Fa unes setmanes, mentre preparàvem una manifestació a Barcelona pel Dia Internacional de la Dona treballadora, representants de col·lectius feministes manifestaven la seva decepció amb el cartell de la convocatòria perquè no tractava “coses de dones”. El cartell feia referència a les manifestacions que es realitzen en els barris enfront dels continus desallotjaments que viuen les seves veïnes.
Davant aquests comentaris em vaig quedar pensant en el que les lluites feministes han generat en “nosaltres”, en aquelles que ens identifiquem com a dones i també com a feministes. Em preguntava quines serien aquestes “coses de dones” i com seria de limitat que les que ens anomenem feministes només ens dediquéssim a denunciar i a lluitar per allò que ens afecta a “nosaltres”.
Després vaig pensar en qui forma part d’aquest “nosaltres”. Una pregunta sempre present i que, per a moltes, es travessa amb un procés migratori que ha tingut un començament, però sembla que mai un final. Perquè de manera recurrent algú et recorda que no formes part d’aquesta col·lectivitat o que et falta complir alguns requisits per a fer-ho.
Em preguntava quines serien aquestes “coses de dones” i com seria de limitat que les que ens anomenem feministes només ens dediquem a denunciar i a barallar per allò que ens afecta a “nosaltres”
I, encara que aquestes preguntes fa anys que es reflexionen, tant en els espais acadèmics com assemblearis, és una cosa que lluny de resoldre’s sembla tibar-se encara més. A Madrid, per exemple, es van celebrar dues manifestacions el 8M. Una d’elles obertament contrària a reconèixer els drets de les treballadores sexuals i de les persones trans. La insistència de centrar-nos “exclusivament en els problemes que concerneixen les dones” en comptes de crear acostament, genera la pregunta que si la categoria “dona” continua sent políticament útil per als qui estem en contra de qualsevol forma de violència generada per aquest sistema racista, capitalista i patriarcal.
Sorgeix el dubte perquè aquestes expressions reflecteixen el pensament eurocentrat que impregna al moviment feminista en aquests territoris. No sols penso en el racisme que s’exerceix en l’àmbit dels serveis socials, on moltes de les activistes feministes, ara esdevingudes en treballadores socials, expliquen a les dones migrants i racialitzades el que han de fer per empoderar-se, treballar i cuidar “bé” les seves criatures. Sinó també en el pensament que es reflecteix en la mirada unidimensional del feminisme hegemònic que entén el gènere i al patriarcat com l’únic responsable de les violències que enfronten les dones.
Malgrat que des d’àmbits feministes antiracistes s’ha explicat fins al cansament com l’articulació entre la raça, la classe i el sistema sexe-gènere repercuteix en la vida de les dones i persones trans* racialitzades, el màxim que s’ha aconseguit fins ara és que els col·lectius feministes incorporin als seus lemes anticapitalistes la paraula antiracista. Però les seves mirades i activisme continuen saturades de pensament eurocentrat que ignora les demandes de moltíssimes dones i persones trans* que viuen en aquests territoris, perquè segueixen sense ser considerades subjectes polítics, subjectes que lluiten.
Les seves mirades i activisme continuen saturades de pensament eurocentrat que ignora les demandes de moltíssimes dones i persones trans* que viuen en aquests territoris, perquè segueixen sense ser considerades subjectes polítics
En aquest sentit, és representatiu que fins al Tribunal de Justícia Europeu hagi assenyalat que les treballadores de la llar viuen discriminació al regne d’Espanya per no tenir dret a atur i que el moviment feminista continuï indiferent davant tal situació que afecta principalment dones migrants.
Així mateix, la violència immobiliària que enfronten moltíssimes persones en aquesta ciutat té molt a veure amb el sistema en què vivim. Perquè no és aleatori, ni una tragèdia del destí, que siguin precisament dones i persones trans* migrants, racialitzades i empobrides les que no puguin accedir a habitatges en condicions dignes, ni que siguin elles les que sostenen a les seves comunitats i s’organitzin per a crear xarxes de suport en els seus barris.
Per això, urgeix revisar el compromís del moviment feminista amb la denúncia d’aquells aspectes que reprodueixen violències estructurals com el racisme, el classisme i la cisheteronormativitat. Com diuen les zapatistes, això no significa advocar per una falsa unitat que abandoni les nostres diferències, sinó que és una invitació a dirigir aquestes ràbies i dolors cap als qui les generen. Perquè com ensenyen les compas, per a les dones amb la dignitat rebel, “les lluites estan a tot arreu”.
