Al llarg de la història certs cossos han estat desqualificats com a pudents. Els cossos dels captaires, els estrangers, els pobres, jueus, gitanos, prostitutes… tots ells han estat en algun moment rebutjats per fetorosos. Fer pudor no només s’utilitza per descriure un aspecte físic, sinó que simbòlicament al·ludeix a una suposada impuresa o brutícia moral. Deia Hitler dels jueus en el seu tristament famós Mein Kampf que “pel seu exterior es veu clarament que no estimen l’aigua, i, per a la nostra desgràcia, freqüentment es pot saber amb els ulls tancats. Sovint em vénen nàusees amb l’olor d’aquests portadors de kaftan“. La suposada pudor jueva o foetor judaicus ha estat utilitzada en diferents moments històrics per justificar el tracte discriminatori que s’aplicava a aquest grup. Així, en la Venècia renaixentista, l’olor va contribuir a justificar que els jueus de la ciutat fossin tancats en un gueto. El fet d’utilitzar la suposada mala olor de certs grups per justificar aquest tipus de mesures és en realitat una inversió de la causa-efecte.
Els cossos explotats en treballs físicament demandants fan sempre olor de suor, independentment de com de nets en realitat estiguin, perquè l’olor és un marcador simbòlic: fer olor és estar brut, tant físicament com moralment
Em deia un amic que havia viscut a Suïssa en els temps de l’emigració espanyola a Europa, allà pels anys seixanta, que llavors eren els espanyols els que feien mala olor. Obligats a viure amuntegats en condicions precàries, el gueto espanyol desprenia olor a xoriço i ceba. Dècades després aquestes representacions semblaven no haver existit i la convivència amb aquests migrants del sud d’Europa en els països europeus com Suïssa o França es presentava com a lliure de tensions. El 1991, l’aleshores alcalde de París i futur president de la república francesa Jacques Chirac va fer un polèmic discurs en el qual, a més de la ja clàssica referència acusadora a la suposada bona vida que es veu que dóna viure de les ajudes socials, esmentava el soroll i l’olor (le bruit et l’odeur) que sortien de les cases d’alguns immigrants a França com un motiu que justificava les queixes racistes d’alguns treballadors francesos (blancs). Entre altres coses, deia Chirac que “pot ser veritat que no hi ha més estrangers que abans de la guerra, però no són del mateix tipus. És cert que hi havia espanyols, polonesos i portuguesos treballant aquí, però això generava menys problemes que tenir musulmans o negres”. La mala olor que s’atribuïa a les espagnoles desapareix dels registres substituïda ara per la dels immigrants àrabs i africans. De fet, a cada moment històric, els cossos explotats en treballs físicament demandants fan sempre olor de suor, independentment de com de nets en realitat estiguin, perquè l’olor és un marcador simbòlic: fer olor és estar brut, tant físicament com moralment.
No solament els seus cossos, també les seves cases desprenen (mala) olor, conseqüència d’un amuntegament que en certa manera es presenta com buscat, com si algú triés viure en pisos pastera! Que ho preguntin als meus avis o a aquests milers de persones que després de la postguerra van deixar els seus pobles per buscar-se la vida a les ciutats, i que també van ser acusats de fer mala olor i de tenir polls. La mateixa cantarella que alguns d’ells repeteixen ara en relació als qui van venir posteriorment des d’altres parts del món. Les seves cases fan (mala) olor perquè els seus costums són manifestament diferents i fins i tot incompatibles. El racisme biològic clàssic que operava sobre la base de diferències de raça és inacceptable en l’actualitat però ha metamorfosat els seus principis bàsics en un racisme cultural que en la seva versió menys sofisticada simplement substitueix raça per cultura. L’olor codificada com a “mala olor” actua com una marca clara de subalteritat que s’aplica als qui es construeixen com a culturalment diferents, la qual cosa explica que els cossos migrants/racializats i els seus suposats costums siguin freqüentment codificats com a fetorosos.
Encara que l’origen etimològic de la paraula puta és discutit, un nombre important d’autors defensen que prové de la paraula llatina putida (podrida), ja que les prostitutes eren un grup de dones identificat com pudent pels grecs i romans
Curiosament (o no tant) també certes dones han estat acusades de fer mala olor. En concret les prostitutes es pensen com a grup pudent. Encara que l’origen etimològic de la paraula puta és discutit, un nombre important d’autors defensen que prové de la paraula llatina putida (podrida), ja que les prostitutes eren un grup de dones identificat com pudent pels grecs i romans. La seva mala olor indicava no solament les condicions físiques en les quals treballaven sinó el seu baix nivell social, ja que representaven fins a cert punt el podrit de l’ordre social imaginat.
Els grups pudents canvien segons les necessitats del context però els mecanismes de desqualificació que utilitzen l’olor com a marca d’inferioritat es mantenen. En general, el que comparteixen tots els grups qualificats de fetorosos és la seva localització marginal en l’ordre social. Alguns estan en la part inferior de la jerarquia, uns altres directament estan fora de la classificació social. Els altres, els inferiors, els diferents, els marginats, els exclosos, fan olor.
