat fortament qüestionades i estigmatitzades. En aquest sentit, es fa imprescindible tornar a recordar que un dels objectius de la repressió política és trencar la unitat d’acció a partir de fomentar l’aïllament dels col·lectius a través de la seva criminalització.
Durant aquest any, hem anat aprenent a donar-nos suport, a cuidar-nos, a acompanyar-nos, a generar eines col·lectives i comunitàries que ens ajuden a construir entre totes una realitat social que reconegui l’existència de la repressió. Només així podrem treballar la memòria que permeti continuar el camí de superació de l’impacte i el trauma individual i col·lectiu.
Article publicat al número 464 de la ‘Directa’
