“És difícil no poder ajuntar-te amb la família i plorar-la plegats”. Amb aquesta frase pronunciada amb veu tremolosa, en Jordi resumia el sentiment que milers de persones han tingut des de l’inici del brot de la COVID-19. La seva àvia va morir el 28 de març víctima del coronavirus. A casa es van assabentar de la tràgica notícia per una trucada des de l’hospital, on les professionals sanitàries van lluitar fins a la darrera exhalació per salvar-li la vida. Des d’aleshores, no han pogut trobar-se amb tots els seus éssers estimats ni recuperar-ne les despulles. A hores d’ara, segons les dades oficials, almenys 4.003 persones han mort arreu dels Països Catalans víctimes de la pandèmia, però l’ona expansiva d’aquestes defuncions afecta àmplies capes de la nostra societat.
Alba Payàs treballa diàriament sobre una matèria que massa vegades continua sent un tabú: la mort i els processos de dol que necessàriament l’acompanyen. Fa trenta anys va deixar la seva feina en un institut d’investigació geològica i minera per orientar la seva tasca professional cap a la psicoteràpia. Va ser cofundadora de la primera associació d’afectades per la pandèmia de la sida a la ciutat de Barcelona, la Fundació Actua. Actualment, és directora de l’Institut de Psicoteràpia Integrativa Relacional (IPIR), que centra la seva activitat en la formació de professionals i l’acompanyament a persones immerses en processos de dol. També està al capdavant del màster i postgrau d’atenció al dol acreditat per la Universitat de Barcelona, tasques que compagina amb la supervisió clínica i la investigació acadèmica, que li ha permès publicar dos llibres. Tot això la converteix en una de les veus més reputades per parlar dels efectes que pot provocar la pèrdua d’una persona estimada en aquest temps de confinament que ens ha tocat viure.
Quins recursos heu activat per fer front als efectes de la pandèmia?
“La COVID-19 és un repte des del punt de vista de la intervenció psicològica. El problema del dol és que és una àrea a la qual no s’ha parat gaire atenció”
Atenció psicològica a persones afectades, supervisió de professionals i formació especifica. Hem obert una línia d’atenció gratuïta per videoconferència per a persones en dol a càrrec de terapeutes la nostra xarxa. També supervisem psicòlegs que estan fent atenció tant a persones amb dol com a professionals sanitaris que estan en hospitals i residències. Al mateix temps, estem obrint una línia de formació i especialització per poder transmetre els coneixements sobre com abordar les especificitats d’aquests tipus de dol. La COVID-19 és un repte des del punt de vista de la intervenció psicològica. El problema del dol és que és una àrea a la qual no s’ha parat gaire atenció. Així com, per exemple, les addiccions i els trastorns d’alimentació estan tipificats i hi ha un protocol i uns estàndards que tothom sap què ha de fer, en aquesta àrea no s’han invertit prou esforços i recursos. La gent encara no ha començat a demanar ajuda, amb tot això ens hi trobarem d’aquí a un parell de mesos; ara tothom està en xoc i no estan per agafar el telèfon i trucar. Els efectes d’aquest dol de risc, el que en diem un dol traumàtic, apareixeran més endavant, quan la gent veurà que no es troba bé i necessita ajuda.
Quines són les especificitats del dol per les morts fruit de la COVID-19?
Les circumstàncies de la mort han estat traumàtiques perquè la persona ha estat aïllada i la família no ha pogut tenir-ne cura, que sempre és quelcom reparador. La percepció que hi ha hagut patiment i que la persona ha estat sola i angoixada, la impotència de no poder fer res, la dificultat d’obtenir informació del que està succeint, els temps d’espera, així com l’impacte de com s’ha donat la notícia i la recollida dels efectes personals de l’hospital, són moments que produeixen un sofriment de molta intensitat i impliquen un trauma. Això provoca que les persones afectades estiguin desbordades físicament i té uns efectes de confusió, de sentiment d’irrealitat i de dificultat d’acceptar que allò ha passat. Tot això es coneix com la dimensió del trauma.
No són contraproduents les mesures decretades per suprimir les vetlles i els funerals de les víctimes del virus?
“El fet de no haver pogut estar allà i no haver-hi un ritual significatiu, comunitari i compartit que reflecteixi el llegat de la persona i l’impacte en la comunitat fa sentir que no has pogut dir les coses que necessitaves”
Ens estem centrant molt en el fet que no hi ha els rituals, però aquests dols no es complicaran per això. Més endavant farem uns funerals sense el taüt i el ritual tindrà el mateix efecte, perquè està demostrat que un ritual reactiva tota la part emocional i és com si el temps no hagués passat. Per tant, podrem dissenyar rituals reparatius que reparin no haver-ho pogut fer ara. Sí que és cert que, pel que fa a la pèrdua de la relació, ens trobarem amb molts sentiments de culpa. El fet de no haver pogut estar allà i no haver-hi un ritual significatiu, comunitari i compartit que reflecteixi el llegat de la persona i l’impacte en la comunitat fa sentir que no has pogut dir les coses que necessitaves, expressar l’efecte, la gratitud, el perdó, etc. El funeral té aquesta funció implícita i ajuda a connectar amb la realitat. Ens trobarem amb dificultats fruit d’aquesta sensació de confusió, d’irrealitat, de desrealització que de vegades produeix una desregulació emocional i una anestèsia. No t’ho acabes de creure, és com si no hagués passat res.
Quines conseqüències pot tenir passar aquesta vivència allunyada del teu entorn més proper?
Aquesta és la tercera àrea d’afectació important. Un factor que garanteix un dol saludable és viure el dol compartint-ho amb la família i els amics. Fer-te una bona abraçada, expressar, compartir i sentir el suport dels altres. Ara ens trobem que les persones estan confinades i no tenen accés a la xarxa de suport regular dels amics i la família, a la vegada que ells també estan afectats. Hi ha un doble dol en el qual tothom té els seus propis problemes: la por a poder tenir infectat algú més del teu entorn, la incertesa econòmica, l’estrès del confinament… Aleshores, la persona que està en dol té un estrès afegit, que són les demandes de la gent que depèn d’ella.
És per tot això que considereu que les morts per coronavirus provocaran el que qualifiqueu de dols de risc.
En diem desordre de dol perllongat. Entre els sis mesos i un any apareixeran els diagnòstics de dol complicat pels morts de la COVID-19. Preveiem que hi haurà una incidència de síndrome d’estrès posttraumàtic, acompanyat possiblement d’altres diagnòstics com depressió o trastorns del rang de l’ansietat. Però això sempre depèn de la personalitat; no tothom complirà aquest patró. Al voltant del 60% de les persones faran un dol saludable, estaran entre un any o dos tristos i desanimats, el normal que passem la majoria de gent, però no necessitaran ajuda especialitzada.
Quines recomanacions faries per facilitar el dol en un moment com l’actual?
“Estudis científics demostren que el desordre de dol perllongat augmenta la possibilitat de patir càncers i problemes cardiovasculars. Per tot això, veiem molt necessària la intervenció preventiva”
Si el sentiment d’irrealitat, enuig, culpa, tristesa i desregulació és alt, nosaltres recomanem demanar ajuda com més aviat millor. Si una persona se sent molt sola, ha d’acudir a un especialista en dol. Si això s’agafa d’hora, en uns mesos i unes quantes sessions ja fas aquesta prevenció, però, si esperes molt, la intervenció esdevé més complexa. El problema del desordre de dol perllongat és que té més incidència en el consum de substàncies, el desenvolupament de depressions i els suïcidis. També té conseqüències en la salut a causa de l’impacte negatiu que tenen aquests processos sobre el sistema immunològic. Estudis científics demostren que augmenta la possibilitat de patir càncers i problemes cardiovasculars. Per tot això, veiem molt necessària la intervenció preventiva.
Vas participar activament en la lluita contra una altra pandèmia, la del VIH. Com va ser aquella experiència i quins paral·lelismes i diferències veus amb l’actual?
Hi ha alguns aspectes que s’assemblen molt. La incidència en aquella primera època, que no hi havia fàrmacs, era devastadora; nosaltres fèiem intervenció als hospitals i era un degoteig constant de morts. La soledat amb què la persona ho vivia era molt gran a causa de l’estigma. Sobretot al principi de la pandèmia, quan la gent no s’acabava de creure que el virus era difícil de contagiar, la gent moria sola als hospitals i ningú s’hi acostava. Hi havia molt patiment, també dels professionals, perquè en l’àmbit emocional no hi havia eines ni models d’intervenció psicològica de final de vida. La medicina estava molt orientada a la curació i no al que es pot fer per una persona que ja no es recuperarà, de la qual hem de cuidar la seva part emocional i afectiva. Ara tenim tota l’experiència de la intervenció amb pal·liatius i és en aquell moment quan es van assentar les bases d’aquest acompanyament. Tanmateix, aleshores teníem més temps, perquè la malaltia era més llarga i, un cop es va saber com es transmetia el virus, els professionals no estaven preocupats per infectar-se. Amb el coronavirus és més traumàtic, perquè ha vingut tot de cop. La sida va ser progressiva, va tenir un pic i quan es van conèixer els mètodes de transmissió va haver-hi una davallada. Va haver-hi més impacte en la mortalitat, però ara tot succeeix en el mateix moment i no tenim mitjans per respondre.
