Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Bladi

Durant un temps vaig rebutjar tota forma de sentiment patriòtic, és a dir, la identificació emocional amb un estat-nació, en considerar-ho quelcom excloent i alienant. Ara puc dir que aquell rebuig no era tant un sentiment natural com induït. Clar, com ser d’esquerres i identificar-me amb un estat-nació? A més, un Estat que ocupa un altre, absolutament corrupte i repressiu, que mata i deixa morir els seus fills. O com diria el meu amic: es menja els seus fills. No reconeixia la Marxa Verda tot i que el meu avi va participar-hi, esforçant-me per no posar-me a cantar i a ballar com una posseïda en escoltar “Alah u Akbar, Alah u akbar…”.

I em recordo sent una adolescent, comprant una bandera vermella amb l’estrella verda al mig a Tetuan per portar-la amb mi a Barcelona. Per tenir un tros d’aquella terra que tant m’estimo a la terra tan hostil on visc. Podria dir que aquell sentiment també era induït, però sens dubte era més natural i espontani que l’altre. Realment, aquell sentiment responia a alguna cosa més genuïna. El vincle. Sí, s’estableix un vincle fort, sòlid. Una excepcionalitat en temps de liquiditat. Un vincle que no es remunta a un estat-nació, sinó a una cosa més simple però essencial: la família. Aquell espai on floreix la vida alhora que és negada. Sí que crec que la família posa la vida al centre. La família permet la vida. Una vida reprimida, violenta, sacrificada. I em preguntareu per què a això li dic vida. Perquè cadascun dels membres porta les seves trajectòries de misèria i violència. És just que aquesta violència es projecti sobre la família? És just parlar de justícia en un sistema-món d’injustícia? No, no jutjaré en termes morals, ni tan sols ètics. Em limito a entendre i comprendre.

Em recordo sent una adolescent, comprant una bandera vermella amb l’estrella verda al mig a Tetuan per portar-me-la amb mi a Barcelona. Per tenir un tros d’aquella terra que tant m’estimo a la terra tan hostil on visc

Sembla això una oda al patriotisme. I no. Encara temo la mirada del blanc. I no estic disposada a subordinar la llibertat d’uns a la dels altres. Penso que la Marxa Verda va suposar un acte revolucionari, popular i anticolonial contra Espanya. Un acte usurpat pel Makhzen que no és més que la continuïtat del poder colonial. Per això, em nego a reconèixer una part de la Marxa Verda, la del poder, però em nego a rebutjar-ne una altra, la del meu avi. El meu avi, Alah irehmo, no va marxar en contra dels sahrauís, al contrari, va marxar en favor d’ells i elles contra el domini colonial.

Però com sabem els indígenes, sí, també l’aristocràcia indígena, la independència dels nostres territoris, si bé es va realitzar, és un procés a mig camí, que no ha culminat. De fet, som els hereus, les hereves, d’aquestes lluites que van guanyar una batalla necessària. Són els nostres punts de referència que ens ensenyen el camí. Zafzafi ho va entendre molt bé. Va reprendre el camí iniciat per Abdelkrim Al-Khattabi. I ho està pagant amb la seva vida.

La independència dels nostres territoris, si bé es va realitzar és un procés a mig camí, que no ha culminat. De fet, som els hereus, les hereves, d’aquestes lluites que van guanyar una batalla necessària

És des d’aquesta mirada que estimo bladi. Un país moribund. Un país que dóna el seu últim alè de vida. Un país que t’estima i odia alhora. Ara toca tornar. No vull tornar a la metròpolis, no vull estar en aquest espai hostil, no vull construir en una civilització de mort. Prefereixo construir en una civilització moribunda, on l’esperança es manifesta en forma de crit, de ràbia. De la qual em sento part i de la qual em deixen ser part. Bé, de fet m’obliguen a formar-ne part. No és més que l’enèsim intent de disputa del Marroc a l’Estat espanyol. Però això és una altra qüestió.

És temps de lluita. De reprendre el llegat dels nostres ancestres. Arrancar les nostres terres a la metròpolis, abans que sigui massa tard. Abans de convertir-nos en botxí de la necropolítica europea sense retorn.