Fa un any, la COVID-19 ja havia obligat a alentir els motors del sistema productiu i havia fet saltar pels aires la nostra quotidianitat. Moltes d’aquelles activitats que consideràvem imprescindibles havien quedat aturades i, tanmateix, algunes de les que passaven més inadvertides s’havien revelat com a essencials. D’entre aquestes, destacaven totes les qüestions relacionades amb la cura de les persones, que van acaparar més atenció que mai, en el que semblava l’oportunitat de posar en crisi un model que feia temps que des de diferents àmbits es qüestionava. Han anat passant els mesos i, dins de l’Economia Social i Solidària (ESS) s’alcen veus que reclamen que les lliçons d’aquesta colpidora experiència no es dilueixin ni quedin soterrades per interessos privats, sinó que s’aposti per una veritable transformació d’un àmbit fonamental per al sosteniment de la vida.
“La pandèmia ha fet que ens adonem del que passava, però no veig que aquest aprenentatge hagi calat, així que potser la nostra tasca haurà de ser no deixar d’insistir”, explica Innan Urueta, cofundadora de la cooperativa de treball Clara Ser Gran. El 2019, aquesta treballadora social va decidir posar en marxa juntament amb una altra sòcia una empresa amb què poguessin posar la seva llarga experiència en l’atenció directa i en la direcció de centres geriàtrics al servei d’un canvi de paradigma en la cura de les persones grans. “La vulneració dels seus drets en les residències fa temps que existeix”, assegura Urueta, que denuncia la manca d’innovació i l’encarcarament d’un àmbit que considera històricament oblidat al nostre país. Així mateix, es mostra crítica amb el fet que s’hagi prioritzat el model asilar per sobre d’altres alternatives: “Al llarg de la nostra trajectòria, ens vam adonar que el que molta gent volia era envellir a casa seva, però que això no era possible, tant pel fet que no s’havia desenvolupat de forma sistemàtica una metodologia com per la manca de compromís dels grans poders econòmics i polítics”. Així que, amb la voluntat de transformar la vida i l’atenció de la gent gran, des d’aquesta cooperativa barcelonina treballen en la innovació en el disseny de serveis –com, per exemple, els d’atenció diürna o els d’atenció domiciliària–, en l’assessorament a les famílies en la planificació de les cures i en la formació de les cuidadores.
Envellir i morir dignament a casa
El sector d’atenció a les persones i a la llar està integrat sobretot per dones, la majoria migrades i, segons Urueta, amb una preparació insuficient per dur a terme una tasca que defineix com a complexa, sobretot quan s’atén algú amb molt poca mobilitat o amb deteriorament cognitiu. “No tenim un gen especial pel nostre gènere o origen que ens converteixi en cuidadores, necessitem formació”, etziba la sòcia de Clara Ser Gran, en un clam per la dignificació de les cures. Si el model d’atenció a les persones grans rep dures crítiques des de l’economia social, l’acompanyament en el procés de final de vida és objecte d’una esmena a la totalitat. Així ho manifesta almenys Mercè Juan, fundadora de l’associació barcelonina Hospice.cat. “Aquí la gent es mor fatal”, assegura aquesta infermera i antropòloga que ha estudiat com s’aborda en diferents països l’àmbit de la mort. Els hospice que volen promoure des de l’entitat són espais dissenyats per oferir confort i suport emocional i espiritual a persones que estan en fase de final de vida i al seu entorn, procurant-les una mort digna i afavorint els processos de dol.
Aquesta filosofia de cures va ser impulsada als anys seixanta a Anglaterra, però avui en dia ha tingut poc ressò al nostre territori. “Els que s’han format fora i han traslladat el model aquí han estat metges, i això ha fet que ens hagi arribat en forma de cures pal·liatives molt medicalitzades”, explica Juan, que admet que tot i que es fa una tasca positiva en aquest sentit des dels centres sociosanitaris o des dels equips del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), aquests no fan la mateixa funció que els hospice i els manca, entre d’altres, l’enfocament comunitari de la mort. Com Urueta, defensa el dret de les persones que ho vulguin –que assegura que són el vuitanta per cent– a passar els últims dies de vida a casa seva, però afirma que no es disposa de les eines per fer-ho, i que tot el pes recau sobre les famílies. Aquestes, diu, no saben com afrontar el procés i les pròpies pors, i no estan preparades per satisfer els desitjos i els drets de la persona. Per això, afirma que calen associacions que, amb recursos públics, els donin suport, tal com passa en altres països, on fa dècades que es treballa en una filosofia diferent d’acompanyament a la mort.
Una competició desigual
“Hi ha molta gent que busca altres solucions, però aquí es posen traves a l’impuls de sistemes alternatius”, lamenta Juan, que recorda que el primer cop que va sentir a parlar de l’ESS es va adonar que allò responia a la filosofia del moviment hospice: “Cal trencar esquemes en el model de cures, però també en el model empresarial”. Tot i que ja hi ha cooperatives i altres entitats sense afany de lucre dedicades a aquest àmbit, la infermera i antropòloga assegura que encara són “sardines petites en un mar de taurons”, en referència a les grans empreses capitalistes que presten aquests serveis, i que sovint gestionen recursos públics. Alhora, afirma que el sistema de subvencions actual està obsolet i que l’únic que fa és precaritzar les entitats que estan cobrint allò que les administracions no ofereixen. “Som el primer brot i hem de cuidar-nos molt i treballar entre nosaltres, perquè som l’avançada, però necessitem suport per poder fer les coses d’una altra manera”, reclama Juan.
Els ‘hospice’ són espais dissenyats per oferir confort i suport emocional a persones que estan en fase de final de vida i al seu entorn
Està d’acord amb la fundadora de Clara Ser Gran amb assenyalar que la COVID-19 “ha fet emergir tot allò que quedava soterrat en el món residencial”, tal com moltes advertien que passaria, però es mostra escèptica sobre un canvi real a curt termini: “No hi haurà cap transformació, perquè moltes de les grans empreses que n’han sortit esquitxades el que han fet ha sigut posar-se un altre nom”.
A banda de la reformulació del model d’atenció, el sector de les cures té una altra gran assignatura pendent: la del reconeixement social i la dignificació de les condicions laborals de les treballadores. Tal com recull l’informe Esenciales y sin derechos, publicat per Oxfam Intermón el mes de març, una de cada tres dones que es dediquen al treball domèstic i de cures a l’Estat espanyol viu per sota del llindar de la pobresa, i una de cada sis es troba en situació de pobresa severa. Per revertir aquesta realitat va néixer fa tres anys a València l’Asociación Intercultural de Profesionales del Hogar y de los Cuidados (AIPHYC). Està formada per un grup de dones, majoritàriament migrades, i fa incidència política per reclamar l’equiparació dels drets laborals d’aquest col·lectiu als de la resta d’assalariades i per reivindicar la importància de les cures en el sosteniment de la vida. A més, ofereixen suport i assessorament sobre els seus drets a les treballadores que ho necessiten.
Formació per combatre la invisibilitat
La seva portaveu, Dolores Jacinto, relaciona la precarietat amb el poc valor social que es dona a aquestes tasques: “Ens ho han venut com si fos un sector que no produeix, però si aquestes treballadores domèstiques no hi fossin, molts homes i dones no podrien sortir cada dia al mercat a produir”. Apunta també el paper clau que juga la legislació espanyola en aquesta situació. De fet, fa anys que reclamen que l’Estat espanyol ratifiqui el conveni número 189 de l’OIT sobre empleades domèstiques i, tot just a mitjans d’abril, el govern ha anunciat, mitjançant la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, que la ratificació està en tràmit. Tot i la millora que això pugui comportar, Jacinto no vol obviar tampoc el vincle entre la precarietat i la llei d’estrangeria, que “durant tres anys, deixa en el buit de la irregularitat les dones migrades”. Aquesta condemna les persones a la invisibilitat, a l’angoixa i a la incertesa que genera, explica, i empeny moltes d’elles a treballar com a internes, sota la falsa creença que estant en un domicili és menys probable que les detingui la policia per comprovar la seva situació administrativa.
El sector de les cures té una altra assignatura pendent: la dignificació de les condicions laborals de les treballadores
A l’AIPHYC, les treballadores domèstiques troben un entorn empoderador, ja que una de les línies d’actuació de l’entitat és la de formar-les perquè sàpiguen fer ús de la seva pròpia veu per reivindicar els drets, organitzar campanyes de visibilització i compartir els seus coneixements. A banda d’això, procuren que no se sentin soles, perquè, com assenyala Jacinto, “la persona que cuida també necessita cures”.
Campanya pel consum responsable en les cures
El reconeixement de drets, l’autoorganització laboral i la generació d’un punt de trobada entre proveïdores i receptores de serveis són alguns dels objectius del grup Impulsem la intercooperació al sector cures, cuinat a foc lent als obradors de Coòpolis, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona. Després d’un any i mig de treball col·lectiu, han llançat la campanya “Prescrivim cures dignes” per presentar el catàleg de serveis que ofereixen les entitats que en formen part i demanar al sector públic i al cooperatiu que les recomanin com a proveïdores. “S’ha fet molta pedagogia des de l’Economia Social i Solidària per promoure el consum responsable dels productes agroecològics i pensem que tot això es podria traslladar a l’àmbit del consum dels serveis de la llar i de cures”, explica Elba Mansilla, responsable de cures de l’Ateneu.
