El 2020 va culminar amb una fita històrica per a les dones i persones gestants argentines. L’aclamat “Será ley” es feia realitat amb l’aprovació de la legalització de l’avortament al Senat argentí, la matinada del 30 de desembre. Amb aquesta norma, fruit d’una lluita molt llarga i intensa, la interrupció de l’embaràs es pot fer legalment fins al cap de catorze setmanes, de manera gratuïta i dins del sistema de salut.
Però segons adverteix a la Directa Ruth Zurbriggen, activista feminista, “queda molta feina activista per fer, perquè si la llei comença malament, s’hi instal·laran males pràctiques que després són difícils de revertir”.
Un mes després d’aprovar-se la llei, una jutgessa dictava la seva suspensió a la província de Chaco, al nord, a partir de la mesura cautelar interposada per un grup conservador per declarar anticonstitucional la nova norma. També ho ha intentat en altres províncies com Salta o Entre Ríos, però en aquests casos s’han trobat amb l’oposició dels jutjats.
Un mes després d’aprovar-se la llei, una jutgessa la suspenia a la província de Chaco, a petició d’un grup conservador
Si bé aquestes organitzacions antiavortament estan trobant impediments per la via judicial per aturar l’aplicació de la llei 27610, d’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs, efectiva des del 24 de gener, “estan fent un treball antidrets en el sistema de salut”, ja que molts dels seus membres “hi treballen”, assegura Zurbriggen, mestra que forma part de la campanya nacional pel dret a l’avortament legal, segur i gratuït. Segons aquesta, les mateixes usuàries “han de controlar-ho i denunciar els metges que es neguen a aplicar la llei”.
Algunes pràctiques obstaculitzadores en els centres de salut són la desinformació o negar-se a practicar un avortament acollint-se a l’objecció de consciència sense oferir cap alternativa. També hi ha clíniques privades que es declaren públicament com a objectores i estigmatitzen el personal que no ho és. Aquestes realitats són més presents en les províncies, regions i barris més conservadors en un país gran i heterogeni que fa molt difícil que la nova norma pugui arribar per igual a tots els racons.
La reglamentació de la norma ha d’ajudar a desplegar-la i consolidar-la malgrat les pressions dels col·lectius antiavortistes
Per això, caldria un procés de difusió per explicar els detalls d’una llei que encara no tothom coneix: “Hi ha molta gent que no sap que té aquest dret. No existeix una campanya àmplia de difusió. S’ha fet sobretot per mitjà de les xarxes socials, que tenen un abast limitat”, explica l’activista. Atribueix també les mancances a un sistema sanitari debilitat per la pandèmia i per polítiques neoliberals que durant anys l’han descapitalitzat, intensificades durant la presidència de Mauricio Macri. “La llei és molt necessària, però arriba en un moment en què la pandèmia ha posat en evidència la crisi del sistema de salut, que no pot fer front a un augment de la demanda”, ja que “no hi ha una política pública alineada amb el procés de lluita ni amb tot el que la llei comporta”.
Per exemple, no s’ha dotat de més personal per atendre per telèfon reclamacions en salut sexual i reproductiva, i hi ha dones que s’han trobat desateses quan han volgut fer una denúncia relacionada amb la vulneració del dret a l’avortament. Tot i això, s’estan emprenent algunes mesures, com ara la formació a professionals que promou la Direcció Nacional de Salut Sexual i Reproductiva i les guies per a l’aplicació de la llei que elabora el Ministeri de Salut. La reglamentació de la norma és un aspecte pendent que ha d’ajudar a desplegar-la i consolidar-la davant estratègies legals dels grups antiavortistes. De moment, però, ja és una pràctica exigible i s’han tancat els processos penals de les dones criminalitzades per avortar. També s’han eliminat els antecedents de les que van ser condemnades, ja que s’aplica la retroactivitat.
La llei també representa una oportunitat per fer arribar aquest dret a les dones empobrides, com ha pogut comprovar Paola, una metgessa que exerceix en un consultori mèdic d’un barri perifèric de la província de Neuquén: “La dona que entra al meu consultori està travessada per la marginalitat i per l’estigma de ser pobra, i no té clar que té drets i que pot decidir”.
Segons afegeix, “ha canviat la pràctica de les treballadores de la salut: podem conscienciar i sensibilitzar aquestes dones sobre els seus drets, i sobre el fet que poden decidir sobre el seu cos. Avortar a l’Argentina ja no és quelcom del que no es parla” i s’ha convertit en “una opció”.
“El dret a avortar és llei. Si te’l neguen, és delicte”
Amb aquest lema, el moviment Socorristas en Red (SenR) –que agrupa 59 col·lectius feministes i més de 200 activistes per acompanyar avortaments des d’una perspectiva feminista i ciutadana– està promovent una campanya gràfica dirigida a les dones i persones gestants, al sistema de salut i a tot el país. “És la llei més lluitada col·lectivament, i estem disposades a fer que es compleixi”, argumenta la campanya. Estan distribuint cartells a centres de salut, escoles, carrers o places. També en fan difusió a les xarxes socials i per la xarxa FARCO (fòrum argentí de ràdios comunitàries). Així mateix, estan connectant amb organitzacions locals de cada territori perquè facin una supervisió de la llei. “Volem arribar, sobretot, a les dones, als docents i als agents sanitaris”, explica Zurbriggen, cofundadora del moviment.
“És la llei més lluitada col·lectivament i estem disposades a fer que es compleixi”, diuen des del moviment Socorristas en Red
L’objectiu és que hi hagi més personal i equips de salut que garanteixin la informació i la pràctica de l’avortament. Abans, la legislació argentina permetia avortar en casos de violació i risc per a la salut de manera que, a partir d’un treball entre el moviment feminista i la xarxa de professionals pel dret a decidir, es practicaven avortaments acollint-se a aquestes escletxes jurídiques. No obstant això, la situació actual és molt diferent, ja que la nova llei els legitima i els desestigmatitza, tant a les professionals com a les persones que decideixen avortar. A més, ara la decisió recau en la persona i no depèn de la causa que esgrimeixi el personal sanitari. “Em fa molt feliç poder explicar a les dones que és llei, que poden interrompre un embaràs si desitgen no continuar-lo, i que el professional mèdic que no els dona l’opció de decidir està vulnerant la llei i els està negant un dret”, afirma Paola. Fins i tot es planteja amb algunes companyes promoure centres de salut feministes dins del mateix sistema públic.
Una altra de les demandes és que dones i persones gestants puguin decidir el mètode abortiu. Fins a la dotzena setmana es proporciona fonamentalment la medicació i no s’ofereix l’opció de l’aspiració manual endouterina (AMEU) que resulta més costosa, ja que no es practica en els centres de salut de primer nivell. Pel que fa a la medicació, els centres de salut n’informen i faciliten la recepta, però en molts casos no garanteixen un acompanyament durant el procés, tot i que és quan es generen la majoria de dubtes. Un altre dels problemes és la manca de mifepristona al país, una medicació que proporcionada juntament amb el misoprostol, que és el que ara es dispensa, garantiria una major efectivitat.
En aquest context, l’acompanyament a les dones i persones amb capacitat de gestar que decideixen avortar continua sent clau
En aquest context, l’acompanyament a les dones i persones amb capacitat de gestar que decideixen avortar continua sent clau. “El reconeixement del dret té un efecte simbòlic i material, desestigmatitza i cuida la vida. Però els avortaments autogestionats seguiran existint. La diferència és que ara, quan fem els tallers amb les dones que volen avortar els expliquem que tenen dues opcions: demanar-ho al sistema de salut, públic o privat, o fer-ho de forma autogestionada a casa i acompanyada”, explica Zurbriggen. “Ara els podem dir: truca a la porta, el dret és universal. I si se’ls obstaculitza, hem de prendre mesures”, afegeix.
Té molt clar que no poden estar de braços plegats: “Davant el risc que el dret retrocedeixi o sigui garantit a mitges, cal cuidar les dones que acompanyem, però també la llei i al dret a l’autonomia sobre el propi cos, que va molt més enllà de l’avortament”, conclou.
