Dakar és un formiguer. Les persones van i venen. Els carrers esclaten en marabunta, sense que importi gaire l’hora. Especialment en el mes del ramadà, quan també les nits de la capital del país cobren una intensa vida.
Amb la caiguda del sol, a cada cantonada brollen paradetes ambulants de menjar.
El menú estrella: pa, de textura gomosa, amb espaguetis i patates fregides. Tot a dins; el pa no és un acompanyament, sinó l’embolcall. Un brioix amb pasta –i el seu corresponent sofregit fet amb base de tomàquet– a les entranyes. Una barreja que horroritza qualsevol tubab. Qualsevol blanquet.
Segurament, aquesta categoria, la del blanquet, la de l’occidental en terres senegaleses, tan sols es perd –o això creu el tubab mateix– superades tres proves: la primera, lògicament, quan es tasta el combinat de pa a la bolonyesa (i es comprova que, a més de curiós, és addictiu); la segona, estretament relacionada, quan s’aconsegueix bregar amb les incomptables espècies –totes picants– que condimenten l’altre gran menjar de la regió, el més popular, el peix amb arròs, el thieboudienne (a menys de tres euros el plat per compartir), i la tercera i última, quan llançar-se a l’aventura de solcar les carreteres de Dakar a bord d’un taxi fa oblidar, sense indici d’ansietat, qualsevol record sobre seguretat viària i normes de trànsit (que tant agraden a la majoria dels països d’Europa).
A la capital del Senegal els cotxes són els grans protagonistes, per nombre i per mobilitat. Són com karts, imprevisibles. Però xoquen entre ells molt menys del que es podria esperar.
Tranquil, tubab.
Els vehicles es desplacen per on volen i quan volen, no existeixen les voreres i tampoc els carrils d’acceleració i desacceleració en les vies ràpides, fet que porta els taxis a passar dels 100 als 0 quilòmetres per hora per deixar baixar el passatge en qualsevol punt de la via, i sense més avís per al següent conductor, que, en el millor dels casos, veure el vermell intens del llum de frenada (si no està avariat).
Els cotxes particulars són els que transiten menys per les vies senegaleses. Es podria dir que els taxis tan sols comparteixen protagonisme a les carreteres amb els vehicles de tracció animal, que també freqüenten les vies ràpides i de més d’un carril, i els carrapide, els cotxes ràpids, un nom que no fa justícia a la seva autèntica capacitat de desplaçament (molt poca o cap).
Els carrapide, caravanes Renault Saviem-G4 –gairebé tots els cotxes al Senegal són de concessionaris francesos i, en general, tenen més de trenta anys de vida– pintades dels més diversos colors, són el transport més popular. I el més lent.
De tota manera, a falta d’una xarxa de busos de línia públics més expandida, els carrapide són la forma més barata i concorreguda de moure’s entre els senegalesos del carrer. Les persones que els utilitzen els esperen a les seves parades, més o menys senyalitzades, o s’enganxen a ells d’un bot quan els busos alenteixen la marxa.
Els taxis, tot i que tenen preus per a locals i per a estrangers, sempre sota estricta negociació (que un sempre pensa que va perdent), són més privatius. Tot i això, dia rere dia, col·lapsen algunes zones de la ciutat: túnels curts, rotondes per les quals es pot circular en totes dues direccions, i, sobretot, els caòtics accessos al centre.
Els venedors ambulants s’amunteguen en els embussos en un tancar i obrir d’ulls (en formen part, de fet). A partir d’aquí, transiten entre els cotxes estàtics i ofereixen útils d’allò més temptadors quan la temperatura dins dels vehicles arriba a cotes exfoliants: ventalls, petits ventiladors de piles, fruita fresca o bosses d’aigua
Els embussos són el dibuix més quotidià de Dakar, i funcionen com una marea: a dues velocitats. Com a les platges, l’aigua puja rapidíssim, però li costa una barbaritat retirar-se’n. Aquest mateix efecte, però en el trànsit, facilita que els venedors ambulants s’amunteguin en els embussos en un tancar i obrir d’ulls (en formen part, de fet). A partir d’aquí, transiten entre els cotxes estàtics i ofereixen útils d’allò més temptadors quan la temperatura dins dels vehicles arriba a cotes exfoliants: ventalls, petits ventiladors de piles, fruita fresca o bosses d’aigua.
Els oferiments de productes, constants però sempre prudents, s’inicien amb una simple mirada, que només acciona el llenguatge verbal quan no és atesa degudament pel destinatari. El missatge varia una mica segons la versió, però la finalitat és la mateixa: activar de forma amable la transacció.
–Nanga def? [‘Com estàs?’, en wòlof.]
–Salam alaykum. [‘Que la pau estigui amb tu’, en àrab.]
–Ça va? [‘Com estàs?’, en francès.]
També hi ha lloc per al «hello» i l’«hola, amigo», sobretot quan cap dels mecanismes anteriors ha fet efecte, sigui per desconeixement de la llengua o per les dificultats en l’escolta que provoquen centenars de taxis sonant el clàxon, enèrgics i asincrònics, per desfer la congestió.
L’espera dins els vehicles, però, pot tornar-se un malson, més enllà de la calor. Depèn de la sort del dia, tocarà escoltar monòtons sermons (l’opció preferida per a la majoria de les ràdios del país, especialment durant la celebració dels dejunis del Ramadà), o bé, ja és sabut que la solidaritat senegalesa no coneix límits, el confort durant la tancada podrà passar per sobre de la fe si, en comptes de les tranquil·les homilies, els conductors s’ofereixen a sintonitzar les notícies radiades per Ahmed Aïdara, un dels locutors més famosos per la seva enèrgica forma de narrar els textos. L’estona serà encara més digerible si els taxistes seleccionen emissores on tot el protagonisme el tingui l’mbalax. O cosa que és el mateix, l’autèntic pop senegalès.
L’mbalax és un gènere de música amb arrels a les regions més occidentals de l’Àfrica, i amb una especial preeminència al Senegal i Gàmbia, gràcies als grups d’ètnia wòlof. És fàcil de reconèixer, sobretot en la seva versió més moderna: ritmes de muntanya russa, trepidants i percudits amb tamas o djembé, que es complementen amb melodies d’instruments europeus com la trompeta.
L’estil va tenir el seu moment àlgid pel que fa al públic, fins i tot a Europa i als EUA, gràcies a Youssou N’Dour, Viviane N’Dour o Ismaël Lô. Amb ells el gènere es va estendre i acabaria mutant també en salsa mbalax al Carib i en rap mbalax, un corrent que es manté en algunes zones urbanes del Senegal.
Es dona la curiositat que durant el moment d’esplendor de l’mbalax, la majoria dels venedors que acompanyen avui dia el viatger en el seu embús al Senegal ni tan sols havien nascut.
Els venedors ambulants que transiten el tetris gegant de taxis, carrapide i vehicles tirats per animals són joves vinguts de les àrees més pobres del país, majoritàriament comunitats de l’interior, rurals, o també migrants de regions veïnes com ara Mali, Mauritània o Gàmbia.
Els venedors ambulants que transiten el tetris gegant de taxis, ‘carrapide‘ i vehicles tirats per animals són joves vinguts de les àrees més pobres del país, majoritàriament comunitats de l’interior, rurals, o també migrants de regions veïnes com ara Mali, Mauritània o Gàmbia
En un breu rastreig no costa de comprovar que les cares de la majoria de la gent que es dedica a la venda comparteixen un tret: pell llisa i sense pràcticament pèl. Aporta llum sobre aquesta qüestió el periodista del diari Le Soleil, Omar Diop, des de la mateixa redacció del diari, empaperada amb cartells que criden els treballadors a la vaga (els mateixos pòsters carreguen contra el director i la seva gestió econòmica del projecte). «Hi ha gent que va cinc anys a l’escola i després ho deixa. Què fan després? Fan d’ambulants aquí i després intenten migrar». Fins a un 72 % dels venedors al carrer té menys de 30 anys.
Els productes que es mouen en els embussos els transporta gent molt jove: es tracta de l’escalafó més precari del sector comercial del país. Per contra, les parades, amb mantes, bastides o carritos, que encatifen cada centímetre quadrat dels costats de les vies, algunes sobre asfalt i d’altres sobre la sorra, estan regentades per persones de més edat. No viuen gaire millor que els «venedors nòmades», però s’estalvien els desplaçaments sota la calor sufocant que assota el país del juny al novembre (els mesos més calorosos, la temperatura mitjana és de 27,2 ºC).
Els locals comercials, tal com s’entenen a Europa, sota un sostre i entre quatre parets, són l’excepció i estan destinats gairebé tots a la restauració. Per aquest motiu, la venda al Senegal es produeix a l’espai públic: els productes surten al carrer.
En general, les paradetes amb sothiou (un tronc esfilagarsat que se sol extreure de l’arbre Salvadora persica i que es fa servir en tot el continent per rentar-se les dents), dolços, targetes de recàrrega de telèfon, ventiladors, mobles, artesania o roba romanen en un mateix lloc durant tota la jornada: a les cantonades, a les avingudes, als carrerons i fins i tot a les rotondes. I, al costat, el seu responsable. La idea sobre el treball dista força de la mentalitat occidental sobre la productivitat: la feina és una ocupació i, com a tal, implica la pràctica totalitat del dia. Es tracta de l’art d’estar.
Curiosament, la convivència amb els vehicles no dificulta que tota la vida al Senegal es faci al carrer. Al carrer es menja, es resa, es juga, es renta i, és clar, es ven. La cultura de la venda a peu de carrer inunda tot el país, i especialment Dakar, on hi ha més probabilitats d’èxit en el comerç gràcies a un moviment de persones i de capital més intens, així com a les lucratives visites de turistes.
D’aquesta manera, la concurrència de venedors augmenta exponencialment al cor de Dakar, on abunden els llocs de roba i teles. Hi ha algunes botigues més que a la resta de la ciutat, però segueixen imperant les paradetes mòbils: cavallets, dels quals pengen ulleres de sol i també fundes de mòbil i altres accessoris per a ‘smartphones‘
D’aquesta manera, la concurrència de venedors augmenta exponencialment al cor de Dakar, on abunden els llocs de roba i teles. Hi ha algunes botigues més –als baixos dels edificis– que a la resta de la ciutat, però segueixen imperant les paradetes mòbils: cavallets, dels quals pengen ulleres de sol i també fundes de mòbil i altres accessoris per a smartphones; les mantes, sobre les quals reposa, més que res, calçat, juntament amb alguns ventalls i mocadors, i, sobretot, els sacs, d’on sobresurten camises i pantalons a borbolls. Hi ha tant gènere tèxtil que es fa difícil encertar el final de cada bossa.
D’un simple cop d’ull a Jean Jaurès, l’avinguda que divideix en dos el districte de Dakar-Plateau, la punta més al sud de la península de Cap Verd (on s’ubica Dakar), es pot apreciar el pes del sector informal: hi ha més llocs de venda ambulant que enllumenat. S’hi despatxen molts productes i la importància en la microeconomia de les transaccions que tenen lloc a peu de carrer és altíssima. La imatge es repeteix als bulevards més cèntrics: potencials compradors s’amunteguen al voltant dels prominents sacs, guèisers dels quals, en comptes d’aigua, emanen teixits. Els venedors posen ordre a la subhasta en cascada.
Ara mateix costa imaginar un Dakar sense venda ambulant. La realitat és que no sempre va ser així.
* * *
L’èxode rural al Senegal va començar allà pels anys seixanta del segle passat i es va anar ampliant al llarg dels setanta, com a conseqüència de les sequeres que van destruir les possibilitats dels agricultors i que van forçar a moviments extrems del camp a la ciutat.
La inèrcia s’ha mantingut fins al dia d’avui –la situació al camp no és gaire més favorable que quaranta anys enrere–, i les persones d’àrees interiors segueixen acudint a la capital en cerca d’oportunitats. Però, davant la manca d’expectatives en els principals sectors econòmics (agricultura, ramaderia, indústria i serveis), la venda és la sortida més recurrent.
–Després de les sequeres, molts van optar per l’èxode rural i van envair els centres urbans, sobretot a Dakar, per buscar feina i poder guanyar-se la vida. Aquest va ser l’inici de la venda ambulant a la capital –sentencia en Cheick Thiam, que parla amb la seguretat i la fiabilitat d’un historiador, no un d’aquells que navega entre llibres i disserta als despatxos, sinó dels que han construït el relat basant-se en hores de conversa amb els altres, sobretot amb els que van caminar per aquí abans que ell.
–Els nouvinguts no van tenir una altra sortida que vendre? –preguntem.
–Així és. Aquí hi ha més venedors ambulants que en qualsevol altre lloc perquè vivim en un país subdesenvolupat. No tenim feina ni perspectives de futur, però no podem quedar-nos de braços plegats esperant una hipotètica sortida que arribi de no sabem gaire bé on. Tots tenim dret a vendre i tirar endavant les nostres vides, i amb això ajudar les famílies que s’han quedat als pobles. Encara que això no vol dir que hàgim d’instal·lar l’anarquia a la ciutat. Per això ens organitzem.
“Després de les sequeres, molts van optar per l’èxode rural i van envair els centres urbans, sobretot a Dakar, per buscar feina i poder guanyar-se la vida. Aquest va ser l’inici de la venda ambulant a la capital”, sentencia en Cheick Thiam
En Cheick no arriba als quaranta anys, però sobre els carrers se la sap llarga: la majoria d’aquests anys els ha passat posant les seves mercaderies al servei del comprador a les vies de Dakar. Per això tothom aquí confia en ell. I, com que sap del que parla, parla per tots: Cheick és el president de la Synergie des Marchands pour le Développement (Symad), la unió de venedors ambulants per al desenvolupament, la federació més gran de venedors ambulants al Senegal, formada per dotze organitzacions (més de 7.000 membres en total).
En un país on el 72 % de la població activa en el comerç treballa en el sector informal, ser el president de l’associació més gran de venedors de la capital dona galons.
Symad va néixer el 2009, una data clau en la reactivació de les organitzacions pels drets dels venedors ambulants, un xic adormides fins a les protestes del sector de l’any 2007. Aquell va ser l’any en què l’alcalde de la capital senegalesa va retirar la prohibició presidencial de l’Abdoulaye Wade –al poder des del 2000 fins al 2012– sobre la venda ambulant i va permetre als venedors de carrer tornar als seus llocs de treball, després que la ciutat es veiés immersa en agitades manifestacions.
Els venedors no havien restat callats després del veto del president, i van sortir victoriosos gràcies a la mobilització. De fet, l’aixecament de la mesura va estimular el poder dels venedors, que encara van sortir més al carrer. De retop, molts més joves sense feina van anar a Dakar a vendre.
El 2007 la xifra se situava al voltant dels 8.000 treballadors als carrers de la capital senegalesa. Però, com recull el llibre Rebel streets and the informal economy: Street trade and the law, editat per Alison Brown, l’any 2010 els venedors s’havien duplicat. Van passar a ser-ne prop de 15.000. Una xifra que el mateix Cheick reconeix que en els últims anys pot haver crescut encara més i que, segons el Consell Econòmic i Social de Barcelona (òrgan encarregat d’elaborar el 2016 un informe sobre l’abordatge de la venda irregular a la capital catalana que incorporava també informacions sobre l’activitat al Senegal), podria donar feina a 50.000 persones.
Gràcies a l’organització que capitaneja en Cheick, la situació amb el Govern senegalès, liderat ara per Macky Sall (membre del partit liberal, però amb certa sensibilitat social), i amb el Govern de Dakar (l’alcalde és el socialista Khalifa Sall), ha millorat.
Cheick Thiam és el president de la Synergie des Marchands pour le Développement (Symad), la unió de venedors ambulants per al desenvolupament, la federació més gran de venedors ambulants al Senegal, formada per dotze organitzacions (més de 7.000 membres en total)
Amb tot, no és or tot el que lluu: «El Govern central intenta dividir-nos perquè no vol que els ambulants siguem un contrapoder, que siguem una força important que pugui imposar les seves condicions als governants. Les autoritats saben que un país com el Senegal necessita la mobilització del sector informal per desenvolupar-se», arremet en Cheick.
Les confiscacions s’han reduït, i la pressió policial també. Tot i això, encara hi ha confiscacions cícliques de material, fruit de batudes exclusives contra els venedors. I el motiu pel qual el conflicte reapareix es troba emparat en la interpretació per part dels governs del marc legal senegalès.
Com admet el mateix Cheick, tot i que en segons quines zones hi ha llicències, la majoria de la gent no en té. L’organització a la qual representa vetlla per mantenir els espais de venda, però, sobretot, per ampliar aquestes llicències. En aquesta qüestió en Cheick sí que interpel·la el Govern central i li demana més protecció des de la llei: la venda ambulant es troba a la legislació senegalesa en un interregne, ja que, si bé l’activitat és il·legal, l’Executiu la controla a la seva manera, raó per la qual unes vegades –denuncia el president de Symad– multa a fi d’estimular la captació d’impostos, i d’altres deixa actuar per millorar l’economia domèstica.
Symad s’encarrega ara de negociar especialment amb el Govern local de Dakar pel que fa a les condicions de la venda, ja que –apunta en Cheick– el consistori municipal és més dur amb la venda que el seu homòleg estatal. «De vegades, els ajuntaments ens desallotgen dels carrers, dels nostres llocs de feina. Per què? Moltes vegades, si l’Ajuntament té problemes amb l’Estat central, s’acarnissa amb els ambulants per desallotjar-los i no deixar-los tranquils. Això crea inestabilitat. Hi va haver un moment en què era molt dur exercir d’ambulant pels carrers al centre de Dakar, però gràcies a les negociacions que vam tenir amb els responsables de l’ajuntament ara hi ha una mica més de comprensió. Això no és obstacle perquè de tant en tant duguin a terme desallotjaments i confisquin les nostres mercaderies», explica en Cheick.
El president de Symad ho té clar: millorar les condicions dels venedors també suposaria que el país deixés escapar menys joves i, en conseqüència, es ploressin menys vides perdudes al mar o durant les migracions per terra. «Els problemes que trobem durant la venda ambulant poden contribuir a augmentar l’emigració clandestina, perquè els joves poden pensar que, si aconsegueixen reunir una mica de diners, val la pena arriscar-se a sortir d’amagat per buscar-se una vida millor. Fora poden guanyar més diners i tornar per invertir-los en el seu país. Cal evitar aquesta situació: tots sabem que viure fora del teu país és molt difícil. Molts joves haurien preferit trobar una feina digna i decent aquí, al Senegal, i quedar-se al costat de les seves famílies, en comptes d’emprendre viatges arriscats amb tot el que això comporta», lamenta en Cheick.
El pes de la venda a les butxaques dels senegalesos és inqüestionable. Però en Cheick va més enllà a l’hora d’analitzar a qui beneficia realment el comerç ambulant. El president de Symad assegura que la mala fama de la venda no es correspon amb la importància que té l’activitat, també per a les grans empreses al Senegal.
En Cheick cita el cas de les telefòniques (totes elles europees), que s’aprofiten de la venda ambulant per proveir les seves targetes de recàrrega.
«Les companyies telefòniques es basen en les xarxes de venedors ambulants en els carrers per fer el seu negoci, i els va molt bé. En conseqüència, ser ambulant no és dolent, no és una feina que s’hagi de menysprear, tot al contrari, s’ha d’acompanyar els venedors. L’Estat hauria d’ajudar els venedors ambulants, tenir un programa polític de suport al sector de la venda ambulant. Així de clar», comenta en Cheick, mentre atén alguns dels transeünts que s’acosten a la seva bossa.
«Les companyies telefòniques es basen en les xarxes de venedors ambulants en els carrers per fer el seu negoci, i els va molt bé. En conseqüència, ser ambulant no és dolent, no és una feina que s’hagi de menysprear, tot al contrari», comenta en Cheick
En Cheick fa anys que exerceix les tasques de president de l’associació de venedors ambulants Symad, i se segueix dedicant a la venda ambulant. Les camises són la seva especialitat. Despatxa cadascuna a uns 2.000 francs CFA (poc més de tres euros). Quan obre el seu sac, els clients acudeixen al seu producte com abelles a la mel. Als ulls d’un profà, el gènere d’en Cheick no difereix gaire del que disposa el venedor veí. No hauria de diferir, tot ve del mateix lloc. A més, el mecanisme per a l’obtenció del gènere a Dakar és ben semblant al de ciutats com Barcelona. Els venedors compren la mercaderia a grans majoristes.
* * *
En un no-lloc –un concepte que l’antropòleg francès Marc Augé va encunyar el 1993 per definir els espais de transitorietat, sense identitat, de les ciutats– de Dakar, una zona on s’acumula la brossa i que neix al voltant d’unes vies de tren, múltiples camions descarreguen sacs negres. A dins es troba el material que més tard estendran els venedors ambulants senegalesos als carrers. Desenes de persones esbudellen el contingut d’aquestes bosses. Ells sí que tenen l’ull ensinistrat i saben què vol el comprador. No tothom veu en aquests sacs tones de gènere de qualitat qüestionable i, majoritàriament, fora de temporada.
Una cosa similar passa a les fàbriques regentades per empresaris d’ascendència xinesa a Sant Adrià de Besòs i Badalona, dues ciutats de la perifèria de Barcelona on abunden els polígons industrials. Allà se situen les vastes naus dels majoristes als quals els manters, i tantes altres persones i companyies de la capital catalana i de les ciutats veïnes, compren els productes.
I quin és el resultat? Com explica el mateix Cheick, les vambes que es poden adquirir a la costa de Kayar poden haver compartit remesa, en vaixells o trens, amb les que es poden comprar al passeig de Joan de Borbó de Barcelona. En Cheick assegura que una bona part del seu material procedeix, de fet, d’Holanda i d’Espanya. A diferència de Barcelona, on abunden les còpies de material esportiu i de firmes comercials de bosses, que comparteixen manta amb suposades artesanies fabricades a gran escala i tota mena de souvenirs, una part del seu material és de segona mà o restes d’estoc.
El temps ha passat volant per a en Cheick. Les distraccions que li ha suposat la conversa avui l’obligaran a fer una estona de més per compensar les vendes que no han arribat mentre responia sobre la Symad i la venda a Dakar.
Però, abans de seguir amb els seus quefers, insisteix:
«És important que vostès transmetin un missatge als seus compatriotes espanyols per dir-los que el nostre desig profund és quedar-nos aquí al Senegal per treballar per al país. Si de vegades la gent s’arrisca a anar a Espanya, és per falta de perspectives de treball aquí. No anem allà per envair-los i portar l’anarquia a les ciutats. Si poguéssim tenir socis que ens donessin suport a les nostres activitats, ens quedaríem a la nostra regió per implicar-nos en el seu desenvolupament. Estic segur que molts venedors ambulants que van arriscar-se per anar a Espanya, si haguessin tingut més oportunitats de treball decent aquí, al Senegal, s’hi haurien quedat. Perquè un sempre se sent millor a casa seva».
