Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Cridem ben fort, nosaltres que podem

L'autora, víctima d'abusos sexuals durant la infància, explica aquesta realitat encara molt silenciada i silenciadora en què la immensa majoria de casos queden sense ser denunciats i, quan ho son, molts cops sotmet les agredides a un procés traumàtic i revictimitzador. Però també veu amb esperança algunes iniciatives públiques per combatre aquesta "realitat vergonyant" i el fet que cada cop tingui més espai en el debat públic i cada cop sigui més difícil mirar cap a una altra banda davant de la seva existència

/ Pau Fabregat

“L’abús sexual infantil qüestiona la visió del món com un lloc protector” (Pepa Horno)

Hi ha un conte per a infants, de l’escriptora Bel Olid, que porta per títol Crida ben fort, Estela. L’Estela, la nena protagonista del llibre, pateix abusos sexuals per part d’un tiet. Al final del llibre, però, aconseguirà llençar un gran crit, un “NO” tan poderós que farà acudir la família sencera al seu auxili (“la mare i el pare, els avis, la tieta Maria, el tiet Joaquim i, fins i tot, la cosina Míriam”) i els braços de la mare l’envoltaran i protegiran i, feliçment, els abusos acabaran per a l’Estela. El conte vol ensenyar als infants a dir que no i la importància de demanar ajuda, no silenciar, no callar, poder parlar d’allò que els passa.

Ocorre, però, que la realitat, sovint, és molt més tèrbola i complexa i trista que en els contes i, ni els nens i nenes tenen la capacitat de demanar ajuda ni, quan la demanen, la família i la societat acudeixen prest al seu auxili. La realitat en xifres, per exemple, ens explica que el 90% dels nens i nenes que pateixen abusos no ho dirà durant la infantesa. I, en bona part, aquest silenci està relacionat en el mecanisme pervers de l’abús sexual en la infància. No només perquè es tracta d’un atac a la indemnitat sexual i psicològica d’un infant, sinó perquè qui comet el crim és, en la majoria dels casos, un adult de l’entorn de la criatura, és a dir, una persona de la seua confiança, algú que hauria de tenir-ne cura i protegir-la: un pare, un tiet, un germà, un amic, un professor, un entrenador, un monitor de temps lliure… Així, per exemple, dos de cada deu dels casos denunciats d’abús fan referència als abusos pare-filla, que són els més traumàtics per a les víctimes, tant pel que suposen de traïció, per part de la figura suposadament protectora, com per la de dissolució dels vincles familiars més bàsics. Certament, en alguns casos, l’agressor és agressora però, les coses com són, la tradició patriarcal en què s’emmarcà la nostra societat, no deixa gaire marge: segons diferents investigacions entre el 90 i 95% dels casos, els criminals són homes.

La realitat en xifres ens explica que el 90% dels nens i nenes que pateixen abusos no ho dirà durant la infantesa. I, en bona part, aquest silenci està relacionat en el mecanisme pervers de l’abús sexual en la infància

La víctima, per tant, ha d’enfrontar-se a una persona adulta amb qui confia i a qui, probablement, estima o ha estimat. Però, no només això: la criatura, per a poder revelar què li està passant, haurà d’entendre, primerament, què els està passant. I això, que sembla tan senzill de fer i de dir, no ho és gens en absolut. Hem de comprendre, per exemple, que els abusos sexuals es donen de manera progressiva, solen començar amb carícies que, òbviament, el nen o nena confondrà en manifestacions d’afecte. Més endavant, quan la víctima comence a sentir incomoditat davant d’aquelles carícies, li serà difícil pensar que aquell adult, que és el seu familiar o cuidador en un alt percentatge de casos, vol fer-li mal i, fins i tot, arribarà a culpar-se de la situació. Moltes víctimes reconeixen, de manera retrospectiva, que van callar per por. Les víctimes tenen por que no se les crega, que se les faça culpables de la situació, d’esmicolar la família si conten què els està succeint. I tenen també por del seu agressor, que sol utilitzar el xantatge emocional i la coerció perquè la víctima es mantinga en silenci.

Per complicar encara més la situació, ens trobem que, quan per fi, després de vèncer tots els obstacles, el xiquet, la xiqueta o l’adolescent ha aconseguit revelar l’abús, l’entorn no corre, com en el conte, al seu socors. El món adult tendeix a restar credibilitat el testimoni de l’infant segurament perquè –com explica Pepa Horno en Honrar su dolor: el acompañamiento a las víctimas de abuso sexual infantil a lo largo de su vida– l’abús sexual infantil qüestiona la visió del món com un lloc protector. Trenca la solidesa de les creences de les persones que el sofreixen tant com les del seu entorn, especialment, en els casos d’abús sexual comés per persones que eren referents familiars o espirituals. Per això, l’entorn sempre tendirà a protegir-se, per a mantenir la seua pròpia sensació de seguretat. Negar l’abús o restar-li importància és la sortida més fàcil.

Ni la família ni l’escola ni l’àmbit judicial responen. En l’àmbit escolar, segons l’informe de Save The Children Ulls que no volen veure, es calcula que, només una de cada quatre docents que ha tingut coneixement d’un cas de victimització sexual infantil l’ha notificat, per manca de formació, pors, prejudicis o no saber com actuar. En els casos que sí es produeix la notificació, els protocols d’actuació –no només els d’abusos sexuals–  són una burocràcia tan lenta i ineficaç que sovint deixen sense atendre les necessitats dels infants i les famílies. Pel que fa al procés judicial, un cop denunciats els fets, la víctima els ha de tornar a explicar una mitjana de quatre vegades –només en un de cada tres casos s’accepta la prova preconstituïda– el procés pot allargar-se fins a tres anys i set de cada deu casos denunciats no arriben a judici per manca de proves. La retracció de la víctima i la revictimització sol ser una de les conseqüències més habituals d’aquest procés tortuós.

Pel que fa al procés judicial, un cop denunciats els fets, la víctima els ha de tornar a explicar una mitjana de quatre vegades –només en un de cada tres casos s’accepta la prova preconstituïda– el procés pot allargar-se fins a tres anys i set de cada deu casos denunciats no arriben a judici per manca de proves

No tot són, però, males notícies. Així, el 25 de juny passat, entrava en vigor la Llei orgànica de protecció integral a la infància i l’adolescència enfront de la violència, aprovada pel Ple del Congrés espanyol. Amb la voluntat també de protegir els drets de nens, nenes i adolescents, cada són més les ciutats que aposten pel model de Barnahus o Cases dels Infants. L’objectiu principal d’aquestes és disposar de professionals especialitzats i coordinats, i agrupar en un mateix espai tots els recursos que interve­nen en un cas d’abús sexual en la infància, per disminuir així la victimització secundària dels infants víctimes i de les seues famílies. D’una manera o d’una altra, avui, més que mai abans, els abusos sexuals contra la infància tenen un espai en el debat públic i cada vegada és més difícil mirar cap a un altre lloc davant d’aquesta realitat vergonyant.

Esperem estar en el bon camí en la protecció dels drets de la infància perquè algun dia puguem dir que no cal commemorar més 18 de novembres (Dia Europeu contra l’explotació i l’abús sexual infantil, proclamat pel Consell d’Europa). Mentrestant, cridem ben fort per totes les víctimes que encara no poden cridar i protegim-les degudament, si arriba el cas. Tenim una responsabilitat col·lectiva perquè la realitat no només s’escriu en papers, en altes instàncies, la realitat la construïm tots i totes en el nostre dia a dia.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU