El decreixement energètic és un punt clau, però cal fer que, a la pràctica, sigui socialment just. Ha de comportar una millora efectiva de les condicions de vida, un benestar i un benviure als col·lectius i les persones que es troben en una situació vulnerable o precària. I no són pas grups minoritaris. El 46,5% de la població de Catalunya declarava el 2023 que arribava a final de mes amb dificultats, el 36% que no podia afrontar despeses imprevistes i gairebé el 30% no podia anar de vacances una setmana a l’any (segons dades de l’Idescat).
Totes vivim en un sistema que es manté gràcies a aquestes desigualtats: un model econòmic i productiu que se sosté precisament a partir de l’empobriment de la classe treballadora, alhora que l’explota a canvi del paradigma d’una suposada llibertat individual i d’una fe en la capacitat de prosperar i ser feliç. Aquest relat, íntimament lligat al consum i a activitats energèticament intensives, ens allunya d’altres possibilitats de vida. Mentrestant, és el discurs que fa créixer la riquesa d’una minoria que, en pocs minuts, contribuirà més al canvi climàtic que l’activitat de la majoria de població durant tota la seva vida.
El problema és que s’està acabant el temps disponible per planificar el decreixement; de fet, això ja està succeint. Són múltiples les veus científiques que ens alerten que, any rere any, sobrepassem les capacitats de regeneració anual del planeta, que s’estan acabant els recursos minerals i petroliers, i que la vida a la Terra canviarà. Si no ens avancem a lluitar per unes regles del joc més justes, serà el mercat qui planificarà el decreixement, i el resultat serà una ampliació de les desigualtats.
D’altra banda, si bé cal que sigui la classe precaritzada qui defineixi els termes d’aquest decreixement, és un concepte conegut per tothom? El concepte decreixement sovint només s’utilitza en certs espais d’activisme o de l’acadèmia, i costa que sigui atractiu més enllà d’aquestes bombolles no gaire majoritàries. Així, cal ampliar la base a l’hora de preguntar-nos com el decreixement podrà millorar les nostres vides, si ha de succeir a través d’un canvi d’hàbits personals o a través de campanyes d’incidència per implantar polítiques públiques més efectives, i què vol dir fer polítiques decreixentistes.
El Baròmetre climàtic de Catalunya, publicat aquest mateix 2024, ens dona una idea de la postura de la població catalana sobre la temàtica. La majoria considera que el canvi climàtic és greu o molt greu (prop d’un 90% de les persones enquestades) i un 83% entén o creu que haurà de fer (grans) canvis en la seva manera de viure. Però també hi ha un cert optimisme sobre la capacitat d’actuació, ja que un 73% de les persones enquestades opinen que segur que encara hi som a temps o que probablement encara hi som a temps.
De la mateixa manera, nosaltres hem preguntat a persones que conformen col·lectius com l’Aliança contra la Pobresa Energètica què pensen sobre el decreixement i com creuen que aquest decreixement podria tenir efecte o millorar les seves condicions de vida. En la majoria de casos, ens hem trobat amb una afirmació rotunda: el decreixement és necessari. Tanmateix, inclouen un matís important: els estils de vida de la majoria de la gent que formen part de les assemblees d’aquests col·lectius no es pot permetre decréixer ni una mica i, per tant, és una cosa que veuen lluny i de la qual, diuen, els manca informació.
D’aquesta manera, afirmen que els costa saber què han de fer per sumar-se al decreixement. Existeix la sensació que el dia a dia ja és prou complicat i que es troben amb una espècie de nova política consumista del decreixement. Per exemple, amb una oferta d’electrodomèstics més eficients o amb la necessitat d’apostar pel cotxe elèctric. Es tracta de propostes que, de nou, són econòmicament prohibitives per a aquestes persones.
Eficiència energètica pot voler dir lluitar contra Endesa i altres empreses de l’oligopoli per socialitzar la generació i distribució d’aquest recurs bàsic
Potser, per ampliar aquesta base, caldria no anteposar hàbits de consum, sinó parlar de com el decreixement, en realitat, el que vol dir és tenir la capacitat d’anteposar els drets socials i garantir-los. Això exigeix enfortir la capacitat de crear estructures comunitàries que puguin proporcionar de manera col·lectiva tot allò que el consumisme i el capitalisme han arrabassat de les vides de la gent i del seu imaginari de felicitat. Aterrat a l’àmbit energètic, al centre de l’emergència climàtica, decréixer pot voler dir lluitar contra Endesa i altres empreses de l’oligopoli per socialitzar la generació i distribució d’energia. També pot voler dir aconseguir més competències municipals, continuar prohibint els talls de subministrament i cancel·lar els deutes per impagaments a les persones de rendes baixes. Decréixer pot significar promoure comunitats energètiques que no només generin energia, sinó que siguin estructures socials de consum, de mobilitat i de vida. En definitiva, decréixer ha de ser reconèixer el dret humà a l’energia.
Per interpel·lar totes aquelles persones a qui el sistema actual vulnera els drets, potser el que cal és identificar quines estructures hi ha darrere de les desigualtats i lluitar per transformar-les, generar nous espais on siguin possibles noves vides. Probablement per decréixer no cal res més que créixer socialment i gaudir de la reciprocitat de la responsabilitat col·lectiva per sobre del plaer fictici de la suposada llibertat individual.
