Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Valors amb folre i manilles

Des dels seus orígens en els balls de valencians fins avui, fer castells és més que una tradició i ha esdevingut una eina vertebradora de nombrosos municipis o de l’àmbit universitari

Els castellers de Vilafranca durant una actuació / Mireia Comas

Des de petites, a l’escola ens expliquen què són els castells: torres humanes que es fan des de fa molts anys a Catalunya i que són una de les activitats culturals populars més potents al nostre país. Fins i tot les que no n’entenem gaire, estem familiaritzades amb conceptes que podrien sonar tan estranys com 3 de 9folre i manilles o castell de gamma extra.

En termes generals, estaríem d’acord a definir els castells com una tradició catalana, com un ritual al qual es poden associar d’altres com les sardanes, els balls de bastons o les colles geganteres. Però els castells van molt més enllà. Ser castellera significa dedicar una gran part del temps lliure a una activitat col·lectiva amb altres companyes amb qui es comparteixen moltes més coses que el fet d’aixecar torres humanes.


Orígen al País Valencià

Per explicar quina és la situació actual del món casteller, cal començar pel principi. Ens hem de remuntar fins al segle XVII per trobar-ne l’origen. Xavier Brotons, director de l’Enciclopèdia Castellera, explica que l’antecedent d’aquesta tradició són els balls de valencians, on s’aixecaven torres de persones en forma de piràmide. “A Valls es va adoptar la tradició valenciana i, després d’uns canvis en la tècnica, el 1791 ja es parla per primera vegada de nois de castells”, detalla Brotons amb l’ajuda de l’historiador Àlex Cervelló.

Aquesta activitat popular es va anar escampant pel Camp de Tarragona i el Penedès, i el 1851 arribem a la que es coneix com la primera època daurada castellera, on es van descarregar els primers castells de 9. A finals de segle, però, s’entra en una època de decadència i es van deixar de descarregar castells tan alts. Brotons troba l’explicació en dos aspectes principals: una plaga de fil·loxera, que va exterminar les vinyes del Penedès i va fer que molta gent hagués d’emigrar, i una època on s’imposava una modernització que rebutjava tradicions com els castells, els quals consideraven bàrbars.

“Les colles van envellir, però miraculosament van resistir”, diu Brotons. Gràcies a això, a finals dels anys vint i amb la voluntat catalanista de recuperar tradicions, van sorgir noves colles a Tarragona i el Vendrell. Aquest progrés es va veure trencat pel parèntesi de la Guerra Civil, però durant el franquisme es va produir un fet molt interessant. A diferència del que pot semblar, el franquisme no va rebutjar els castells, sinó que se’ls va apropiar. Segons Brotons, “Franco deia que els castells eren una tradició local, de Valls, i no de Catalunya; per tant, es van apropiar els castells com una tradició espanyola”. Franco utilitzava els castells per rebre visites oficials i, durant aquesta etapa, es donaven anècdotes com que les enxanetes feien la salutació feixista dalt de la torre en comptes de l’aleta.

Tot i això, amb el final del franquisme es va entrar en la segona època daurada castellera, quan el 1981 es va tornar a descarregar un castell de 9. L’explicació més lògica de la revifada podria ser la del final de la repressió i la voluntat de recuperar les places i els carrers. Tot i així, Brotons explica que un altre fet rellevant va ser que “el món casteller va passar de ser professional a ser amateur”. “Fins al moment, aquelles qui pujaven al tronc cobraven diners per fer el castell. Quan això es va acabar, es va donar més valor a la pinya i molta més gent es va apropar a fer castells perquè es va convertir en un món més accessible”, afegeix.

Actualment, encara estem vivint aquesta segona època daurada del món casteller. Hi ha qui considera que des dels anys noranta estem vivint fins i tot una època de platí, després que es descarreguessin els primers castells de gamma extra, és a dir, aquells que tenen una dificultat més elevada que el 3 de 9. Malgrat això, Brotons explica que “aquestes definicions no han triomfat gaire”, perquè “des del 1981 els castells no han parat de progressar de manera continuada”.


Fer castells és un esport?

La temporada castellera té moltes dates marcades en vermell al calendari: Sant Fèlix, la Festa Major de Terrassa, les Santes de Mataró… Però n’hi ha una que destaca entre totes elles per dos motius, el gran nombre de colles que hi participen i la seva particularitat que l’envolta d’un debat molt recurrent dins del món casteller. Estem parlant del Concurs de Castells de Tarragona.

Amb la seva primera edició el 1902 i de manera ininterrompuda des del 1980, el concurs és un esdeveniment que se celebra durant un cap de setmana a Tarragona cada dos anys i hi participen fins a 42 colles, entre divendres i diumenge. Durant la temporada, els castells que es fan a cada diada són puntuats segons la seva dificultat, i els que entren en el rànquing més alt participen del concurs, reservant el diumenge per a les millors colles. En la competició, també es puntuen els castells segons la seva dificultat, i la colla que treu la puntuació més alta és guardonada amb un trofeu que l’acredita com a vencedora de l’esdeveniment.

Castellers de Vilafranca i Minyons de Terrassa discrepen sobre la idoneïtat del Concurs de Castells de Tarragona, però tot i així mantenen una bona relació

Com a favorita sempre trobem els Castellers de Vilafranca, tot i que altres colles –com les dues de Valls, la Jove de Tarragona o els Capgrossos de Mataró– sempre hi tenen alguna cosa a dir. Ara bé, a tots els concursos hi ha una gran absència d’entre les millors colles castelleres, la dels Minyons de Terrassa. L’Arnau Boada n’és el cap de colla i explica que “són molts i molt diferents els motius que ens fan enrere a l’hora d’anar al concurs, però el que està clar és que hi ha una gran majoria dins de Minyons que estem d’acord en no anar-hi”. Tots aquests motius giren al voltant de la idea que iniciatives com la del Concurs de Tarragona poden contribuir a fer que els castells s’assemblin cada vegada més a un esport. “Nosaltres creiem que no es pot puntuar un castell; cada colla valora els seus castells un cop s’han realitzat segons les sensacions que els transmet”, explica Boada.

Per contra, Castellers de Vilafranca és una de les colles més defensores del Concurs de Tarragona. Des del 2000 fins al 2016 n’havien guanyat totes les edicions de manera consecutiva; aquest any, però, s’ha vist superada per la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Toni Bach, el cap de colla, no hi veu cap problema a considerar els castells un esport. “Els castells no són només un esport, són el nostre esport i és el millor”, explica, “el Concurs és la gran manera de canalitzar la competitivitat del món casteller”.

Malgrat tot, la relació entre aquestes dues colles que se situen en extrems tan oposats en el debat sobre els castells i l’esport és molt bona. Tant Bach com Boada coincideixen a explicar que respecten la posició de l’altra colla i comenten que a nivell personal hi ha moltes amistats entre verds i minyons.

Potser la clau de tot això està en el que diu Brotons, que l’etiqueta d’esport o tradició ritual fa més mal que una altra cosa al món casteller i que, en certes ocasions, com en el Concurs, s’assembla més a l’esport, però en altres, com a les festes majors, es tracta d’una cosa més ritual. Brotons creu que el món casteller té molta sort perquè té “la paella pel mànec” i ha anat progressant de manera espontània i no reglada. Per tant, no cal considerar els castells un esport o no, sinó simplement continuar avançant i seguint el ritme que cada colla s’exigeix.


Castells i gènere

Per entendre el gran èxit dels castells en els últims anys, és important tenir en compte un canvi que es va materialitzar els anys noranta. Fins llavors, els castells estaven formats íntegrament per homes. En aquella època, però, les dones van començar a entrar a les pinyes, als folres –fent de crosses– i finalment al tronc del castell. Brotons explica que “quan les dones van entrar al tronc, els castells van millorar molt de manera tècnica, ja que elles van ocupar les posicions superiors del castell i el pes del tronc es va alleugerir. És absurd que no passés fins tan tard”.

La Comissió Feminista dels Castellers de Poble-sec elabora protocols contra les agressions masclistes en assajos, diades o festes i ofereix tallers feministes

Marta González és membre de la Comissió Feminista dels Castellers de Poble-sec. Es tracta d’una colla pionera pel que fa al feminisme dins del món casteller, ja que van ser les primeres a adherir-se a un protocol feminista –al de la festa major de Poble-sec de 2014– i la primera colla a crear una comissió feminista, el 2016. “El món casteller és masclista, com tota la societat en general, i vam veure la necessitat de respondre-hi des de dins”, explica González.

Ser les primeres, però, no és tan important per elles. “Sí que és cert que moltes colles ens van demanar consell per veure com podien engegar les seves comissions feministes, però el més important és que cada vegada som més”, reconeix González. La seva tasca va des d’elaborar protocols contra agressions masclistes –ja sigui en el context d’un assaig o d’una diada, o de les festes que organitzen al barri– fins a oferir tallers feministes dins del món casteller.

Segons González, “el món casteller no és especialment més masclista que la resta de la societat, però ho és com tot”. Per tal d’il·lustrar-ho, dues dades. Malgrat que actualment les dones ja sumen fins al 40% del món casteller, només dues de cada deu són caps de colla, segons es desprèn de l’informe “Els castells des d’una perspectiva de gènere”, del Centre de Perspectiva i Anàlisi dels Castells.


Entre la festa i els castells

Eduard Cecília, més conegut en el món casteller com a Wulfric, és membre dels Castellers de la Vila de Gràcia i cap de colla dels Ganàpies de la UAB, la colla castellera de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Vaig entrar a Ganàpies a segon de carrera i això em va ajudar a fer el salt al món casteller convencional a Gràcia”, explica.

El món casteller universitari va néixer el 1994 de la mà, justament, dels Ganàpies de l’Autònoma, en una època on encara no existien colles convencionals tan importants com Sants o Gràcia. Al principi, el món tradicional va criticar durament aquesta iniciativa, perquè consideraven que no es podia fer un castell només amb estudiants i sense canalla. A poc a poc, però, amb el sorgiment de més colles, com els Arreplegats de Zona Universitària –la més gran actualment en aquest àmbit–, els castells universitaris s’han fet un lloc dins del món casteller i s’han arribat a descarregar el 4 de 8 o el 3 de 8 amb folre, que moltes colles convencionals no han pogut aconseguir.

“Nosaltres funcionem com a escola castellera”, explica Wulfric, “formem molta gent que no ha fet mai un castell i això ajuda a reforçar la cultura castellera”. Per Wulfric, tot és positiu dins dels castells universitaris, tot i que sí que accepta que “de vegades ens saltem algunes parts de la litúrgia castellera tradicional. Les nostres gralles, per exemple, no poden sonar tan bé perquè és difícil trobar universitaris que vulguin ser grallers en una colla castellera”.

Com succeeix en general en el món universitari, la festa és un element molt important dins de colles com Ganàpies. “Cada any entren un centenar de persones noves i en marxen unes altres cent. Les colles pateixen un canvi generacional any rere any i és molt important fer cohesió dins de la colla”, argumenta Wulfric. Com que només es pot formar part d’una colla universitària mentre s’està vinculat a la universitat, moltes persones han de deixar-ho quan acaben els estudis i, per tant, el relleu és constant. Wulfric dona molta importància a tot allò social que envolta la seva colla perquè “per fer un castell es necessita molta cohesió, En una diada universitària han de sortir bé tant els castells com la festa que ve després”.

Malgrat les crítiques de sectors més tradicionals a les colles universitàries, Brotons diu que també han estat una de les claus per entendre els grans castells que es realitzen avui dia. “Les colles universitàries funcionen realment com a escola de castells. Molts caps de colles convencionals han estat prèviament caps de colles universitàries i molta gent s’endinsa als castells convencionals un cop acaba la militància a una colla universitària”, conclou Brotons.

 

Article publicat al número 464 de la ‘Directa’

Article publicat al número 464 publicación número 464 de la Directa