Encara que sembli mentida, amb els rius de tinta que s’han vessat els últims dies sobre Johan Cruyff a propòsit del seu decés, encara no s’ha dit tot. El personatge era tan polièdric i enemic dels manuals que, més enllà del futbol, de l’antologia de jugades impossibles i gols sensacionals, del recull de frases brillants construïdes amb sintaxi estrambòtica o de les virtuts com a motivador amb fusta de lideratge i de referent col·lectiu, en la trajectòria del futbolista i entrenador holandès hi trobem de tot: de fredes i de calentes, i prou interrogants de difícil resposta i punts que tenen mal encaix en les biografies oficialistes. En repassem alguns:
Per què un sector del moviment de lluita antifranquista li està agraït?
Quan Cruyff va aterrar a Barcelona, la tardor de 1973, va ser vist per certs sectors catalanistes com un símbol portador d’aire fresc enmig de la grisor d’un franquisme que agonitzava, una estrella rutilant vinguda del planeta democràcia, importador de costums moderns i renovadors en una societat moralment i políticament reprimida. Amb el temps, les biografies de to hagiogràfic es van encarregar d’explotar aquesta imatge, així com el mateix protagonista, recordant un i cent cops el gest rebel d’anar a inscriure el seu fill nounat al registre a Holanda, per poder-li posar de nom Jordi, en català, cosa encara prohibida a l’Estat el 1974; o com es va negar a donar el seu consentiment per tal que la seva dona pogués firmar un contracte de treball, tal com manaven les lleis masclistes de l’època (la feina, de fet, era una campanya publicitària d’una marca de pintures en què apareixien tots dos). A l’hora de la veritat, però, durant els vora cinc anys que va durar la seva trajectòria com a jugador del Barça (que van coincidir amb el moment més decisiu de la transició) se li coneixen ben pocs actes o declaracions d’implicació amb el que passava a la societat més enllà del futbol. Si ho va fer, ho va fer d’una forma ben discreta. Però sembla que alguna cosa sí que va fer.
Segons que ha explicat l’exdirigent de CCOO José Luis López Bulla, Cruyff va fer arribar un autògraf de suport a 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya l’any 1973
Aquests dies, arran de la seva mort, s’ha fet pública una història fins ara ben poc coneguda, de la que ni Cruyff ni el seu entorn mai havien parlat. L’ha explicada un personatge en principi ben allunyat del que representa el cruyfisme, el qui va ser secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, i més endavant diputat d’ICV al Parlament, José Luis López Bulla. El sindicalista, en una entrada en el seu bloc Metiendo bulla revelava fa uns dies que, quan feia pocs mesos del fitxatge de l’astre holandès pel Barça, es va produir la caiguda del secretariat de l’Assemblea de Catalunya (la plataforma transversal que aplegava les organitzacions clandestines opositores al règim) que s’havia reunit a l’església de Santa Maria Mitjancera. L’actuació policial es va saldar amb 113 detencions -poca broma- entre les quals algunes figures polítiques decisives dels anys següents, com Raimon Obiols, Antoni Gutiérrez Díaz, Agustí de Semir, Josep Solé Barberà o Francesc Frutos. Segons el relat de López Bulla, es va crear un grup de suport als empresonats que, segons sembla, va acordar, entre moltes altres mesures, la idea boja d’intentar sondejar l’entorn de Cruyff per obtenir-ne algun gest solidari. El contacte es va fer a través de l’editor Xavier Folch i Armand Carabén, gerent del Barça i persona molt influent en l’holandès durant els seus anys de blaugrana. Dies després, coincidint amb un partit del FC Barcelona, tots els detinguts rebien a la presó Model una foto de Cruyff autografiada amb un missatge que ho deia tot sense dir res: “A los aficionados del Barça que no pueden acudir al Camp Nou, deseando que pronto puedan ver los triunfos del club”.
López Bulla hi afegeix una rematada final, encara menys contrastable. Segons el seu relat, la primavera de 1976, quan la mateixa Assemblea de Catalunya va posar en marxa l’ambicionsa campanya Llibertat, Ammistia i Estatut d’Autonomia, els dos Johan holandesos del Barça, Cuyff i Neeskens, van llançar al vestidor la idea de fer un escrit de suport a la iniciativa, però la majoria de jugadors es van fer l’orni.
Per què no va anar al Mundial d’Argentina el 1978?
És sens dubte la gran incògnita de la trajectòria de Cruyff, sobre la qual s’han formulat tota mena d’especulacions. El crac holandès i la seva selecció havien fet caure la bava als aficionades al futbol durant el campionat jugat a la República Federal Alemanya, el 1974, gràcies a un futbol espectacular, però van perdre la final amb els amfitrions; i també a l’Eurocopa de Iugoslàvia, el 1976, on van quedar tercers. Es presentaven amb tots els trumfos per guanyar el 1978 (de fet, van tornar a perdre la final amb el país organitzador, Argentina en aquest cas) però mesos abans de la cita Cruyff va dir que no volia anar-hi sense donar cap explicació convincent.
Per explicar els motius de la negativa, corren diverses versions, Una de més romàntica, segons la qual s’hauria negat a jugar en un país que feia un any i escaig que estava sota control d’una junta militar que havia pres el poder mitjançant un cop d’Estat, i sota sospita de violacions sistemàtiques dels drets humans i repressió violenta dels grups opositors, que el temps ha confirmat. Hi ha una altra versió més pragmàtica, que explota la mala fama de pesseter que sempre va arrossegar el personatge, que apunta que la negativa tindria a veure a les disputes amb la Federació Holandesa pels contractes d’equipació esportiva; de fet, en aquest aspecte, Cruyff ja havia tingut problemes al mundial alemany, ja que havia signat un contracte exclusiu amb Puma, mentre que la resta dels seleccionats estaven proveïts per Adidas. Com gairebé sempre, Johan finalment es sortiria amb la seva. Encara hi ha una tercera versió, més frívola, que insinua que la negativa de jugar amb la selecció va sorgir arran d’una discussió amb la seva dona i el seu sogre, arran d’unes fotos compromeses que els havien arribat de Cruyff en un hotel durant una concentració de l’equip holandès.
El mateix protagonista no va donar la seva versió dels fets -però necessàriament la certa- fins molts anys més tard, el 2010, en una entrevista a Catalunya Ràdio. En la conversa, amb Antoni Bassas, va explicar que un any abans de la cita, a casa seva a Barcelona, havia estat víctima d’un robatori amb segrest, en què tant ell com la seva dona van ser lligats momentàniament i apuntats amb pistoles pels assaltants. I que aquest episodi li va fer canviar l’ordre de prioritats i prendre’s el futbol d’alta competició d’una altra manera. De tot plegat, hi ha un fet innegable: l’estiu de 1978 Johan Cruyff havia liquidat el seu contracte amb el Barça i es donava per feta, encara que no anunciada oficialment, la seva retirada del futbol. Fins i tot se li va arribar a organitzar un partit d’homenatge a Amsterdam, entre l’Ajax i el Bayern de Munic. Mesos més tard, va arribar la llavors emergent lliga nord-americana amb un talonari ben engreixat i Cruyff se’n va anar a Los Angeles i acabaria jugant sis anys més com a futbolista professional.
Per què tenia un mal record de Lleida?
Doncs no pas per l’ensurt que el modest equip de la UE Lleida va donar al Barça la temporada 1993-94, quan va aconseguir guanyar al Nou Camp per 1 a 0, en l’època més rutil·lant de Cruyff com a entrenador, No, els maldecaps amb Lleida són anteriors, del final de la seva etapa com a futbolista al Barça, encara que en aquell temps poca cosa devia saber de les comarques lleidatanes i potser no hi va arribar a posar els peus. Cruyff va haver de sortir de Catalunya cames ajudeu-me no tant per motius esportius sinó a causa de les inversions que tan ell com Neeskens havien confiat a un obscur home de negocis d’origen rus, Michel-George Basilevich, que va acabar resultant un venedor de fum.
El 1988, encara una quinzena d’empresaris d’Artesa de Segre reclamaven deutes a Cruyff, que el Barça va haver de saldar per poder fitxar-lo com a entrenador
El projecte estrella del tal Basilevich era una macrogranja d’engreix de porcs que s’havia de construir prop de Lleida o a Artesa de Segre, per a la qual es va constituir la societat Ganadera Catalana, amb Cruyff de soci majoritari. Però quan els futbolistes van afluixar les primeres quantitats, el seu soci rus es va fer fonedís amb els diners, que van acabar en un ignot compte corrent suís. Les denúncies contra l’empresari li van servir de ben poc. Encara el 1988, quan l’holandès va tornar al Barça com a tècnic del primer equip, Hisenda i una quinzena d’empresaris de la Noguera li reclamaven deutes de l’infortunat negoci porcí, que el club va haver d’arranjar abans de formalitzar el contracte.
Per què a València en guarden un record agredolç?
Pel seu pas, més aviat infortunat, pel Llevant UE, equip en què sorprenentment va jugar, durant uns mesos, durant la temporada 1981-82, en un parèntesi en la seva trajectòria als Washington Diplomats. L’equip granota, que jugava a segona divisió, li va oferir 10 milions de pessetes de l’època (25 segons les fonts) per convèncer l’astre holandès, que s’havia tornat a posar ell mateix en el mercat europeu, i havia rebut ofertes de clubs importants de mig continent, des del Leicester o el Chelsea fins a l’Espanyol. Va ser una aposta temerària d’un president amb molts deliris de grandesa i sense cap criteri comptable, Francisco Aznar, que va haver de dipositar un taló extra de 15 milions, ja que la federació espanyola es va negar a tramitar la fitxa de Cruyff fins que no saldés els deutes que l’equip valencià tenia pendents amb altres futbolistes. L’arribada de l’holandès al club granota va generar la lògica barreja d’incredulitat i expectació.
Però aviat l’encís es va diluir. Acabaria jugant deu partits, en què va marcar dos gols, va arribar amb l’equip en segona posició i aspirant a l’ascens i va acabar en la novena, amb un entrenador destituït pel mig (es diu que el mateix Johan va acabar fent de tècnic oficiós en alguna sessió preparatòria), i algunes polèmiques, sobretot als desplaçaments, on solia viatjar al marge de l’equip, acompanyat amb cotxe pel mateix president, i per alguns partits que va acabar no jugant per decisió pròpia, molest perquè la directiva no complia els terminis de pagament de la seva fitxa tal com s’havien pactat. A final de temporada Cruyff se’n va tornar a Washington i l’any següent el Llevant va ser descendit administrativament a tercera divisió per acumulació d’impagaments a la plantilla. A l’arxiu oficial del club granota, només es conserva una foto del pas de Cruyff per l’entitat.
Per què se’l venerava a Israel?
En un estat on el futbol és un esport minoritari com Israel, Johan Cruyff era un referent. Arran de la seva mort, tot un expresident d’Israel, Shimon Peres, ha arribat a fer un comunicat en què defineix l’holandès com “molt més que un jugador de futbol” i “un model de promoció de la pau mundial”. De fet, en certs ambients i comunitats jueves d’arreu del món s’ha considerat Cruyff un “futbolista jueu”. També el deurien considerar així un grup d’aficionats ultres neonazis del club Vitesse holandès, que en un partit contra l’Ajax, el novembre passat, van desplegar una desgraciada pancarta on s’hi llegia “els jueus tenen càncer”, quan feia pocs dies que l’exfutbolista havia fet pública la seva malaltia.
L’Ajax és un club històricament vinculat a la comunitat jueva d’Amsterdam, i no són estranyes les estrelles de David a les seves graderies
Cruyff no n’era, de jueu. Però sí que va mantenir sòlids lligams, familiars i personals, amb entorns jueus i amb Israel. L’any 2013, ell mateix va acudir al Museu de l’Holocaust de Jerusalem per inscriure tres familiars per branca materna al registre de víctimes dels nazis. I el seu sogre, l’empresari Cor Costers, també tenia vincles paterns jueus. També és cert que el seu club de tota la vida, l’Ajax, està històricament vinculat a la comunitat jueva d’Amsterdam, i no són estranyes les estrelles de David a les seves graderies. Els viatges de Cruyff a Israel van ser constants els últims anys, ja que és on ha desenvolupat bona part de la carrera com a entrenador el seu fill Jordi, que des del 2012 és director esportiu del Maccabi de Tel Aviv. També ha estat un dels llocs de referència de les activitats de la seva fundació, dedicada a la promoció de l’esport entre infants amb dificultats, justament de bracet de la fundació del mateix Shimon Peres. Sempre -encara que li agradava xerrar pels descosits i opinar de tot- va evitar pronunciar-se sobre qüestions polítiques relacionades amb l’Estat hebreu.
