Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Cremem armaris, cremem piràmides

L'autor reflexiona, al voltant de les desfilades de l'orgull LGBTI, que a parer seu han esdevingut per a molts partits polítics, entitats, empreses un rentat de cara rosa; però que en realitat, des de totes les estructures repressives i de redreçament de conducta s'adrecen missatges per dir a tothom que no encaixa amb els patrons cisheteronormatius què i com hem de ser i què i com ens ha d'agradar el que cal que ens agrade

La societat heterosexual està fundada sobre la necessitat de l’altre/el diferent en tots els nivells. No pot funcionar sense aquest concepte ni econòmicament, ni simbòlica, ni lingüística, ni política. Aquesta necessitat de l’altre/el diferent és una necessitat ontològica per a tot el conglomerat de ciències i disciplines que jo anomene el pensament heterosexual. Ara bé, què és l’altre/el diferent sinó el dominat?” (The Straight Mind and Other Essays, Monique WITTIG, 1992)

De totes les experiències sexuals que has tingut al llarg de la teua vida, en quin percentatge pensaves en la procreació i en quin en una activitat de satisfacció sensorial i corporal? D’entre les primeres, quines pràctiques estaven encaminades a l’encontre d’òvuls i d’espermatozous amb l’única finalitat de la fecundació? Quines responien a un sentiment de benestar, de plaer?
Si eres dels que la majoria de vegades no ha pensat en la perpetuació de l’espècie –entre altres coses, perquè ja n’està assegurada la supervivència i descendència en aquest planeta– entrem en un terreny on la diversitat de pràctiques de plaer, d’atracció de cossos i de representacions de gènere són molt heterogènies. Alhora es desmunta l’argument biologicista dels qui ens volen fora, ens defineixen antinaturals perquè ens desviem de la seua preuada “funció reproductiva”.

Quan s’adonaran que les pràctiques sexuals que no responen a funcions reproductives existeixen des que ens coneixem com espècie i en la majoria d’espècies? El filòsof trans Paul B. Preciado ens exposa a Pornotopía, de forma més dràstica encara des de la segona meitat del segle XX, el “suport tècnic pornogràfic” que implica la revista Playboy per a l’exèrcit americà durant la Primera i la Segona Guerra Mundial crea un nou model de masculinitat heterosexual. Una pornografia moderna envaeix i redefineix les pràctiques sexuals heterosexuals. Al seu llibre Testo Yonqui analitza les indústries farmacològiques i pornogràfiques com entitats que han reinventat i performat les experiències corporals, de gènere i sexuals. La funció dels productes audiovisuals pornogràfics, la invenció de fàrmacs anticonceptius, contra les disfuncions sexuals i totes les intervencions quirúrgiques de modificació corporal esteses també entre qui es consideren cisgènere (cirurgies estètiques, làser…) han revolucionat identitats, cossos i sexualitats més enllà de caselles. Tots els cossos som entitats polítiques de revolució i canvi, de gaudi sensorial, entitats reproductives. Cal tenir-ho en compte per a vore’ns iguals.

Tots els cossos som entitats polítiques de revolució i canvi, de gaudi sensorial, entitats reproductives. Cal tenir-ho en compte per a vore’ns iguals

En ple segle XXI la consciència dels nostres cossos i les nostres sexualitats com armes polítiques impliquen el trencament d’estereotips i identitats corporals i sexuals que ens ajudaran a aconseguir la llibertat col·lectiva. Ara bé, cal dignificar les identitats que hem estat oprimides per arribar a un estadi igualitari i rebentar el sistema piramidal heteropatriarcal on els homes cisheterosexuals se’n posicionen al cim. Cal que els qui són la norma baixen uns quants esglaons i aquells qui ens trobem fora en pugem. Així ens podrem donar la mà, arribarem a la llibertat plena. De moment no som allà i les etiquetes LGBT+ són una ferramenta política, una identitat per a la lluita necessària. Aplanarem el seu cim perquè la diversitat sexual i de gènere és variada per natura. Les construccions socials que segles rere segles se’ns han imposat, i continuen, dicten tot un seguit de normes, comportaments i desitjos vàlids/no vàlids que ha tingut per finalitat unificar i crear unes societats irrespectuoses i punitives amb les persones fora norma que també en formem part.

Aquesta setmana em sobta vore carrers, aparadors, edificis plens de banderes de l’arc de Sant Martí, botigues amb eslògans del tipus “everybody loves everybody“, repartidorxs de fulls de mà a cada cantó… En deduiríem que habitem una societat on tot el món és acceptat siguen les que siguen les seues orientacions sexuals, representacions i identificacions de gènere. Això no és cert. La piràmide existeix, la norma treballa 24/7 i les violències les rebem diàriament. Des de totes les estructures repressives i de redreçament de conducta se’ns donen missatges per dir-nos què i com hem de ser i què i com ens ha d’agradar el que cal que ens agrade.

A nivell institucional hi ha partits i/o entitats polítiques que ens menyspreen. Tenim cisheteros que ens prenen la paraula. Es força a l’assignació de sexe a les persones intersexuals. Les parelles homoparentals es veuen abocades a una infravalorització en els processos d’adopció davant unes institucions que els fan seguiments psicològics més exhaustius que els que fan a parelles heteroparentals. Qualsevol document administratiu o burocràtic –mireu el vostre DNI– només ens condueix a identificar-nos dins d’un binarisme: o home o dona, i ens ofereixen els buits per a completar amb el “nom del pare” i el “nom de la mare”. Les institucions catòlic-apostòliques uneixen esforços per fer-nos “norma(ls)”. Arquebisbes de València, d’altres dirigents i fundacions filials com “Hazte Oir” arremeten contra nosaltres constantment.

La piràmide existeix, la norma treballa 24/7 i les violències les rebem diàriament. Des de totes les estructures repressives i de redreçament de conducta se’ns donen missatges per dir-nos què i com hem de ser i què i com ens ha d’agradar el que cal que ens agrade

De violències socials del sistema heteronormatiu, n’hi ha dins de l’ens familiar: allò que s’espera de nosaltres. Encara hem de dir “no, no som com vos esperàveu”? L’escola, que millora, segueix amb uns llibres de text, lectures i referents on la família, els cossos i els models acostumen a ser homes i dones –en menor mesura– cisheterosexuals. En conseqüència, ens neguen l’oportunitat de conèixer referents plurals i diversos. Recordem, al mateix temps, que l’assetjament als adolescents LGBT+ existeix i també existeixen els armaris en aquestes edats quan els xiquetxs s’arrisquen a no ser inclosxs.

Si ens capbussem en la nostra cultura, tenim patrons ben marcats i arrelats on el plaer i la bellesa s’adrecen restrictivament als de dalt de la piràmide i releguen les dones cisheteronormals –amb cossos dins dels dictats estètics– a ser els únics cossos de desig i de bellesa. D’altra banda, tenim tots els casos LGBT+fòbia en forma d’agressions verbals i/o físiques i assassinats al nostre entorn quotidià. Per citar-ne algunes d’enguany: al metro de Barcelona, a Santa Pola (Alacant), l’assassinat d’una persona trans a Castelló, en un autobús de Londres, a una manifestació a la plaça de la République a París…i a tot arreu si gratem un poc!

En l’àmbit de les empreses privades tenim les implicades empreses que ens posen carrosses ben grans el 28 de juny i que no contracten persones si no tenen els cossos que ells desitgen, perquè no són prou masculines o prou femenines, ni suficientment primes o altes… Algunes d’aquestes empreses, a excepció del 28 juny, no fan cap anunci ni mostren cap model de persones LGBT+ durant tot l’any que combregue amb el que durant set dies prediquen. Recordem-ho!

Existeix tot un negoci de metges i cirurgians plàstics per als casos d’intervencions de reassignació de gènere que mostren catàlegs de cossos “normals”, “ben aconseguits”. Obliden esmentar els efectes secundaris o el rebuig social  si els cossos no han eixit del quiròfan sent ben “masculins” o ben “femenins”

Existeix tot un negoci de metges i cirurgians plàstics per als casos d’intervencions de reassignació de gènere que mostren catàlegs de cossos “normals”, “ben aconseguits”. Obliden esmentar els efectes secundaris o el rebuig social (siga en forma de mirades, insults o agressions) si els cossos no han eixit del quiròfan sent ben “masculins” o ben “femenins” i segueixen sent diversos, naturals. Quan el cirurgià no t’ha deixat ben mascle o femella, com les heteronormals, t’arrisques que el sistema laboral et deixe de costat. I ho fa – negar-ho és no voler vore-ho -.

El sistema heteronormatiu ens ha matat, ens ha patologitzat, ens ha discriminat, silenciat i amagat durant anys i segueix fent-ho. Manifestem-nos als orgulls, per les que van matar fa 50 anys als fets del Stonewall Inn i per totes les que estem fora norma. Siguem crítics amb els que venen a fer-se la pinkyfoto. És inadmissible que partits polítics, entitats, empreses o estats sencers es renten la cara amb una bona passadeta de pink washing soap gel quan només es preocupen perquè els omplim la butxaca. Si hem de ser acceptats, no és perquè els aportem diners, sinó perquè tothom respecte la diversitat. No siguem “el paradís per a les retòriques capitalistes del màrqueting uniformitzadores” com ja ens advertia Shangay Lily a Adiós, Chueca.

Siguem la revolució de les preferències i les pràctiques sexuals, els gèneres i els cossos fora de la norma, que ha arribat i guanyarà. Seguim escalant piràmides i fent-les horitzontals. Seguim cremant armaris, i amb l’últim fiquem dins el sistema heteronormatiu i botem-li foc. En acabar, seurem en rogle i parlarem de tu a tu, sense sentimentalismes forçats, sense paternalismes ni bracets per damunt del muscle, sense secretets de boca-orella acompanyats per un xicotet somriure, sense brometes quan no toca. Ens mirarem als ulls, demanareu perdó, ens respectarem i construirem el futur igualitari per a totxs, també vosaltres.