De vegades, algunes paraules m’atrapen i m’hi quedo enganxada hores, dies. M’ha passat recentment en adonar-me del sentit o del sense sentit del concepte cossos-de-seguretat. No, aquest text no va de la brutalitat policial d’aquests dies, ni cap tema d’actualitat (més de 600 cossos ferits), però arrenca en el moment en què de sobte el concepte cos-de-seguretat em sona estrany caçat al vol de la ràdio, com si no l’hagués sentit mai abans i em fa pensar en si és possible un cos segur. Serà perquè m’agafa de baixa, en mode horitzontal, ocupant-me del cos insegur i mirant el sostre o trossos de cel, teula i taronger per la finestra. Ombres sobre el guix, mil formes de núvols, temps per pensar.
El cas és que, un cop desproveït del significat policial (i de fet amb el significat també, què us haig de dir), cossos-de-seguretat és un concepte ben estrany, perquè tan aviat pot semblar una tautologia o un oxímoron, he pensat. Una tautologia, una redundància, perquè no hi ha res més segur com que cadascú de nosaltres som un cos. Algú dirà que tenim un cos, no que el som. Sigui d’una manera o d’una altra, el cos és de les poques certeses que podem mantenir. Ja podem divagar, llegir, pensar, discutir… que si no tenim cos, no ho farem pas, que allò més segur és el nostre cos que respira, ara i aquí, aquest aire, que ingereix aquests aliments i beu aquesta aigua i que si no ho fa, mor, i no hi ha divagació, pensament, essència, identitat ni res de res, enlloc. Res més segur que el cos, malgrat que actuem com si realment no fos així, com si fos un dispositiu perifèric del jo, un accessori que l’acompanya. Ens n’adonem quan emmalaltim, quan ens fa mal i no podem mirar el blau del cel amb calma, ni afinar els sentits (que són cos) perquè només sentim el mal físic.
Fugim del cos com es fuig de la vulnerabilitat, de la dependència, del temps, de la mort i de la vida mateixa. Fugim, en certa manera, de l’única seguretat. Som cossos fugint de la seguretat per llençar-nos als braços d’altres falses seguretats
Perquè sí, emmalaltim i sovint no ho podem evitar. La primera idea (emmalaltim) ens pertorba. La segona (no ho podem evitar) ens pertorba encara més. El cos ens recorda que hi ha coses que no estan a les nostres mans. O al nostre cap, hauríem de dir. Vaja, que no controlem. És per això que cossos-de-seguretat podria ser tot el contrari d’una tautologia: un oxímoron, un impossible, perquè no és segur cap cos; són fràgils, vulnerables, canviants.
Diu Santiago Alba Rico, al seu llibre Ser o no ser (un cuerpo), que l’ésser humà és l’únic animal que fuig del seu cos. En fugim com es fuig de la vulnerabilitat, de la dependència, del temps, de la mort i de la vida mateixa. Fugim, en certa manera, de l’única seguretat. Som cossos fugint de la seguretat per llençar-nos als braços d’altres falses seguretats, que ens brinda majoritàriament el mercat capitalista. Fugim, cada cop més ràpid, cada cop a més velocitat, cada cop amb la pretensió més ferma de no ser cos. Deixar de fugir seria, entenc, reconèixer i celebrar que la vida tal com és -vulnerable, caduca, fràgil- paga la pena de ser viscuda i que només pot ser viscuda dignament des de la interdependència.
Els cossos no són altra cosa que coàguls de temps, diu Alba Rico. Deixar de fugir, doncs, podria ser cuidar la matèria primera de tot plegat, el temps. Però he sentit dir que avui hem guanyat una hora. A qui li hem guanyat? Contra qui és aquesta pugna en què es guanya o es perd? Jo no la notaré gaire aquesta hora, perquè estic momentàniament fora del combat, que m’hi ha tret el cos. No sé quan hauré de tornar-hi, però quan ho faci, de la delirant lluita per esgarrapar hores, la metge i tots en direm fer vida normal.
